Del TGV de Pujol a l’AVE de Felipe González

Des de principis de segle XX la vocació europeista de Catalunya feia somiar amb una línea ferroviària d’amplada internacional que unís Barcelona amb França. Es varen estudiar moltes alternatives com ara prolongar el tren de Barcelona a Sant Cugat (que va arribar a aquest municipi vallesà el 1917) fins a França per Ripoll i Puigcerdà. L’economista Fabian Estapé que al 1972 treballava en el III Plan de Desarrollo insistia en aquesta necessitat parlant de l’Eix Figueres-Barcelona- Tarragona-Valencia en un temps on es va començar també a parlar de l’Alta Velocitat com el futur del ferrocarril (al 1964 ja funcionava el tren del Japó i els francesos varen inaugurar el TGV Paris-Lió, el 1971). Tres anys després, el Pla General Metropolità, dirigit per l’enginyer Albert Serratosa reserva terrenys a la riba dreta del riu Llobregat, per un traçat ferroviari d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Als anys 80 la societat catalana torna a reclamar el projecte d’un tren que unís Catalunya amb França amb ample europeu. Però, lamentablement les idees dels governs espanyols no van per aquest camí: l’any 1986 presenta el Plan de Transporte Ferroviario que no contempla el compliment de cap de les politiques de Transport de la UE, insistint en un model radial sense connexió amb Europa, i tampoc es parla d’Alta Velocitat. Per això el President Pujol encarrega un estudi de viabilitat per la construcció d’una línea d’amplada internacional entre Barcelona i Perpinyà al President de Ferrocarrils, Albert Vilalta, i a finals de 1986 el presenta solemnement amb la ferma voluntat de la Generalitat de construir la via d’amplada Europea. Al 1988, un canvi del ministre de Transport es aprofitat pel President Pujol per iniciar converses de cara a adoptar l’ample de via europeu en les noves línies i a incorporar l’alta velocitat a Espanya. Paral•lelament Jordi Pujol, treballava, amb el mateix objectiu, a nivell europeu, com a membre fundador de l’Assemblea de les Regions, des de la Comunitat de Treball dels Pirineus i des del fòrum dels “Quatre motors Europeus”. Va iniciar converses amb Brussel•les per possibilitar construir el TGV Lió-Montpeller-Barcelona-València (uns anys abans el Patronat Català pro Europa amb l’eurodiputat Carles Gasòliba ja havia demanat incloure-ho com a prioritat en la política europea de transports). Malgrat tot el govern espanyol insistia en construir la línea d’alta velocitat amb amplada Ibèrica i començar entre Madrid i Sevilla suposadament per raons d’equilibri territorial, tot i que a ningú se li escapava la prioritat que els temes del Sud de la península tenien pel Sevillà Felipe Gonzàlez i el seu topoderòs vice-president Alfonso Guerra. Al 1988, al iniciar la construcció de la línea Madrid-Sevilla, es van adonar de l’alt risc de no fer servir l’experiència en alta velocitat dels altres països, i de les avantatges de l’ample europeu (que estaven reflectides en els informes fets per la Generalitat i que es van usar per justificar el canvi d’amplada) i per fi van aprovar el canvi de via. En tot cas la secular obcecació dels politics espanyols per la xarxa de ferrocarril radial, va portar a que el primer tren espanyol d’alta velocitat fos el de Madrid a Sevilla inaugurat l’any 1992 -amb una desviació pressupostària del 500% - que el de Madrid a Barcelona no s’inaugurés fins el 20 de febrer del 2008 i sobretot que el tram de Barcelona a França quedes postposat, tot i que al 1989 ja s’havien fet les reserves de terrenys i que al 1990 s’havia aconseguit que la Comissió Europea consideres l’enllaç internacional com una inversió prioritària. Pel govern socialista unir la península amb França amb trens d’alta velocitat no tenia massa importància. No va ser fins el pacte del Majestic (1996) quan es va desbloquejar el projecte. Hi va ajudar molt el nomenament d’Albert Vilalta com a president de GIF (Gestió d’infraestructures Ferroviàries). Nomès va tardar 15 dies en reprendre el projecte de TGV Madrid-Barcelona- frontera francesa amb l’objectiu d’estar funcionant l’any 2004. Però ni el ministre popular Francisco Alvarez Cascos ni la ministra socialista Magdalena Alvarez tenien massa pressa i el projecte no es va fer efectiu fins a finals de l’any 2013.

Una dissortada història que té el seu reflex en el propi nom de la cosa: en comptes d’anomenar-se TAV (Tren d’Alta Velocitat) o TGV (Tren de Gran Velocitat) com a tot el món, no s’els va acudir rés menys patriòtic que batejar-lo amb el pompós nom d’ AVE (Alta Velocidad Espanyola).

Bibliografía: Pere Macias, Via ample Ment estreta

Fotografia: Wikimedia

L’Ordenació del territori , l’urbanisme i l'equilibi territorial en els Governs de Jordi Pujol

El Molt Honorable President, ja des del primer moment el 1.980 quan accedeix al càrrec d President de la Generalitat, una de les primeres decisions que pren , és crear la direcció General d’Urbanisme dins la Conselleria de Política territorial i obres públiques. Nomena Conseller a Josep Maria Cullell, i amb consens amb aquest Joan Antoni Solans Huguet (*) Director General d’Urbanisme.

