“Integració contra assimilació”: Aquest és el títol d’un capítol del llibre segon de les memòries de Jordi Pujol (Temps de construir 1980-1993) que resumim així:
Quan el President Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat la realitat catalana estava configurada per tres factors: 40 anys de franquisme, desorientació ideològica i una forta immigració. Calia integrar el projecte d’identitat cohesió i convivència.
En l’època de Primo de Rivera s’escrivia “ El problema de Cataluña se resolverá llenándola de murcianos y andaluces”, i més tard Calvo Sotelo pensava el mateix. Però malgrat les grans onades migratòries Catalunya no ha desaparegut com a poble, sinó tot el contrari.
La solució que va tenir el President va ser la integració, però abans calia tenir consciencia de poble. Els homes necessiten casa, menjar, seguretats materials, però també poder-se sentir solidaris, poder cultivar valors, poder mirar el passat i poder pensar en el futur. Totes aquestes necessitats de l’home les satisfà la comunitat nacional quan és espiritualment forta i socialment ben estructurada.
Catalunya havia de ser respectuosa amb l’immigrant i no pretendre suprimir el component cultural del seu lloc d’origen. I per això la integració era barreja, i la idea era que els fills dels que venien acabessin parlant català com així ha estat. Per que les famílies eren tan o més importants que les escoles i la integració lingüística o les accions culturals.
Jordi Pujol,
Memòries Temps de Construir (1980-1993), Editorial Proa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ens agradaria seguir construint amb els vostres comentaris