Resum de l'acte sobre el model sanitari català II

Vull donar les gràcies a l’Associació Tagamanent per la seva amable invitació a aquest acte acadèmic per parlar de l’acció de govern en sanitat en el periode 1980-2003, periode en el qual es va crear i es va consolidar l’anomenat model sanitari català, i retre homenatge i agraïment al President Pujol i als consellers de sanitat d’aquest periode (els Honorables Josep Laporte, Xavier Trias, Eduars Rius i Xavier Pomés), que ens varen fer confiança a un ampli i molt variat grup de joves professionals i ens varen donar l’oportunitat irrepetible de treballar en la construcció d’aquest model d’èxit.

1. Com estava el el sistema sanitari català l’any 1980?

El moderador ens demana com estava el sistema sanitari a Catalunya l’any 1980. Ningú com en Xavier Trias ho pot explicar millor, perquè ell va coneixer molt d’aprop aquella realitat des del seu doble vessant com a professional de l’Hospital Materno-Infantil de la Ciutat Sanitària Vall d’Hebron i directiu del Col•legi Oficial de Metges de Barcelona en la mítica Junta de Govern que va presidir el Dr. Antoni Mirada que tant va contribuir a la lluita per les llibertats, la transició democràtica i la catalanització de les institucions a Catalunya des de la societat civil del país, i també com a responsable d’Hospitals del Departament de Sanitat i Seguretat Social del primer Govern de Jordi Pujol –a les ordres del Conseller Josep Laporte i de l’Elvira Guilera- i molt aviat Director General d’Ordenació i Planificació Sanitària d’aquest Departament i de l’Institut Català de la Salut.

Des del meu punt de vista, la sanitat pública a Catalunya abans del traspàs de serveis es caracteritzava per les notes rellevants següents:

a) la més absoluta separació entre els serveis encarregats de la salut pública (la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia) en mans de les direccions provincials del Ministeri de Sanitat a les 4 províncies catalanes i els centres hospitalaris i extrahospitalaris encarregats de l’assistència sanitària (dependents de l’INSALUD) i, per tant, una organització sanitària no integrada;

b) uns dispositius assistencials dotats amb uns bons professionals amb una molt bona formació acadèmica i, sovint, amb una sòlida experiència professional que contrastava amb una organització anàrquica i poc operativa (en l’àmbit de l’atenció primària –pensem en el règim de prestació de serveis de 2,5 h. diàries-) i mal dotada de mitjans materials i equipaments, que contrastava amb l’àmbit hospitalari, caracteritzat per l’existència d’hospitals grans, jerarquitzats i, en general, prestigiosos a les capitals de les 4 províncies, i una estructura d’hospitals concertats molt desiguals quant a la seva capacitat de resolució i dotació de mitjans personals i materials disseminats per tot el territori que més malament que bé cobrien l’assistència especialitzada allà on no hi havia hospitals de l’INSALUD, molts d’ells de titularitat de les entitats locals (en forma de fundacions publiques municipals o organismos autonoms locals) o de titularitat privada amb una forta vocació de servei públic (ordes religioses, fundacions assistencials, mutualitats, etc.)

c) una estructura de planificació i gestió gairebé inexistent, més enllà d’uns serveis administratius poc dotats i amb professionals poc formats (gairebé no hi havia tècnics) a les delegacions de l’INSALUD a les quatre províncies i,

d) finalment, una estructura de recursos físics molt desigual i, en general, mal distribuïda en el territorio, mal habilitada i mantinguda i poc dotada d’equipaments, en ocasions amb serioses mancances estructurals i e mitjans materials i personals.

2. Com estava el mon sanitari català l’any 2003?

L’any 2003 el sistema sanitari de Catalunya és un sistema amb un dèficit endèmic de finançament, però ben ordenat, garant d’una atenció integral a la salut dels ciutadans i ciutadanes, amb uns dispositius d’atenció primària, especialitzada i sociosanitària ben distribuida en el territori i força ben dotada, amb uns professionals altament qualificats, motivats i compromesos amb el servei pùblic sanitari, uns recursos físics i uns equipaments força resolutius i unes estructures de gestió eficaces i eficients. Un sistema sanitari eficaç, sostenible i de qualitat, motiu d’orgull i satisfacció pels ciutadans i ciutadanes del nostre país, i instrument inequívoc de progrés, cohesió social i solidaritat.

S’observen, per tant, avenços molt importants entre els anys 1980 i 2003, que fan que el model sanitari català sigui un model referencial per a totes les comunitats autonomes de l’Estat i per a molts països llatinoamericans i, àdhuc, alguns països de l’Est d’Europa que ens varen emmirallar en el nostre model sanitari per construir o ordenar el seu sistema de salut.