Solans, que coincideix amb Jordi Pujol, en veure el territori de Catalunya “ com un tot “, inicia una sèrie d’actuacions per donar cos i contingut la seva direcció general : legislatives com la creació de la llei d’Urbanisme de Catalunya. La creació del Institut Català del Sol ( INCASOL), que en serà Vice-President executiu en tot el temps que es Director General ( 1.980 – 1997 ). Es evident la estreta i mútua confiança entre el President Pujol i Solans, doncs durant aquest 17 anys, Es produeixen canvis en les Conselleries que formen els Governs Pujol, i per tant també diferents Consellers de Política territorial ( Josep M. Cullell, Xavier Bigatà, Joaquim Molins, Artur Mas ... etc ), però la direcció General d’Urbanisme es manté Solans.

Es crea també la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, que presideix el propi Solans, i que és l’organisme que ha d’aprovar totes les modificacions i Plans d’Urbanisme , ja sigui dels Plans d’ordenació urbana de Ens Públics com els Ajuntaments, o iniciatives privades de Plans Parcials. Endreçar, posar ordre al territori, protegir el sòl no urbanitzable per criteris de interès natural, paisatgístic, d’interès agrícola o ecològic. Una nova visió del urbanisme a Catalunya que no prioritza el creixement pel creixement. El sol residencial i creixement urbà sempre serà com a continuïtat de sòl urbà consolidat, i d’acord amb la llei d’urbanisme de Catalunya, en tot creixement urbà sempre hi haurà uns percentatges del nou sòl per Equipaments ( escolars, esportius o polivalents ) , i també de sòl lliure o zones verdes , per parcs i jardins. Mai mes es qualificarà sol residencial en zones no urbanes per a Urbanitzacions residencials, amb la herència tant nefasta del franquisme, en sols rurals, i àdhuc forestals. En tots els nous planejaments era tant important el sol urbà per a noves edificacions, com el sol a protegir i no urbanitzable.

Els Arquitectes de Catalunya, que han intervingut en planejaments, saben de la meticulositat de Solans. Era ben conegut, que trepitjava el territori amb els plànols que l’hi arribaven , i que sempre hi posava el seu llapis , per suggerir millores de funcionament, o indicar si calia salvar uns arbres existents, o simplement adaptar uns marges.

He parlat abans de la creació del Institut Català del Sol, peça fonamental en la política de equilibri territorial, especialment en sol per activitats econòmiques. Els Polígons industrials i per activitats econòmiques el 1.980 en concentraven en gran part en l’Àrea metropolitana de Barcelona, el Baix Llobregat, i els dos Vallesos. Als voltants de Girona, Tarragona i Lleida. Avui es difícil trobar un sola Comarca en que no hi hagi intervingut l’Incasol.

Poso per exemple la meva Comarca: el Bages, comarca tradicionalment industrial, i molt castigada els últims 30 anys del segle passat, per les crisis del tèxtil, i mes tard la mineria potàssica. En aquest període l’Incasol ha promogut Polígons industrials i per activitats econòmiques a Manresa : Polígon de Bufalvent, Sallent : Polígon Els Plans de la Sala, a la confluència del Eix del Llobregat amb l’Eix Transversal. Polígon la Cort a Cardona, molt afectada pel tancament de les mines de sal i potassa, i a Avinyó Polígon El Soler.

Els de terra endins, sovint dèiem que Catalunya tenia un cap molt gros a Barcelona i rodalies , i un cos una mica raquític a la resta del País. Es evident que aquests anys d’actuació de meticulosa iniciativa i actuació amb criteris d’una estricta i modèlica professionalitat han fet del nostre País un referent d’urbanisme modern i respectuós amb el medi, capdavanter a Europa.

Francesc Iglesias

- Alcalde de Sant Joan de vilatorrada ( 1.987-1991 )

- President del Consell Comarcal del Bages ( 1.987 – 1.995 )

(*) Joan Antoni Solans Huguet ( Barcelona 15-10-1941 ) Arquitecte.

Abans de 1.980 , Solans havia estat funcionari del Ajuntament de Barcelona, i va eser redactor del Pla Metropolita de Barcelona, avui encara vigent Creu de Sant Jordi ( 2.003 )

Mini transvasament a Tarragona

El Camp de Tarragona viu un espectacular creixement urbanístic a partir de 1965.

La instal•lació de les industries petroquímiques que aprofitaven el port de Tarragona, va convertir la zona en el principal pol•lígon industrial d’Espanya, però també del Sud d’Europa i de la Mediterrània.

El turisme també estava transformant el litoral: Salou amb una població de menys de 10.000 habitants, a l’estiu superava els 200.000.

Aquests dos fets van fer que la necessitat de l’aigua cada cop fos més gran.

A les Terres de l’Ebre tenien aigua, però els calia rebre inversió per modernitzar el territori i reclamaven més industrialització.

Als anys 70 s’havia intentat fer un transvasament cap a Barcelona, passant per Tarragona que va suposar una alarma social, i es va aturar.

