Integració II

“Integració contra assimilació”: Aquest és el títol d’un capítol del llibre segon de les memòries de Jordi Pujol (Temps de construir 1980-1993) que resumim així:

Quan el President Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat la realitat catalana estava configurada per tres factors: 40 anys de franquisme, desorientació ideològica i una forta immigració. Calia integrar el projecte d’identitat cohesió i convivència.

En l’època de Primo de Rivera s’escrivia “ El problema de Cataluña se resolverá llenándola de murcianos y andaluces”, i més tard Calvo Sotelo pensava el mateix. Però malgrat les grans onades migratòries Catalunya no ha desaparegut com a poble, sinó tot el contrari.

La solució que va tenir el President va ser la integració, però abans calia tenir consciencia de poble. Els homes necessiten casa, menjar, seguretats materials, però també poder-se sentir solidaris, poder cultivar valors, poder mirar el passat i poder pensar en el futur. Totes aquestes necessitats de l’home les satisfà la comunitat nacional quan és espiritualment forta i socialment ben estructurada.

Catalunya havia de ser respectuosa amb l’immigrant i no pretendre suprimir el component cultural del seu lloc d’origen. I per això la integració era barreja, i la idea era que els fills dels que venien acabessin parlant català com així ha estat. Per que les famílies eren tan o més importants que les escoles i la integració lingüística o les accions culturals.

Jordi Pujol, Memòries Temps de Construir (1980-1993), Editorial Proa

Jordi Pujol i el C.I.R.P

“Què fer?” Aquesta pregunta la formulà Lenin l’any 1902 en un llibre encarregat d’assentar les pautes a seguir pel moviment revolucionari rus; idèntica pregunta s’han fet centenars de pensadors, lluitadors, intel•lectuals i líders de diferents moviments socials i polítics. Idèntica pregunta, de fet, ens formulem molts catalans immersos en el dramàtic moment que viu el país. “Què fer? Com servir al país? Què puc fer jo perquè Catalunya prosperi, s’enriqueixi i pugui esdevenir lliure i plena?” Totes aquestes preguntes que avui dia planegen habitualment dins les meditacions de molts compatriotes també eren freqüents entre els nacionalistes catalans que hagueren de fer front a l’Estat espanyol en plena dictadura franquista. Per tal de plantejar una estratègia de país que pogués evitar l’extinció de Catalunya i aconseguir la revitalització necessària per poder mirar cap al futur, l’any 1965 Jordi Pujol i Soley va escriure un text titulat Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. A grans trets, en aquelles pàgines, Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una gran actuació global realitzada des del món cultural, l’econòmic, el religiós o l’intel•lectual. Calia no oblidar cap camp d’actuació des d’on poder realitzar iniciatives per enfortir Catalunya, per poder dotar-la d’infraestructures essencials pel seu dia a dia; una necessitat vital, car la dictadura havia desballestat tota forma d’autogovern.

Va ser el mateix Jordi Pujol qui començà a posar en pràctica el que havia deixat escrit, doncs no sols teoritzà sobre com servir Catalunya, sinó que va esdevenir un home d’acció. Seguint aquesta voluntat, l’any 1964, mentre era conseller executiu de la Banca Catalana, va crear amb altres nacionalistes el C.I.R.P (Centre d’Informació Recerca i Promoció). D’entre l’actuació que el catalanisme realitzà durant la Dictadura no podem passar per alt aquell organisme, car des d’allà es donà vida a una llarga llista d’iniciatives –les quals abastaven diferents camps de treball– per dotar al país d’una infraestructura que el fes caminar per si sol malgrat el setge cultural i polític que l’Estat espanyol aplicava sobre el poble català.

Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on s’impartirien cursets i seminaris a milers de mestres per tal d’enfortir el model d’escola catalana i la rica tradició pedagògica del país silenciada d’ençà de la Guerra Civil. A més a més, des del C.I.R.P també s’actuà en el camp del món universitari. Així doncs, es fundà E.I.S.A (Estudis i Investigacions S.A), una entitat acadèmica que, en plena onada de la caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats i que, tot i no acabar esdevenint un èxit, d’ella en sorgiren diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.

També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans obres i biografies sobre història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.