3. Què s’ha aconseguit i què queda per fer?

Les fites assolides pel que fa al sistema sanitari català son seqüencials i responen a una acció de Govern continuada en el temps, que es fruit d’una estratègia a mig i llarg termini.

Aquesta acció de Govern s’ha centrat en les accions següents (i les cito de les més lllunyanes a les més properes):

i) Avançar en la integració de la salut pública i l’assistència sanitària, incorporant la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia en els serveis d’atenció primària;

ii) Elaborar l’inventari de recursos i necessitats assistencials (Mapa Sanitari de Catalunya 1980 i Desplegament del Mapa Sanitari de Catalunya 1984) per poder homologar els hospitals del dispositiu sanitari de cobertura pública, qualsevol que sigui la seva titularitat pública o privada, en base al compliment de requisits i condicions homogenis tant pel que fa a l’organització, els recursos físics, els recursos humans i la dotació en equipaments, per tal de cobrir les necessitats assistencials, garantint la qualitat de l’assistència prestada arreu de Catalunya (acreditació -1981 i 1986- i Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya 1984-1986);

iii) Impulsar la gestió integral dels serveis sanitaris en el territori (més enllà de la mera administració sanitària) sota la direcció única dels gerents d’àrea de gestió, que inclouen els serveis d’atenció primària i hospitalària.

iv) Crear una estructura que permeti gestionar eficaçment els serveis assistencials transferits de l’INSALUD i de l’organisme autònom Administración Institucional de la Sanidad Nacional (Institut Català de la Salut 1983).

v) Organitzar l’atenció primària de salut garantint una atenció de qualitat en tot el territori del país en base a l’establiment d’àrees bàsiques de salut arreu de Catakunya i equips d’atenció primària dotats amb els recursos físics i equipaments necessaris i uns professionals sanitaris i no sanitaris amb una dedicació ordinària (Reforma de l’Atenció Primària 1985-1991).

vi) Reformar l’atenció hospitalària en els centres gestionats per l’Institut Català de la Salut, fixant una estructura de gestió ajustada a les necessitats, eficaç i participativa, ordenant el règim de prestació de serveis, la selecció i la promoció dels professionals (reforma de l’atenció hospitalria (1985-1990).

vii) Crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública de Catalunya (XHUP), que integra tots els hospitals que proveeixen de forma estable serveis d’atenció especialitzada finançats públicament, ja siguin de titularitat pública o privada, amb l’objectiu de reequilibri territorial dels recursos hospitalaris i homologació dels serveis per tal de garantir-ne la qualitat arreu del país (1985). El desenvolupament de la XHUP va donar lloc a la creació de la xarxa d’hospitals comarcals de Catalunya, que va suposar un avenç molt important.

viii) Crear el Programa Vida als Anys (1986) per millorar l’atenció de les persones grans malaltes, amb malaltia crònica i en situació de final de vida. i ordenar els serveis sociosanitaris, autoritzant-los i acreditant-los (1986-1999),

ix) Ordenar el sistema sanitari català mitjançant la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, en desplegament de la Llei General de Sanitat, fundada en els principis d’integració de la salut pública i l’assistència sanitària, la descentralització dels serveis, l’empresarització de la gestió, l’equilibri territorial dels recursos sanitaris i la qualitat de l’assistència en tot el territori (1990).

x) Promoure mitjançant la creació d’empreses públiques arreu de Catalunya per a la gestió més eficaç i eficient dels recursos sanitaris públics (1991-1999). Aquestes empreses publiques són: l’Institut de Diagnòstic per la Imatge (1991), Gestió de Serveis Sanitaris (1992), Gestió i Prestació de Serveis de Salut (1992), Institut d’Assistència Sanitària (1992), Sistema d’Emergències Mèdiques (1992) Institut Català d’Oncologia (1995), Banc de Sang i Teixits (1995) i Parc Sanitari Pere Virgili (1999).

xi) Promoure la creació de consorcis en els àmbits territorials en què era necessària la col•laboració entre diferents Administracions públiques i, si escau, entitas privades sense ànim lucratiu, per a la planificació o la gestió eficaç i eficient dels recursos assistencials. Aquests consorcis públics són: el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí, de Sabadell (1986), Consorci Sanitari de Terrassa (1987); Consorci Hospitalari de Vic (1988), Consorci Sanitari de Barcelona (1989), Consorci Sanitari Integral (1991), Consorci Sanitari de l’Alt Penedès (1994), Consorci de Gestió Corporació Sanitària (1995), Consorci Sanitari del Maresme (1998) i Consorci Sanitari de l’Anoia (2000).