El 31 de juliol de 1989 Jordi Pujol va inaugurar la depuradora d’aigua de l’Ampolla, i va prémer el botó de posar en marxa l’estació de bombament d’aigua cap al camp de Tarragona. Com ho va aconseguir?

- Va fer servir l’acció parlamentària de CiU a Madrid per pactar la Llei que permetia el transvasament (Llei 18/1981 de l'1 de juliol).

- Va pactar amb els regants per aconseguir cabals a canvi de la inversió, en un ecosistema social tant complex com es l'Ebre.

- Va situar un home clau, l'Albert Vilalta al front de la gestió de tota la operació, com a President del Consorci d’Aigües de Tarragona.

Tots hi van guanyar: Les indústries del Camp de Tarragona disposarien de 22 hm2 d’aigua addicional. Reus i Tarragona millorarien la qualitat d’aigua. El sector turístic també es beneficiaria de la millora de la qualitat de l’aigua. Els regants de l’Ebre tenien una infraestructura de canals nova i millorada, i a més a més, rebien un cànon per seguir fent millores, i a l’hora mostraven la seva solidaritat amb els seus veïns del Nord.

Font: Llibre els 25 anys del CAT

Banca Catalana

Hi ha persones que ben joves o gairebé infants tenen una idea clara sobre què cal fer i què volen fer i són capaços de dedicar tota una vida a perseguir els objectius del fet o la idea que els ha corprès.

Això és el que li va passar a un noi que va acompanyar el seu oncle i un amic al Tagamanent. Va escoltar com es lamentaven de la desfeta que veien als seus peus i de l’esforç que caldria esmerçar-hi per reconstruir les conseqüències de la derrota. I aquesta idea de bastir de nou ”la ciutat d’ideals que entre runes de somnis colgats” semblava emergir, l’ha acompanyat sempre i ha estat l’objectiu que ha omplert tota una vida.

D’aquell dia del Tagamanent ençà en Jordi Pujol ha recorregut el país de nord a sud i d’est a oest, de les grans ciutats als pobles més petits, a tot arreu va posar-se en contacte amb les persones que tiraven endavant projectes grans o petits, gent que feia rutllar la seva empresa o que portava una associació i als que no els hi recava les hores que hi destinaven, en poques paraules la gent que mantenia viu l’esperit del país. I calia ajudar-los. I es feia imprescindible tenir les eines adequades. El fil roig de la seva actuació es resumeix sobretot en la frase “construir Catalunya”.

Calia crear les infraestructures necessàries i una d’important era la banca. No es pot parlar de Banca Catalana sense parlar de Jordi Pujol i molt primordialment de les orientacions i dels objectius que li va marcar.

Banca Catalana responia a un conjunt de projectes i iniciatives del que se’n deia fer país, va ser el banc que necessitava Catalunya i una eina imprescindible per avançar en aquells temps difícils. Era el març del 1959. La seva actuació va estar al nivell que s’esperava, malauradament la greu crisi econòmica dels anys 80, especialment de caràcter industrial i financer es va emportar tots els bancs industrials i els comercials que hi estaven vinculats.

Malgrat tot, els treballs de temes econòmics concrets sobre les necessitats i possibilitats de cada comarca, fets pel seu Servei d’estudis, va permetre disposar dels instruments imprescindibles per revifar l’economia i que assegurés consistència interna i eficàcia operativa a tot el país.

El pòsit que ha deixat Banca Catalana ha permès que Catalunya segueixi essent un dels països més avançats i més industrialitzats del sud d’Europa. I a més, el que és cabdal és que, en uns moments de defallença per la llarga nit franquista, va contribuir a l’economia, la creació de riquesa, el conreu de la llengua i la cultura i en definitiva, l’ajuda per bastir un bon teixit empresarial i social i recuperar l’esperit de Catalunya.

Rosa Bruguera

Agricultura a Catalunya. La Terra Alta i el Priorat

L’assoliment del govern de la Generalitat per part d’un Partit Nacionalista va determinar la necessitat de dur a terme unes polítiques adequades en tots els àmbits de govern. De fet aquestes polítiques ja havien estat definides i explicitades en el programa electoral de les eleccions de 1980, del 20 de març. Volíem fomentar un desenvolupament de la nostra agricultura com un element creador de riquesa i al mateix temps amb el desenvolupament rural contribuir al reequilibri de Catalunya i evitar el despoblament de moltes de les nostres comarques. L’èxode rural era una realitat a Catalunya des dels anys cinquanta i seixanta, i ho havia estat des de finals del segle XIX amb la plaga de la fil•loxera. Tot això va augmentar amb l’inici de la mecanització del camp. El tractor feia la feina que havien de fer una parella de cavalls en molt menys temps, ja no es necessitava tanta gent al camp. D’altra banda el creixement de les ciutats, la industria i els serveis oferien llocs de treball als nouvinguts. Érem conscients que la vida al món rural només pot ser possible si s’asseguren uns serveis a la població que hi viu. Prat de la Riba, l’any 1914 des de la Mancomunitat de Catalunya volia garantir a cada poble de Catalunya un accés per carretera i al mateix temps una Biblioteca.