A més a més, des del C.I.R.P es volgué fer néixer (tot i que amb poc èxit) un Institut Català d’Immigració ideat per Jaume Nualart (futur director de Serveis Socials) que va topar amb una total oposició institucional degut al seu ADN catalanista. Tanmateix, es creà “Desud”, un grup d’estudis per tractar els problemes que afecten les parts menys desenvolupades de la Península Ibèrica; el projecte volia implicar Catalunya en la solució als problemes que afectaven la totalitat de l’Estat. Per altra part, s’ajudà econòmicament a diverses revistes, aconseguit que l’ actualment extinta revista “Oriflama”, la qual acabà essent l’òrgan de difusió dels democristians catalans, tirés endavant. Fins i tot es finançaren conegudes pel•lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, des del C.I.R.P es realitzaren activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna a la llengua catalana o, també, de l’advocat i defensor del món obrer Francesc Layret. A més a més, es pressionà per mirar d’anar introduint regidors demòcrates als ajuntaments catalans.

L’any 1972 el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Ara bé, tot i desaparèixer, Jordi Pujol i diversos dels seus seguidors de dins el C.I.R.P crearen els Grups d’Acció al servei de Catalunya (GASC), els quals acabaren convertint-se en un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974, una fundació que es realitzà juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas i la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas aportant un potencial intel•lectual molt important al partit. Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que agrupà gent d’esquerres i gent de dretes, democristians, socialdemòcrates o liberals, tots junts al voltant del que acabà esdevenint el pal de paller del Catalanisme durant dècades.

Jordi Aragonès, historiador

@aragones1993

Bibliografia:

- Oriol Costa, Pedro. Jordi Pujol. Perfil humano y político publicado por Pedro O. Costa. Madrid: Editorial Cambio 16, 1977. ISBN: 84-85229-31-2

- Amat, Jordi. La cultura del pujolismo [en línia]. Publicat a la pàgina web de La Vanguardia el 17/09/2014 i actualitzat el 26/09/2014, [consultat el 21 de desembre de 2017 a les 12:52] Disponible a http://www.lavanguardia.com/cultura/20140917/54415113782/cultura-pujolismo.html.

Clausura del Congrés de Caps d’Escoltes a Fontmartina 23 de maig de 1983

Un país es construeix físicament i espiritualment, s’enriqueix i prospera gràcies a les carreteres, als hospitals, a les escoles, les universitats o els centres d’investigació, tanmateix, també creix amb els projectes col•lectius, amb l’amor pel vincle emocional cap a la Pàtria i els conciutadans, amb els qui ja no hi són i amb els que vindran. Un nació prospera quan els seus fills saben defensar la seva llengua, la seva història i la seva identitat, prospera quan es defensen mesures comunitaristes que enriqueixen i dinamitzen la vida del poble. Per aquests motius, el llegat del President Pujol és indispensable per entendre la Catalunya d’avui, perquè no només va contribuir a crear físicament el país, sinó que sempre va donar suport a bastir-lo en allò més místic i romàntic: l'esperit col•lectiu del Poble Català.

Quan hom vol viure en una comunitat nacional vertebrada, lliure, amb sentit comunitari i valors republicans, és a dir, de devoció vers la República, ha d’entendre que la formació acadèmica i nacional de les noves generacions és un deure categòricament ineludible. No només necessitem una potent escola amb immersió lingüística, necessitem, també, dotar de recursos i reconeixement els moviments escoltes, aquells moviments que uneixen Pàtria, Fe i Servei enmig de la germanor, l’exercici físic i la natura. En el discurs que transcriurem a continuació, publicat en el llibre “Paraules del President de la Generalitat -V” del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, veurem com el President Pujol es dirigeix a la clausura de Congrés de Caps Escoltes a Fontmartina el dia 23 de maig de 1983, llegirem com són tractats alguns dels temes més importants de la nostra vida col•lectiva: Immigració, integració, llengua, Pàtria, Fe, comunitat o servei.

“M’han dit que hi havia una reunió de caps d’escolta i que hi agrairien la meva assistència. Aleshores un arriba aquí, quan ja s’ha fet la feina, i corre el perill de no engranar amb el que la gent ha estat parlant. M’hauria agradat venir més d’hora i haver parlat amb la gent. És el que he intentat fer ara, però ja era tard.