xii) Promoure el professionalisme i l’autogestió mitjançant la creació d’entitats de base associativa com un instrument eficaç, eficient i de qualitat per a la gestió dels serveis sanitaris públics (1995-2003).

xiii) Creació de les Xarxes de Centres i Serveis d’Atenció Primària, d’Atenció Sociosanitària i de Salut Mental d’Àmbit Comunitari d’Utilització Pública que, juntament amb la XHUP, conformen el Sistema Sanitari Intergal d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT), com a eina integral per assegurar una provisió dels serveis d’atenció sanitària i sociosanitària finançats públicament de qualitat als ciutadans i ciutadanes del país (1998-2003).

xiv) Creació de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària i l’Agència de Protecció de la Salut de Catalunya per bastir adequadament la planificació, la comunicació i l’avaluació del risc i la coordinació dels diferents dispositius encarregats del xontrol oficial dels aliments, i la protecció de la salut en l’aire, en les aigües i en els aliments (2003).

És d’assenyalar que totes aquestes fites han estat possibles gràcies a la concurrència de dos elements, que han estat una constant :

1r. L’estabilitat política del Govern de la Generalitat entre els anys 1980 i 2003 en mans de Convergència i Unió, la qual cosa ha permès traçar polítiques a mig i llarg termini, i

2n. La ferma voluntat dels Governs de Convergència i Unió en aquest llarg periode d’excloure la sanitat de la brega partidista i de consensuar les principals estratègies en matèria de salut amb totes les formacions polítiques del país amb representació parlamentària, conscients que la salut és un dels principals bastions de l’estat del benestar.

En definitiva, l’any 2003 a Catalunya comptem amb un sistema sanitari universal, equitatiu, sostenible (malgrat el seu finançament deficient) i de qualitat, que és un instrument de progres, cohesió social i solidaritat acasa nostra i un referent a la resta de l’Estat i en molts països del nostre entorn socio-cultural i econòmic.

Des de la perspectiva d’allò que queda per fer l’any 2003, és d’assenyalar que:

1. Cal assolir un sistema de finançament just per a la sanitat i superar les mancances d’un infra-finançament endèmic.

2. Cal despelgar les Xarxes de Centres i Serveis d’Atenció Primària, Hospitalària, Sociosanitària i de Salut Mental d’Utilització Pública de Catalunya i consolidar el SISCAT.

3. Cal aprofundir en l’estratègia de la descentralització de l’Institut Català de la salut, dotant de personalitat jurídica pròpia els centres hospitalaris gestionats per aquest organisme i els centres d’atenció primària compresos en cada una de les regions sanitàries o d’altres unitats terrotorials infrarregionals, mitjançant les fórmules jurídiques més adients en cada cas (empreses publiques, consorcis, fundacions publiques, etc.).

4. Cal potenciar l’atenció primària de salut i situar-la realment com a porta del sistema, potenciant l’autonomia de gestió dels professionals sanitaris, en especial mitjançant l’impuls a la creació d’entitats de base associativa arreu de Catalunya, i l’empoderament dels equips d’atenció primària transferint-los la facultat de comprar els serveis d’atenció especialitzada.

5. Cal aprofundir en una estratègia orientada a integrar els serveis de salut i els serveis socials en un dispositiu planificat amb una visió global, el progressiu envelliment de la població i la cronificació creixent de les malalties.

4. Importància del model concertat

El dispositiiu concertat a Catalunya és, sens dubte, un dels trets identitaris més rellevants del model sanitari català.

El sistema sanitari públic a Catalunya es construeix sobre el el dispositiu concertat, que té a Catalunya un pès específic molt rellevant com a conseqüència de la històrica manca d’inversions a Catalunya, que va potenciar enormement l’existència d’un ampli dispositiu de centres i serveis de titularitat pública o privada promoguts per entitats publiques municipals, ordes religiosos, mutualitats privades i fundacions i associacions sense ànim lucratiu, totes elles amb una forta vocació de servei públic.

El pes del dispositiu concertat a Catalunya, des del punt de vista qualitat gira a l’entorn del 70% del pressupost de l’assistència hospitalria i al 30% del pressupost de l’atenció primària de salut.

La seva importancia qualitativa passa per haver estat l’element de comparança en el qual els centres i serveis sanitaris públics s’han volgut emmirallar, tant en termes d’eines de gestió, com en termes de resultats assistencials i econòmics, que han estat en general molt satisfactoris.