L’any 1980 un altre govern nacionalista presidit per Jordi Pujol creava un Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca que hauria de tenir entre les seves prioritats el desenvolupament del món rural. La “carretera i la biblioteca” que esmentava Prat de la Riba ara es traduïen en l’accés per carretera i també el subministrament d’aigua, d'electricitat i telèfon. Aquests elements eren fonamentals per assegurar la presencia de famílies a les masies rurals de les nostres comarques. Aquests serveis havien de complementar-se amb uns serveis de sanitat i d’ensenyament situats en un nucli proper o a la capital de comarca. A les comarques del nord de Catalunya, el que anomenem la Catalunya Vella és freqüent l’existència de masies aïllades on des de fa segles hi viuen famílies que conreen els camps, tenen bestiar i en algunes comarques també explotació forestal. A les comarques de la Catalunya Nova, al sud del País, potser un territori no tant conegut per mots barcelonins, la població viu en nuclis, en pobles i són pocs freqüents els masos aïllats.

L'any 1986 amb la incorporació de l'estat espanyol a la Unió Europea es va desvetllar l'interès per conèixer les polítiques agràries de la Comunitat que comprenien gairebé el 40% del pressupost Comunitari. L' anomenada PAC, política agrària comuna, comprenia unes línies d'ajut a determinats productes agraris i també ajut al desenvolupament rural. Era el que s'anomenava el FEOGA-Garantia, subvenció de productes, especialment cereal, carn de vacú i oví i també llet, i el FEOGA -Orientació per a la millora de les explotacions rurals.

No va ser senzill obtenir els ajuts de la UE, d'una banda hi havia la resistència dels estats que ja eren a la Unió i que veien que serien més a repartir-se els ajuts. D'altra banda el govern espanyol i el seu ministre Romero, feia cas omís de les competències de la Generalitat en matèria d'Agricultura i decidia de forma unilateral i autoritària. Era el ministre que tenia por de l'avió i viatjava a Brussel•les amb tren des de Madrid. De tota manera es va treballar en col•laboració amb el ministeri i es varen obtenir coses positives per a la nostra agricultura.

El president Pujol seguia les actuacions del Departament i vull esmentar dues anècdotes que ho posen de manifest. La primera va ser una visita a la Terra Alta, la comarca de Catalunya que tenia i possiblement té, el percentatge més elevat de població que treballa al sector primari. Produeix vi, fruit sec i també gràcies als nous regatges, fruita dolça. L'anada a la Terra Alta es va fer amb helicòpter i l'arribada al camp de futbol de Gandesa va ser una mica incidentada. Plovia, un grup de pagesos s'havien congregat al mateix camp de futbol i escridassaren a la comitiva que acabava d'arribar: el president Pujol i jo mateix com a conseller d'Agricultura. Duien una pancarta que deia "Volem viure de la terra" i al mateix temps llançaven ametlles i alguns terrossos mullats. La situació era confosa. El president va anar de dret cap als manifestants i els que tiraven terrossos, jo anava al seu darrera, quan era a prop va preguntar: "Qui mana aquí?". Es va fer un silenci i no es va llançar res més. Ho va tornar a preguntar, a la tercera vegada hi va afegir. "O és que no mana ningú?" Jo em trobava al costat del president i ho vaig seguir tot. Després de la darrera pregunta un jove agricultor de Villalba dels Arcs, va dir que ell era el responsable, ho va dir amb veu baixa i molt respectuosament. El President li va dir que al cap de mitja hora ens reuníssim tots a l'Ajuntament. Al mateix temps li preguntava a l'alcalde de Gandesa si això seria possible. L'alcalde va assentir.

A la reunió a l'Ajuntament parlàrem del que feia la Generalitat per l'agricultura i els agricultors de la Terra Alta i escoltàrem els problemes que tenien. Bàsicament els baixos preus de venda dels seus productes, l'ametlla i el vi. Es va comentar la necessitat de fer productes cada vegada de més qualitat i al mateix temps enfortir i ampliar les estructures de comercialització. La reunió va acabar amb propostes d'actuació que des del departament d'Agricultura podríem seguir a través de l'oficina comarcal de la Terra Alta. El departament d'Agricultura tenia una oficina a cada comarca de Catalunya, menys al Barcelonès. Va ser la Generalitat la que va establir aquestes actuacions de proximitat i que duia a terme amb tècnics agraris, veterinaris i tècnics forestals segons la comarca.

A la comarca del Priorat hi vaig acompanyar el President Pujol en dues ocasions. La primera vegada hi hagué un dinar amb els ajuntaments de la comarca a Falset, al matí, el president encara no havia arribat, hi havia hagut a l'església parroquial un acte commemoratiu d'en Jaume Ciurana, president de l'INCAVI (Institut Català de la Vinya i el VI), traspassat feia poc. Mentre dinàvem uns representants dels productors de vi varen dir que volien parlar amb el President. El President em va demanar que anés a reunir-me amb ells i a escoltar-los. El problema que tenien no era altre que en aquells moments venien la verema a un celler molt conegut i a molt bon preu. Temien que aquella situació no fos duradora i tornessin els temps difícils. Ho vaig informar al president i ell va incorporar una resposta al parlament que va fer acabat el dinar. La situació al camp és complexa i la millor collita es pot malmetre amb una pedregada inoportuna.