Us vull dirigir unes paraules que espero que sí engranin amb les vostres preocupacions. En tot cas, quedo a la vostra disposició per a poder un altre dia. He vingut molt complagut perquè sempre m’interessa anar allà on me fa l’efecte que hi ha el que podríem dir una font d’energia, d’entusiasme, unes ganes de fer coses, un esperit de servei i una disponibilitat. Necessitem aquesta disponibilitat i aquest esperit de servei. Si realment no l’aconseguim, en el nostre país, aquest esperit de servei, aquesta disponibilitat i aquesta generositat, no el construirem.

Això és especialment necessari en un moment en què, com vosaltres sabeu, es diu que hi ha un cert cansament i un cert desencís per part de la societat catalana. Suposant que això sigui cert, a mi, m’ha semblat que Ginesta ha volgut contribuir a superar les dificultats, els desencisos i els cansaments. Per tant, jo vinc aquí a demanar-vos si teniu respostes que jo no tinc en aquest moment.

Hi ha unes coses de les quals em sento segur i m’agradaria dir-vos-les. Algú pot creure que això no és cert, però jo hi crec fermament i tinc per costum expressar allò que penso. A més, us ho vull dir, a vosaltres, que sou educadors. Una de les coses que han passat aquests últims anys és que la gent no vol assumir plenament les responsabilitats. Es dubta de fer ús del patrimoni de què disposem en raó als treballs de les generacions anteriors i es pensa que el mestratge és una cosa passada de moda. Vosaltres sou aquí per transmetre aquestes conclusions i aquestes estratègies sobre el país, sobre la persona i sobre la Fe. Vosaltres teniu una responsabilitat envers els altres per tal que siguin d’una determinada manera i cerquin un determinat camí que els ajudi a trobar-se a ells mateixos. Per tant, sortint de la base que vosaltres sou educadors, que no us fa vergonya ser-ne i que no renuncieu a la vostra responsabilitat, jo us demano que formeu els nostres joves i els nostres infants. I ells que, mitjançant tot això, ens formin a nosaltres –que ja no som ni joves ni infants– en l’exigència i no en la facilitat, en el rigor i no en la superficialitat, en la feina ben feta i no en la brillant habilitat, en el fer i no en el xerrar, en el construir i no en el destruir, en el fer i no en el desfer, en el fer i no en l’aparentar, en la solidaritat, en l’esperit de servei i en la generositat.

De fet, això sembla clar que ha de ser així, però no ho ha estat sempre. Tot sovint ens hem trobat que algun d’aquests valors que jo ara defenso –i estic segur que vosaltres encara més perquè formen part de la tradició escolta– han estat subtilment ridiculitzats. Allò ben clar és que un país en el qual no hi hagi generositat, esperit de servei, disponibilitat, gent que tingui ganes de fer les coses ben fetes, exigència i esforç, està condemnat.

I això s’accentua quan ens trobem amb un país que no ho és encara en el sentit més ple i rotund de la paraula. Nosaltres, els catalans, alguna cosa tenim quan hem superat tantes proves a través dels segles. Indubtablement, però, també tenim alguna falla, quan encara no hem estat capaços de consolidar plenament la nostra identitat com a poble. Vosaltres sou caps de la joventut d’aquest poble. Si per qualsevol motiu, complex, timidesa o traïció interior sou mals caps, la nostra joventut en pagarà les conseqüències. No us podeu escapar de ser responsables de la nostra joventut. Els infants que vénen amb vosaltres estan disposats a acceptar la vostra acció de caps. Vosaltres podeu ser bons caps o mals caps; el que ja no podeu és no ser-ho.