5. Model d’hospitals: pocs i molt grans o més petiits i dispersos pel territori?

LA XHUP determina un model d’ordenació de l’atenció especialitzada que combina hospitals de referència de tercer nivell (pocs i de gran capacitat resolutiva en aquelles especialitats més costoses i que requereixen una determinada massa crítica de malalts per ser resolutius i eficients) sitauats a les grans ciutats de Catalunya, i un ampli nombre d’hospitals comarcals molt estesos en el territori i altament accesibles en termes d’isocrones (recordar President Pujol citant els hospitals arreu de Catalunya situats a menys de 30 km. l’un de l’altre) dotats amb les especialitats mediques bàsiques i igualment resolutius en el seu nivell.

6. Anècdotes

- Planta de marihuana al parterre de l’Hospital Vall d’Hebron el dia en què el MHPresident de la Generalitat va visitar l’Hospital per primera vegada un cop traspassat.

- Negociació de la primera vaga de metges l’any 1987, amb els líders de la Coordinadora d’Hospitals en un hotel de Madrid (ells estirats al damunt del llit per cansament). En aquella reunió es varen assentar les bases de la reforma dels hospitals gestionats per l’Institut Català de la Salut.

Barcelona, 30 d’octubre de 2018

Josep Lluis Lafarga Traver

Resum de l'acte sobre el model sanitari català I

El passat 30 d’octubre vam organitzar en el Reial Cercle Artístic una taula rodona sobre el Model Sanitari Català en l’obra de govern del President Pujol. Els nostres convidats van ser d’excel•lentíssim Alcalde Xavier Trias, el Sr. Josep Lluís La Farga i la Sra. Mariona Creus i també varem comptar amb la presencia del President Jordi Pujol, i altres membres dels seus governs i del sector sanitari. L’acte el va moderar l’historiador Jordi Aragonès. I aquí en teniu un resum transcrit en l’ordre en que s’anava explicant per ser fidel a la ponència.

La sanitat a Catalunya estava dissenyada per Franco, que havia creat la seguretat social (Ley de bases de la seguridad social). Però fins i tot Catalunya era diferent de la resta d’Espanya perquè tenia assignats molts menys recursos, i els hospitals havien de ser concertats. Quan el president Pujol va guanyar les eleccions l’any 81, hi havia una xarxa territorial molt tronada i sovint benefica. No existia la sanitat universal. La financiació venia per la seguretat social mateixa i no pels pressupostos generals.

La sanitat va ser traspassada al mateix 1981, però es va traspassar tenint en compte un criteri de cost molt per sota del real, i aquest extracost no es va compensar mai per la via de la financiació autonòmica. Però malgrat aquest dèficit financer tan gran, es van admetre les competències perquè el President considerava que la sanitat és un dels serveis més importants pels ciutadans.

Per què és tant important la sanitat? Per respondre això cal primer pensar en els aspectes essencials d’un país: els identitaris (la llengua, la cultura, etc) es basen en que els ciutadans visquin en bones condicions, i amb seguretat, el que anomenem estat del benestar, i aquí entren les pensions i la sanitat. Però n’hi ha més, com podria ser una llei de pobresa energètica. I naturalment també cal que l’economia sigui forta, i poder tenir poder polític i econòmic (amb autonomia potent o amb independència).

Durant els anys que el President va ser a la presó i després recluit va pensar molt en com havia de ser el país, i el va trepitjar molt per conèixer les seves problemàtiques. Una de les seves preocupacions era que hi hagués un bon hospital no més lluny de 30 km amb bona carretera a cada poble.

Es van construir hospitals de referència a Viella, Tremp, La Seu d’Urgell, Figueres, Palamós, Capdevanol, Puigcerdà, Blanes, Calella, Sant Celoni, Girona, Vic, Manresa, Granollers, Mollet, Santa Coloma, .....

Per comprendre l'actitud de moltes autonomies s’explica l’anècdota que un cop el president d’Aragó li va demanar al president Pujol per què havia demanat la sanitat si era una fàbrica de dèficit. I pel mateix motiu es van demanar les competències de presons malgrat ser molt conflictives. Per que era molt important per la societat. I per poder tirar endavant aquest projecte calia acceptar la col•laboració de tothom. Un país s’ha de construir entre tots i amb la sanitat es va treballar amb els socialistes (tot i que no hauria calgut perquè tenien majoria absoluta).

Ramón Espasa i Oliver, del PSUC, conseller de Tarradellas durant la Generalitat provisional (1977-1980) va fer un disseny molt semblant al que volia fer el President Pujol. Cal recordar que el president havia estudiat medicina, i tot i que no va exercir mai li interessava molt el sistema sanitari. Per això, abans també s’havia fixat en el model sanitari anglès. Anglaterra, al final de la guerra va quedar molt tocada, hi van haver eleccions i no les va guanyar Churchill malgrat haver guanyat la guerra sinó els laboristes, que malgrat ser molt grisos van tenir l’encert d’inspirar-se en Lord Henry Beveridge precursor de la seguretat social actual.