L'altra visita a Falset va ser en una trobada d'agricultors de les comarques de ponent, es va fer al teatre de Falset que encara no havia estat remodelat com és ara. Sortint de Barcelona, l'acompanyava al seu cotxe, em va comentar que no havíem estat encertats de fer la trobada a Falset, temia una baixa assistència. La trobada l'havíem organitzat des del departament d'Agricultura, faltaven poques setmanes per a les eleccions de l'any 1992, que serien el dia 15 de març. Arribats a Falset el teatre era ple de gom a gom, no s'hi cabia, alguns assistents estigueren drets. L'acte va ser una relació del que s'havia fet pel mon rural i qué es proposava seguir fent si guanyàvem les properes eleccions. L'any 1992, CiU va tornar a obtenir la majoria absoluta. Era la tercera consecutiva després de 1984 i 1988. Bona part del mon agrari també hi va donar suport.

Joan Vallvé

Ex Conseller d'Agricultura

El pavelló de Sant Vicenç de Castellet

L´any 1.981, a principis del seu mandat el President Pujol va voler visitar el poble de Catalunya que estava patint més la crisi. El van portar a Sant Vicenç de Castellet el poble amb mes atur deien fins i tot d’Espanya. En la visita va parlar amb l’alcalde Joan Masafret i van decidir per pujar l’autoestima i també per donar feina a algunes persones, construir el primer Pavelló Esportiu de la democràcia.

El President Pujol i en Miquel Roca varen aconseguir 10 milions de les antigues pessetes de la borsa de l’atur de Madrid, que van servir per portar a terme una idea del Regidor Josep Gomariz de fer els fonaments de l’obra a pic i pala perquè els caps de 20 famílies del poble poguessin tenir feina, encara que durés més temps. Posteriorment amb ajuts de la Unió Europea i altres partides del govern de la Generalitat es va poder fer una obra copiant pavellons alemanys i que va servir de model per les pròximes instal•lacions construïdes a Catalunya. Totes les entitats esportives del poble hi tenien una sala per guardar el seu material, arxius i els seus trofeus i també per reunir si.

Durant l’any 1.982 es va posar la primera pedra i el 23 de gener del 1.983 el President Pujol el va inaugurar. Una magnifica instal•lació que malgrat ja la seva edat s’ha mantingut en perfectes condicions i s’hi han celebrat partits amb el Barça, de Pau Gasol i el Manresa de Basket, així com també el Barça de Handbol.

Pla d’espais d’interès natural

El 14 de Desembre de 1992 el President Jordi Pujol firma el Decret que regula el pla d’espais d’interès natural per protegir i preservar la riquesa paisatgística de Catalunya i la seva biodiversitat.

Entre els espais protegits es troben els Aiguamolls de l’Empordà, Aigües Tortes i Sant Maurici, Alt Pirineu, Cadí Moixeró, Cap de Creus, Capçaleres del Ter i del Freser, Collserola, Delta del Ebre, Delta del Llobregat, els Ports, el Montgri-Illes Medes-Baix Ter, L’albera, Mas de Melons i Secans de Lleida, Massís del Pedraforca, Montseny, Montserrat, Poblet, Sant Llorenç del Munt i Obac, Serra del Montsant, Zona volcànica de la Garrotxa.

Més informació a

http://mediambient.gencat.cat

Wikipedia

La primera Conselleria de Medi Ambient

Arreu hi ha una fonda preocupació pel medi ambient; hi és a la societat i els governs s'esmercen en legislar mesures i signar convenis per protegir l'entorn. Però al 1991 això no era pas així, i la consciència mediambiental llavors era escassa. En Jordi Pujol va ser el primer polític a tot l'estat d'adonar-se dels reptes que teniem per davant pel que fa a la protecció a l'entorn, la gestió de residus industrials i domèstics, el tractament de les aigües i la conservació i millora dels nostres boscos, rius i platges. I va crear la primera Conselleria de Medi Ambient a tot l'estat, contra el criteri del llavors ministre d'obres publiques Josep Borrell, que va intentar evitar la seva creació.

La tasca de l'Albert Vilalta, el primer Conseller de Medi Ambient, va ser impressionant, deixant enllestit el pla de residus en molt poc temps, pla pioner i que ha estat referència després a tot l'estat i va engegar mesures que a voltes van ser difícils, com la imposició del canon de l'aigua, però que va permetre d'instal·lar depuradores i netejar els nostres rius i platges.

Un greu problema amb que el govern de la Generalitat va haver d'enfrontar-se era la manca de neteja dels nostres boscos i de dotació de mitjans per lluitar contra els incendis que havien devastat amples comarques del país, com el Bages i el Berguedà. La millora de les polítiques de prevenció ha permès de reduir les superfícies devastades per incendis de manera considerable.

Avui Catalunya és capdavantera en sensibilitat i protecció de l'entorn, i malgrat tenim molts reptes al davant, com totes les societats desenvolupades, la millora de les condicions ambientals al país és palesa, i els governs d'en Jordi Pujol hi han contribuït de manera decisiva.