Per aquest motiu, jo us demanava això, perquè no construirem un país sense ideal, sense generositat i sense esperit de servei, sobre la base de la comoditat, o del consumisme i de la murrieria. Us venia a demanar que infonguéssiu el vostre entusiasme no sols als joves, sinó també a molta més gent. Ara, amb tota rotunditat, us dic que crec que vosaltres teniu una feina a fer com a caps. Aquesta feina, en part molt important, passa per la defensa d’aquestes actituds, d’aquesta manera de fer i de ser; passa, naturalment, per la defensa d’uns continguts. En aquesta trobada de Ginesta, vosaltres heu tractat temes com la persona, el país, la societat i la Fe. En darrer terme, la mesura de tot és la persona. Els homes, però, no podem ser sense una col•lectivitat que ens agermani. Aquesta col•lectivitat no s’ha d’entendre com una extracció, com un mite o com un record històric, tot i que la història és tan i tan important en la consciència col•lectiva. S’ha d’entendre com un instrument al servei de l’home. Jo us vull demanar una cosa. Nosaltres som un poble prou important per haver superat tantes proves històriques i haver sobreviscut enmig de tota la cultura, la llengua i la política francesa i de Castella, amb tota la seva projecció formidable i meravellosa en el món. Si hem sobreviscut, és que tenim alguna cosa, però també és cert que ens n’acaba de faltar alguna per a la nostra plenitud. I dintre d’aquest equilibri inestable, nosaltres fem coses molt importants. Per això no morim, però ens acaba de faltar alguna cosa; seria hora que la nostra generació i la vostra, sobretot, fossin capaços d’aconseguir-la.

En aquest terreny, jo vull posar l’accent sobre una cosa que ja sé que n’heu parlat. La primera condició, la prèvia perquè nosaltres siguem un poble, és que resolguem d’una manera harmònica i positiva el tema immigratori a casa nostra. M’han dit que teniu agrupaments castellanoparlants; si no en tinguéssiu, no compliríeu amb la vostra missió. El moviment català, que no tingui dintre d’ell un contingut suficientment important de gent d’origen no català, és que no és un moviment prou català, perquè no respon prou al conjunt, a la realitat del nostre poble d’avui, del poble de Catalunya de finals del segle XX. Per altra banda, hem de recordar que és català tothom que viu i treballa a Catalunya. El fet de ser català no ens ve donat només per la sang, per la història o pels cognoms. També hi juga això, però també hi compta la voluntat i l’opció de futur. Tota la gent que viu aquí i que hi continuarà vivint en el futur, són catalans. Tothom que vulgui treballar per Catalunya s’ha d’orientar amb un sentit integrador, sabent clar que Catalunya no pot renunciar a la seva tradició nacional mil•lenària, a la seva llengua, a la seva història, a la seva consciència col•lectiva i al seu orgull de ser un poble. Però ho ha de plantejar de tal manera que pugui ser assumible per tothom, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui. La defensa ferrenya, forta i sense claudicacions de la nostra identitat com a poble, de la nostra identitat nacional i de fer que tot això es plantegi de tal manera que tothom hi pugui participar, és una tasca nostra que s’ha d’exercitar sobre la joventut i sobre els infants. La gent gran que faci el que vulgui, però els infants, les generacions futures, els que són garantia del nostre esdevenir han de ser gent integrada, incorporada amb coneixement de les dues llengües i de la sensibilitat col•lectiva, una sensibilitat feta de tal manera que pugui ser vàlida per a tothom.

Si no fos perquè em sembla que no és el moment, m’agradaria parlar-vos de més coses d’aquestes, que vosaltres heu discutit aquests dies: el sentit de la societat, de la convivència, del diàleg, de l’obertura o de la col•laboració. Heu d’educar els vostres nois en el respecte d’allò que dura més que els homes, en el respecte d’allò que representa el conjunt del país. No us faci vergonya. De vegades, hi ha hagut algú que n’hi ha fet, o que ho troba massa institucional, que no sap distingir la persona de la institució, ni allò que és conjuntural del problema de fons. Qui així és no té una bona educació del que és una societat i del que és una institució i del que és, concretament, la Generalitat de Catalunya. Això, cal que vosaltres mateixos i el vostres nois ho tingueu clar perquè la gent canvia, però, en darrer terme, sempre hi ha unes coses que representen allò de permanent que hi ha en el país, allò que dura més que una institució concreta i té un sentit de globalitat. Els pobles fets respecten les institucions. Jo sé que vosaltres les respecteu i per això sóc aquí; però, de tota manera, no tingueu en aquest sentit, tampoc, cap timidesa.

Els catalans hem de ser capaços de combinar la defensa del nostre campanar, de la nostra comarca, del nostre poble, d’allò que tenim molt a prop amb un sentit universal, d’obertura al món. Si nosaltres no som capaços de combinar les dues coses, serem un poble petit que s’asfixiarà.