També calia parlar d’un col•lectiu que no te visibilitat social en el sistema: les infermeres, que estan composades en un 90% per dones. Les primeres es formaven en escoles separades dels homes i tenien una formació diferent. Al principi del primer mandat el que en aquell moment era el Dr. Trias, treballava sota les ordres del Conseller de Sanitat Josep Laporta, estava encarregat d’iniciar els canvis necessaris, i va pensar que les infermeres també havien de dir la seva. Eren un col•lectiu molt il•lusionat i amb moltes ganes de canviar i anaven fent propostes. Calia canviar la selecció de personal de la seguretat social, però era una tasca difícil, fins que no es va fer la reforma de la primària. I aquesta reforma va anar tant bé que va ser un model per tot Espanya, on havien d’anar fent conferencies per explicar-lo.

Tornem als inicis dels anys 80. Calia fer-se càrrec d’uns serveis amb moltes mancances, amb uns hospitals que requerien una dosi d’inversió i organització procedent de la xarxa de la seguridad social. Per això l’obra de govern es va centrar en: • Incorporar la prevenció • Desplegament del mapa sanitari dissenyat per Espasa, per homologar i homogeneïtzar els hospitals • Impulsar la integració dels centres assistencials, creant una xarxa • Creació de l’Insitut Sanitari de Salut (INSALUT) • Reforma de l’atenció primària (perquè els metges hi dediquessin més temps) • Ordenació de les prestacions • Creació de la xarxa d’hospitals comarcals • Planificar l’atenció a la gent gran • Empreses públiques per la gestió eficient dels recursos • Col•laboració d’entitats privades amb la sanitat publica ( molts centres estaven lligats a obres benefiques) • Xarxa de centres de Salut Mental Totes aquestes politiques a mig i llarg termini eren possibles gràcies a l’estabilitat política i a la ferma voluntat del govern de sortir de les discussions politiques i treballar amb consensos.

Una persona molt important en el desplegament de la sanitat va ser l’Elvira Guilera.

Es va crear l’Institut Català de Salut (ICS), i es creen normes d’acreditació, tancant centres que no s’acreditaven. Es van mirant la ratio de llits per persona, i s’aconsegueixen 3 llits cada 1000 persones.

Es treballa per posar la infermeria en un alt nivell.

I es copia la gestió de centres privats posant al capdavant gerents que gestionin els centres com empreses.

Calia posar d’acord a alcaldes de diversos partits per fer els hospitals, i que tots aprovessin la planificació.

Van apareixent nous reptes com és l’increment de la població i l’aparició de noves malalties.

Hi ha hagut algun error com la sobredimensió de l’hospital de Reus. El cas de l’Hospital General de Catalunya també va ser polèmic perquè no va entrar a la xarxa pública, però en aquest cas va ser perquè només volia servir a la gent del seu municipi.

I malgrat donar un servei bo i eficient però car, és la sanitat més barata comparada amb altres territoris.

També es va procurar que la tecnologia estes per tot el territori, no només a Barcelona.

En la taula també hi va haver moments d’anècdotes com les que explicava la Mariona Creus sobre les guàrdies que feien per assistir a reunions que en principi no eren convidades, o les discussions que tenien amb les monges que portaven centres de salut, o fins i tot la planta de marihuana que hi havia en un parterre de l’hospital de la Vall d’Hebron.

Fotografies: Jesús Conte

Resum de l'acte acadèmic sobre infraestructures en l’obra de govern

El passat més de juny varem celebrar al Reial Cercle Artístic de Barcelona la primera taula rodona sobre les infraestructures en l’obra de govern del President Pujol. Els convidats a la taula van ser el Sr. Enric Ticó, ex Director General de Ports i Transports i actual President de Ferrocarrils de la Generalitat i el Sr. Felip Puig ex Conseller de Política Territorial i actual president del TRAM, i també varem comptar amb la presència del President Jordi Pujol, a més d’altres càrrecs i especialistes del tema, i va ser moderat per l’historiador Jordi Aragonès.

L’acte el va obrir el President Pujol i ens parlava del record de la visió d’una Catalunya derrotada i de la seva idea de reconstruir Catalunya. Aquesta idea de reconstrucció va ser present en el seu període de govern, però en la que hi van contribuir moltes forces polítiques. Ara vivim un moment convuls i incert, i recordar aquesta reconstrucció ens ha de donar confiança per continuar en una etapa en la que s’ha anat més enllà que mai.