Els Quatre Motors per a Europa

El 9 de setembre de 1988 Jordi Pujol firmava el conveni que uniria les quatre regions més sòlides d’Europa des del punt de vista tecnològic i econòmic: Baden-Württemberg, Llombardia, Roine-Alps i Catalunya, creant el que encara s’anomena els Quatre Motors per a Europa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Quatre_Motors_per_a_Europa

Un europeu convençut

De vegades, algú podria pensar que la dèria de Jordi Pujol en fer país –que és veritat – s’acabava a casa però per ell la influència de Catalunya havia de travessar fronteres. Els seus ulls i la seva acció política miraven cap Europa.

Pujol què és un home que ha viatjat molt, sempre amb ganes de saber com eren i que pensaven els països més enllà dels Pirineus, creia en Europa. Pujol què és un home que parla amb fluïdesa més de tres i quatre idiomes, i que per tant li permet conèixer de primera mà el que es coïa lluny de les fronteres de Catalunya, tenia, sense cap mena de dubte, la mirada oberta vers Europa. Tenia els ulls posats en el paper que Catalunya podia tenir si mai s’arribés a superar els condicionants de la dictadura.

Pujol, ell ho ha dit més d’una vegada, que no era independentista, ni abans, ni quan va ser President de la Generalitat, sobretot de la manera que ho entenem avui desprès d’haver rebut les mil i una patacades per part del Govern Espanyol. Pujol perseguia una Catalunya lliure amb capacitat de decidir sobre aquelles competències que ens cedia o podíem compartir amb l’Estat.

Malgrat aquesta circumstància, Pujol seguia pensant en Catalunya i en Europa. Per tot plegat podem dir sense temor a equivocar-nos que Jordi Pujol és europeista.

La sociopolítica dóna voltes, els condicionants socioeconòmics també, la pressió ciutadana no para i arriba un moment que aquell eslògan de l’Assemblea de Catalunya de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” esdevé realitat i gràcies al mandat de l’Estatut, Jordi Pujol es converteix en President de la Generalitat.

A Catalunya tot estava per fer, els contactes amb Europa també. És per això que molt aviat comença a posar fil a l’agulla i inicia els primers contactes amb el polític francés Edgar Faure per fer-li saber el seu interès per endegar un moviment regional europeu, que respectes la Unió Europea, els estats però donés veu a les regions.

Pel juny de 1985 es crea el primer esbós (el Consell de les Regions) del que es coneixeria com els Quatre Motors d’Europa. Dos anys més tard es converteix en l’Assemblea de les Regions, fins que el 1988 es consolida aquest conjunt de forces regionals amb l’objectiu d’establir mecanismes de cooperació en educació i formació professional, a més de potenciar el rol de les Regions d’Europa.

Els Quatre Motors d’Europa constitueixen el nucli fort del moviment, moviment que anava prenent força. El formaven: Baden-Wüttenberg, Catalunya,Lombardia i la Regió de Roine-Alps.

Els dirigents d’aquests moviment afirmaven convençuts que els Estat seguirien existint i podrien agafar més força dins la Unió ja que, sense cap mena de dubte eren el fonament de la Construcció Europea. Estaven disposats a cedir poder a Brussel•les si la construcció europea així ho aconsellava.

Pujol tenia clar que el problema nacional de Catalunya no s’arreglaria a Europa i ho va manifestar de forma contundent a les seves memòries (vol. II, pag. 359) “L’europeisme ha estat benèfic per Catalunya i pel catalanisme però pensar que els nostre problema ens serà solucionat des de fora i sense gaire esforç i sacrifici per part nostra és pura il•lusió”

És per l’octubre de 1989 que Catalunya assumeix la presidència del moviment. És durant la presidència de Jordi Pujol quan es comença a aplicar les tècniques de comunicació que esdevindran el pal conductor destinat a ser el motor del progrés.

Catalunya impulsa la connectivitat de les xarxes entre les Regions i estableix un marc de col•laboració efectiva i un impuls important en la innovació centrada primordialment en el sector industrial i manufacturer.

Per Pujol fer país, fer política i governar Catalunya ha estat una sola cosa i aquesta cosa no ha estat tancada en ella mateixa sinó que ha treballat per anar més enllà del marc estrictament català perquè està convençut que Catalunya sense Europa i Europa sense Catalunya seria un mal negoci.

Pilar Porcel i Omar

Jordi Pujol i el progrés d’Espanya

Aquests dies, en què es rememora els 40 anys de les eleccions del 15-J, una fita al vell mig de la transició política espanyola, és bo recordar el paper cabdal que va exercir Jordi Pujol en la construcció i consolidació d’un nou Estat democràtic que trencava amb 40 anys de franquisme.

Pujol, que mai s’havia sentit independentista, però que reclamava el reconeixement i respecte de la identitat catalana, apostava per l’anomenat “encaix de Catalunya a Espanya”, terme molt més proactiu que el conformisme incòmode de la “conllevancia” encunyat per Ortega. Un instrument per fer visible l’empremta nacionalista catalana seria la presència activa i el més decisiva possible del grup parlamentari català a les Corts.