Us vull demanar, també, que tingueu ben present, en aquesta vostra tasca d’educadors, el sentit del més enllà; ja sé que el teniu, el sentit religiós; vosaltres sou confessionals, jo també. Per tant, aquí podem parlar amb tota claredat; no excloem ningú. Déu nos en guard que ens tanquéssim en les nostres conviccions, de vegades, potser, massa segures. Però, al mateix temps, Déu nos en guard que perdéssim aquesta Fe, aquesta fortalesa, aquest sentit d’allò que ens depassa, o que perdéssim de vista que l’home no s’acaba en ell. Avui dia, quan tantes ideologies han fracassat i tants programes han demostrat que són molt relatius, quan hi ha un cert desencís i un cert cansament, molta gent jove troba en la Fe la seva esperança. Tingueu això ben present. Fa uns anys, potser ens haguessin dit que parlar d’aquest tema no era moda. Avui, però, ja hi ha molta gent que està pensant que la resposta a allò que ells demanen no la trobaran en les ideologies, els partits o els sindicats. Tot això és molt important. Però quan un entra en un mateix es troba amb l’etern interrogant de qui sóc, d’on vinc, on vaig i qui són els altres. No us faci angúnia, cap mena d’angúnia d’arribar fins el final d’aquest vostre caràcter de moviment confessional.

Si vinc a aquests llocs és perquè sento la necessitat i el desig de ser aquí, on es conrea l’energia moral, l’esperit de servei i de generositat. Si nosaltres no tenim això, no anirem endavant. Si vosaltres falléssiu, no aniríem endavant. Vosaltres sou una minoria dintre el país. Hi ha una gran multitud de joves, i una gran multitud de gent desvertebrada, no integrada, no incorporada a cap projecte col•lectiu.

No heu de perdre de vista la defensa de la vostra identitat, com a moviment, ni la defensa de tots aquells valors que són pròpiament vostres. No hi heu de renunciar i heu de mirar que, de mica en mica, per mitjà de diversos procediments i mecanismes, tot això arribi al màxim possible de gent. Hem d’evitar de tenir un país desvertebrat i espiritualment desorganitzat. Els polítics farem el que sabrem i el que podrem, però, en darrer terme, la nostra societat no anirà endavant només pel que fem els polítics: anirem endavant per allò que faci la societat, la gent, per la qualitat dels nostres homes i per la qualitat dels valors que estimin i defensin. I això és el que us vinc a demanar: que més enllà dels fets de conjuntura d’aquests partits, dels altres i dels de més enllà, hi hagi aquest sentit profund d’exigència, d’obra ben feta, d’esperit de servei, de disponibilitat, de convivència i aquesta voluntat de tirar endavant per vosaltres i per tots plegats.”

Jordi Aragonès, historiador.

Fotografia: “Escoltes i guies llancen fulards al cel durant una trobada. Foto: FCEG”

Us presentem el General Franco

foto d'en @nicolapadovan

Avui és fàcil d'anar contra en Franco. Fins i tot fer-lo caure del cavall i escarnir-lo. Sense massa risc i enmig de l'aplaudiment o, si més no, de la complicitat col·lectiva. Avui és fàcil fer d'antifranquista. 

I és bo que sigui així; vol dir que els catalans ja no estem disposats que se'ns trepitgi. 

Però fa només uns anys que això no era tan senzill: calia abaixar el cap i a voltes aixecar el braç, empassar-se la propaganda del régimen i callar.

Circulen, ens deien. A casa nostra. 

Gairebé ningú no gosava d'aixecar la veu quan el dictador ens visitava per passejar pel que considerava el seu domini i per recrear-se contemplant la nostra cultura i la nostra llengua aixafades, esmicolades. 

Gairebé ningú, tret d'un jove Jordi Pujol que sí gosà d'escriure i difondre uns pamflets que van amargar una de les visites triomfants del dictador al nostre país. 

Aquell pamflet li va costar a en Pujol tortures i anys de presó, però va obrir els ulls i els cors a molts catalans. Hi havia esperança.

Llegiu-lo.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Us_presentem_el_General_Franco

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com