A partir d’aquest petit parlament els ponents, i després participants del públic van anar enumerant les peces de les infraestructures que componen l’obra de govern i que transcric tal com es van anar enumerant, sense un ordre lògic per ser fidel a la ponència.

Què es va fer? Els governs del President Pujol a més de la reconstrucció, tenien també un objectiu per garantir la justícia social, per això es van treballar politiques d’equilibri territorial, de connectivitat internacional i reforçar la capitalitat de Barcelona.

Malgrat la insuficiència financera i algunes tensions locals es van aconseguir grans projectes.

• Plans de carreteres: Eix transversal, l’Eix Llobregat, l’Eix Vic- Ripoll, l’autovia de la Costa Brava, i la construcció de les Rondes de Barcelona (juntament amb l’estat i l’Ajuntament).

• Plans Ferroviaris: FFCC (recuperar-los i millorar-los), TGV (per enllaçar amb Europa i vertebrant també el país), el tramvia i la xarxa de metro (prolongaments i noves linies amb estacions adaptades), i reivindicar el corredor mediterrani.

• Ports: se’n van construir molts i son gestionats per la Generalitat.

• Aeroports: es va treballar per l'ampliació amb el Pla Delta, tot i que no es va aconseguir llavors, si s’aconsegueix un parc natural en equilibri amb les infraestructures existents.

• La Generalitat tenia competències urbanístiques i per això es van fer les reserves de terreny per poder tirar endavant aquestes inversions.

• També es va constituir l’autoritat del Transport Metropolità, aconseguint un sistema integrat i un pla d’inversions coordinat.

• Van ser anys molt importants per una ordenació legislativa.

• Degut a la manca de finançament també calia que el capital privat participes en el desenvolupament i la planificació.

• Es van fer politiques d’habitatge i sòl públic.

• Es va crear la primera Conselleria de Medi Ambient, i

• el primer Pla de Residus de tot l’estat Espanyol.

Parlem dels ports: Catalunya és un país mariner. Es va crear l’empresa de ports de la Generalitat que gestionava els ports esportius i pescadors, entre ells el de Palamós, que és el segon port més important en viatgers. Es va fer la Llei de Ports per gestionar els 45 ports de Catalunya. També es va crear un pla de ports per gestionar les inversions. Es va potenciar el port de Port Bou i el de Mataró per donar servei i riquesa a les ciutats. Es va ampliar el port de Vilanova i el de la Ràpita per aprofitar-los a més de recreació, per transport. Als seus consells es dona veu a la societat civil (i no als politics).

Medi ambient: En aquell moment existien molts abocadors incontrolats, platges brutes i rius contaminats. I malgrat ser un govern industrialista, al servei de l’empresa, era necessari trobar un equilibri. Es van fer depuradores per tot el país, es va fer un Pla de Sanejament, es van crear Plantes Incineradores, Plantes de Recuperació i de Tractament de Residus Industrials. Es van crear els dos primers parcs naturals: Serra de Prades i Montseny, es van crear Reserves Naturals i Espais Protegits, en total el 30% del territori es va transformar en espai protegit. I malgrat tot es va fer un país competitiu. Al camp de Tarragona hi ha la industria petroquímica més important d’Europa i a l’hora un dels punts més importants de turisme. Per finançar aquestes politiques de medi ambient va caldre una mesura difícil: impostos sobre l’aigua i sobre els residus.

Al 1980 El President Pujol guanya les eleccions contra pronòstic i s’ha d’imaginar un país. Ara cal veure quins objectius s’han complert i quins no. Hi ha hagut limitacions pressupostàries i legislatives però en conjunt es va fer molt: des de un Port Aventura o un Circuit de Catalunya, a un Sincrotró o el supercomputador Marenostrum. El mini transvasament, el Canal Segarra-Garrigues, l’envasament de Rialp. Tots eren riscos i costos elevats a curt termini, però ara s’agraeixen.

Alguna crítica? Si es pot ser crític hauríem de recordar que no es va aconseguir el corredor del Mediterrani, ni el quart cinturó. Cal molta més inversió i potser caldria pensar en un model de gestió que permetés més rendibilitat social i potser també un pagar per usar, col•laborant amb la iniciativa privada. I també faltaria una llei de mecenatge però no es possible per les competències fiscals.

En general les coses que depenien de la Generalitat han funcionat: el sistema sanitari, el sistema educatiu, l’equilibri territorial, les infraestructures culturals, urbanisme, els temes ambientals, els equipaments esportius... i en canvi els temes que no depenien directament de la Generalitat no són magnífics: la justícia, el transport de rodalies.