Des del grup de la Minoria Catalana, on Pujol va ser cap del grup entre 1977 i 1979, i després amb Roca, Molins i Trias, sempre es va apostar por contribuir al progrés general d’Espanya, fita que en darrer terme també beneficiaria Catalunya. Contra l’opinió malintencionada i molt estesa de que Convergència i Unió només mirava pels interessos catalans i de que érem uns insolidaris, cal respondre que totes les iniciatives parlamentàries presentades pel grup nacionalista català -proposicions de llei, esmenes, mocions, etcètera- afectaven al conjunt d’Espanya, del seu sistema productiu i dels seus empresaris, autònoms i treballadors. CiU no posava preu en benefici propi als seus vots.

Ja a les mateixes primeres eleccions de 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya, sigles que englobaven a CDC, EDC i PSR-R, duia com a eslògan “Per una Catalunya autònoma i solidària”. Recordo que en un acte d’aquella campanya al Círculo Ecuestre, preguntat Pujol per quin ministeri hi optaria si es donés el cas, va afirmar que “per un ministeri sobre el reequilibri territorial”. Era una manera de treballar pel progrés d’aquella Espanya paupèrrima però que aixecava cap i que havia visitat abastament en cotxe durant els anys 50 i 60 i que el duia des dels camps regats pel Plan Badajoz a les plantacions de maduixes de Lepe o de cereals a la Manxa i l’Aragó.

Com a president de la Generalitat entre 1980 i 2003 va sovintejar els viatges per bona part del territori espanyol. M’he entretingut a comptabilitzar aquests viatges: 228 a Madrid capital i 1 a la comunitat, 18 a les Balears, 15 a Andalusia, 8 al País Basc, 7 a Castella i Lleó, Galícia i País Valencià, 6 a l’Aragó, 2 a Astúries i Cantàbria i 1 a Extremadura, la Rioja, Múrcia i Navarra. He estat testimoni de l’entusiasme que despertava quan es mesclava entre el poble, lluny dels despatxos i el protocol oficials. Amb l’ànim de fer pedagogia, la Generalitat va organitzar dues iniciatives d’explicació del fet català.

L’any 1983, l’exposició “Catalunya dins l’Espanya moderna” a Madrid, parafrasejant el llibre de Pierre Vilar, inaugurada pel president Felipe González. I l’any 2001, la campanya “Cataluña, tierra de acogida” amb una exposició inaugurada pel rei Joan Carles i que va ser itinerant per diverses comunitats autònomes.

La voluntat d’ajudar al progrés material d’Espanya era una de les inquietuds que movien el seu lideratge com a líder d’un partit amb responsabilitat en la governació d’Espanya, encara que fos únicament des del suport parlamentari a la UCD, el PSOE o el PP, però mai des de carteres ministerials que sempre va rebutjar. CDC va ser present als Pactes de la Moncloa, a la redacció de la Constitució espanyola de 1978 o en el vot afirmatiu a Calvo Sotelo després del 23-F, però hi va ser en contra frontalment quan es laminava l’autonomia amb la LOAPA, s’atacava al català o s’intentava reduir les competències de la Generalitat.

Sovint es defineix aquella política de suports mutus com de “peix al cove”. Més enllà de expressió mercantilista, aquesta política permetia assumir més recursos i competències. El criticat Pacte del Majestic de 1996 amb Aznar va dur la supressió del servei militar obligatori i dels governadors civils, a més de l’assumpció de les competències de trànsit pels mossos d’esquadra. Aquest suport i d’altres anteriors possiblement van tenir costos electorals, però el president Pujol els havia considerat necessaris per reforçar al govern espanyol en la lluita antiterrorista, en la consolidació de la democràcia i les llibertats, en l’ingrés a Europa i en l’euro, o en la reconversió industrial. Així ho consideraven també les cancelleries europees i d’altres continents que rebien Pujol amb tots els honors.

Tota aquesta aposta per sentir-nos còmodes a Espanya el temps ha demostrat que va ser un intent captiu. L’any 1986, quan es va voler donar un pas més enllà amb la conformació d’una força política espanyola amb capacitat d’entesa, el Partit Reformista Democràtic, la resposta de l’electoral espanyol va ser contundent: 0 diputats, mentre a Catalunya, pel contrari, ens havíem cregut aquesta capacitat de decidir el futur comú amb un suport rècord: 18 diputats per a la llista de CiU encapçalada per Miquel Roca. Jordi Pujol havia estat nomenat “Español del año” pel diari conservador ABC. Quan el president recorria Espanya, molts ciutadans anònims el felicitaven i el cridaven a comprometre’s en la governació d’Espanya en primera persona, però a les urnes s’havia dit que no a la pretensió de que Catalunya dirigís el que podria haver estat una regeneració.

L’intent lloable d’entendre’ns i comprometre’ns en el progrés general d’Espanya sembla que hagi passat pàgina de la mateixa manera com el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel Duran i Bas, va definir, l’any 1899, fart de pals a les rodes, el seu curt mandat ministerial: “No ens entendran mai”.

Jesús Conte

Consultor de comunicació.

Va ser cap de premsa de la Generalitat entre 1998 i 2003.