Mirem el futur? Cal seguir treballant per tenir un país equilibrat. Cal apostar pel turisme, però també per la investigació tecnològica (que ara està funcionant amb grans clusters), el civisme.. En resum, s’ha treballat molt be perquè ara puguem afrontar els nous reptes de futur.

Abans d’acabar cal recordar Victorià Muñoz Oms qui va dissenyar la política d’infraestructures amb la Generalitat de 1935 i va servir de base per les que es van anar fent.

També queda pendent el model energètic per una economia productiva com la nostra, tot i que es va treballar en política energètica. Però dins de la política de comunicació es va cablejar tot el país.

Ens hem deixat coses? Altres apostes del President van ser la fira de Barcelona, i la Política de Recerca i coneixement: Eurocat. Al 1990 encara hi havia xaboles al riu sec, i es van aconseguir habitatges per a tots. Les estacions d’esquí de muntanya van començar a oferir serveis tot l’any. Es van potenciar petits pobles. Es va construir el túnel del Cadí, els túnels del Garraf, els de Vallvidrera, el de Bracons, el de Capsacosta... Van ser anys de gran la transformació. Es va iniciar el Parc Astronòmic d’Ager (al Montsec) promocionat pel professor Oró. Els jocs Olímpics també van contribuir a la millora d’infraestructures, com la pota Sud de les Rondes.

I acabem amb la primera obra que va inaugurar com a president de la Generalitat: el Túnel del Figaró al 1981, obra molt modesta però molt important per que unirà Montcada amb Ripoll.

Fotografies: Jesús Conte

Per saber-ne més:https://elmon.cat/politica/jordi-pujol-esperancador-mes-enlla-que-mai-perills-son-mes-grans

Del TGV de Pujol a l’AVE de Felipe González

Des de principis de segle XX la vocació europeista de Catalunya feia somiar amb una línea ferroviària d’amplada internacional que unís Barcelona amb França. Es varen estudiar moltes alternatives com ara prolongar el tren de Barcelona a Sant Cugat (que va arribar a aquest municipi vallesà el 1917) fins a França per Ripoll i Puigcerdà. L’economista Fabian Estapé que al 1972 treballava en el III Plan de Desarrollo insistia en aquesta necessitat parlant de l’Eix Figueres-Barcelona- Tarragona-Valencia en un temps on es va començar també a parlar de l’Alta Velocitat com el futur del ferrocarril (al 1964 ja funcionava el tren del Japó i els francesos varen inaugurar el TGV Paris-Lió, el 1971). Tres anys després, el Pla General Metropolità, dirigit per l’enginyer Albert Serratosa reserva terrenys a la riba dreta del riu Llobregat, per un traçat ferroviari d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Als anys 80 la societat catalana torna a reclamar el projecte d’un tren que unís Catalunya amb França amb ample europeu. Però, lamentablement les idees dels governs espanyols no van per aquest camí: l’any 1986 presenta el Plan de Transporte Ferroviario que no contempla el compliment de cap de les politiques de Transport de la UE, insistint en un model radial sense connexió amb Europa, i tampoc es parla d’Alta Velocitat. Per això el President Pujol encarrega un estudi de viabilitat per la construcció d’una línea d’amplada internacional entre Barcelona i Perpinyà al President de Ferrocarrils, Albert Vilalta, i a finals de 1986 el presenta solemnement amb la ferma voluntat de la Generalitat de construir la via d’amplada Europea. Al 1988, un canvi del ministre de Transport es aprofitat pel President Pujol per iniciar converses de cara a adoptar l’ample de via europeu en les noves línies i a incorporar l’alta velocitat a Espanya. Paral•lelament Jordi Pujol, treballava, amb el mateix objectiu, a nivell europeu, com a membre fundador de l’Assemblea de les Regions, des de la Comunitat de Treball dels Pirineus i des del fòrum dels “Quatre motors Europeus”. Va iniciar converses amb Brussel•les per possibilitar construir el TGV Lió-Montpeller-Barcelona-València (uns anys abans el Patronat Català pro Europa amb l’eurodiputat Carles Gasòliba ja havia demanat incloure-ho com a prioritat en la política europea de transports). Malgrat tot el govern espanyol insistia en construir la línea d’alta velocitat amb amplada Ibèrica i començar entre Madrid i Sevilla suposadament per raons d’equilibri territorial, tot i que a ningú se li escapava la prioritat que els temes del Sud de la península tenien pel Sevillà Felipe Gonzàlez i el seu topoderòs vice-president Alfonso Guerra. Al 1988, al iniciar la construcció de la línea Madrid-Sevilla, es van adonar de l’alt risc de no fer servir l’experiència en alta velocitat dels altres països, i de les avantatges de l’ample europeu (que estaven reflectides en els informes fets per la Generalitat i que es van usar per justificar el canvi d’amplada) i per fi van aprovar el canvi de via. En tot cas la secular obcecació dels politics espanyols per la xarxa de ferrocarril radial, va portar a que el primer tren espanyol d’alta velocitat fos el de Madrid a Sevilla inaugurat l’any 1992 -amb una desviació pressupostària del 500% - que el de Madrid a Barcelona no s’inaugurés fins el 20 de febrer del 2008 i sobretot que el tram de Barcelona a França quedes postposat, tot i que al 1989 ja s’havien fet les reserves de terrenys i que al 1990 s’havia aconseguit que la Comissió Europea consideres l’enllaç internacional com una inversió prioritària. Pel govern socialista unir la península amb França amb trens d’alta velocitat no tenia massa importància. No va ser fins el pacte del Majestic (1996) quan es va desbloquejar el projecte. Hi va ajudar molt el nomenament d’Albert Vilalta com a president de GIF (Gestió d’infraestructures Ferroviàries). Nomès va tardar 15 dies en reprendre el projecte de TGV Madrid-Barcelona- frontera francesa amb l’objectiu d’estar funcionant l’any 2004. Però ni el ministre popular Francisco Alvarez Cascos ni la ministra socialista Magdalena Alvarez tenien massa pressa i el projecte no es va fer efectiu fins a finals de l’any 2013.