Llei del Cooperativisme de la Generalitat restaurada

Quan Jordi Pujol arriba a la presidència de Catalunya, un dels pensaments és el de recuperar l’esperit emprenedor de la societat catalana. En aquell moment, Catalunya era el primer territori de l'Estat en presència cooperativa i per això volia dotar de força el cooperativisme de llarga tradició a Catalunya.

El seu interès pel cooperativisme queda plenament reflectit, primer en la redacció de l’Estatut d’Autonomia, i després en la primera llei de cooperatives de la Generalitat restaurada. El text del preàmbul de la llei 4/1983 de 9 de març diu això:

Les societats cooperatives tenen una llarga tradició a Catalunya, que data de molt més d'un segle enrere, tant en la branca de treball associat com en la de consum i àdhuc l'agrícola. Aquesta tradició denota el sentit associatiu del poble de Catalunya en cercar solucions des de la col·laboració i la solidaritat. Es tracta d'unes societats que tenen una activitat econòmica, però que no solament cerquen aquesta activitat sinó també objectius socials d'ordre humanístic i cultural. Amb l'activitat econòmica es pretén prioritàriament resoldre problemes socials, com és ara l'adquisició d'articles de consum, o bé l'accés a un habitatge digne, o a la creació de llocs de treball a través d’empreses comunitàries, o la comercialització de productes agrícoles que un pagès, ell tot sol, no podria dur a terme, o de qualsevol altra activitat econòmica que sigui fruit de la col·laboració igualitària dels membres que participen en aquesta tasca comuna. Ja el 1934 la Generalitat de Catalunya tingué una Llei de Bases de la Cooperació i, separadament, una de Cooperatives i una altra de Sindicats Agrícoles, legislació que en aquells temps fou considerada al nivell mundial com una de les més avançades i com a tal fou elogiada per l'Oficina Internacional del Treball de Ginebra. El 1939, aquesta normativa fou derogada pel règim sorgit de la guerra civil, i les cooperatives de Catalunya s'han regit des d'a les hores per la normativa estatal, (...). Cal tenir en compte que, en aquest lapse de quaranta-nou anys d'ençà que fou promulgada la legislació de cooperatives per la Generalitat anterior, s'ha produït un canvi sociològic al país igual com a tot el món, així com una major complexitat en la vida econòmica que influeix en el funcionament de les cooperatives, la qual cosa ha calgut tenir present en redactar aquesta Llei. Factors com la generalitzada taxa d'atur, la inflació, els criteris tècnics de gestió econòmica fan que la Llei que es presenta hagi d'incloure uns continguts diferenciats de la legislació anterior de la Generalitat que permetin de donar a les cooperatives la solidesa necessària per a assolir les finalitats que persegueixen.

A partir de poder disposar un marc legislatiu adient posa en marxa la Direcció General de Cooperatives delegant la responsabilitat de la mateixa a Josep Castaño, un jove amb una història personal de profunda formació cooperativista forjada més en el fer que no pas en la saviesa teòrica. Pujol defineix a Josep Castaño com “una figura molt emblemàtica de tot un sector de gent cristiana, obrera o molt vinculada al món obrer, catalana, constructiva, oberta i generosa. I que va jugar un paper important durant els anys de la dictadura i el nacionalcatolicisme, i de la situació en tots sentits molt difícil de tanta gent humil. I va treballar molt tenaçment. I molt generosament. I potser ara no són prou recordats" (Porcel i Omar Pilar. Castaño i Colomer, Josep. La responsabilitat i el compromís el portaren al cooperativisme 1931-200). Tan bon punt el sector cooperatiu va estar una mica endreçat, Pujol es va adonar que calia oferir propostes formatives als cooperativistes i va crear l’Institut per a la Formació Cooperativista al capdavant de la qual va trobar en Josep Castaño la persona que buscava i li va assignar la responsabilitat de posar en marxa d’Institut.

Digui el que es digui, Pujol tenia present el món obrer, creia en el moviment sindical però també en les iniciatives col•lectives i no especulatives que representen el món cooperatiu.

Pilar Porcel i Oma

El Circuit de Catalunya ha fet 25 anys

Al 2015 el circuit de Catalunya va celebrar 25 anys i ha posat en el mapa mundial del motor el nostre país.

Als anys 70 teníem a Montjuïc un circuit de competició antic i perillós. L’any 75 varem patir una tragèdia anunciada quan, després que molts pilots es neguessin a participar, per manca de seguretat, un cotxe es va estimbar contra les grades i va matar cinc persones.

Amb la recuperació de la Generalitat, i amb l'empenta del RACC, el govern es va posar a treballar, buscant terrenys, aconseguint finançament i posant d’acord tres municipis, Montmeló, Granollers i Parets, fent possible el Circuit de Catalunya que s'inaugurà l’any 91, ara fa 25 anys.

El Circuit de Catalunya ha vist consagrar una generació de pilots de primer nivell, com Sito Pons, Àlex Crivillé o Marc Màrquez. Ha dinamitzat la comarca amb l'atracció de molts visitants i inversors, amb un impacte estimat de 1.500 milions d’euros, quaranta vegades el que va costar construir-lo.

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com