Una dissortada història que té el seu reflex en el propi nom de la cosa: en comptes d’anomenar-se TAV (Tren d’Alta Velocitat) o TGV (Tren de Gran Velocitat) com a tot el món, no s’els va acudir rés menys patriòtic que batejar-lo amb el pompós nom d’ AVE (Alta Velocidad Espanyola).

Bibliografía: Pere Macias, Via ample Ment estreta

Fotografia: Wikimedia

"El moment actual": Conferència a ESADE al 1975

Finals del mes de gener de l’any 1975. La llei franquista que permetia les anomenades Associacions Polítiques no acontentava, ni de bon tros, una societat espanyola que anhelava canvis reals. Uns volien canviar totalment l’ordre polític espanyol, altres, per contra, entenien la delicada situació social i apostaven per assumir un inevitable canvi polític. Oposició i Règim escalfaven motors preveient la pròxima defunció del general Franco. Manuel Fraga Iribarne, qui havia estat ministre estrella del Franquisme amb la cartera d’Informació i Turisme, presentava el seu programa “centrista”. Alguns especulaven amb la possibilitat que Fraga pactés una unió amb Silva i Areilza per assegurar-se liderar el cicle post-franquista i, probablement, governar l’Espanya de la Transició. Alhora, Licinio de la Fuente amenaçava amb dimitir per discrepàncies amb el President del Govern Carlos Arias Navarro. Paral•lelament, el ministre León Herrera rebutjava totalment autoritzar el diari “El País”. Si ens fixàvem en les províncies basques, en concret en Bizkaia, observàvem com Pilar de Careaga (militant de Fuerza Nueva) dimitia d’alcaldessa de Bilbo. En altres paraules, el Franquisme estava encetant una irreversible agonia.

Mentre Espanya en general es preparava per assumir la Transició, a Catalunya, a la ciutat de Barcelona, més en concret als locals d’ESADE, el dia 21 de gener s’hi celebrava una conferència que portaria considerables conseqüències polítiques per les següents dècades. Jordi Pujol prendria la paraula. El militant catalanista, antic pres polític, metge de formació, banquer i líder de nombroses eines de la resistència cultural catalana parlaria davant un miler de persones en una conferència titulada “El moment actual”, que animava als catalans a participar activament en l’acció política. Entre els assistents a l’acte hi trobàvem gent de gran renom, representants de l’ampli espectre polític, intel•lectual i empresarial del país: Durán Farrell, Antón Cañellas, Joan Raventós, Agustí Montal, Miquel Roca i Junyent, Josep Pallach, Joan Mas Cantí, Jaume Carner, Carles Sentis, Artur Suqué, Mossen Dalmau, Vilaseca Marcet, Riva Ortinez, Solé Tura, Jordi Borja, Francesc Vila Abadal i un llarg etcètera.

Jordi Pujol va començar definint el que hauria d’acabar esdevenint un gran partit d’obediència catalana situat al centre de l’espectre polític. Un partit que agrupés el que a Europa eren les famílies demòcrata cristianes, socialdemòcrates i del socialisme democràtic. Segons Pujol calia agrupar tots aquells que apostaven per crear un model de societat “similar al suec”. A més a més, Pujol va dir que per a fer tirar endavant el seus projectes polítics comptava amb els qui durant els llargs anys de la dictadura s’havien dedicat, juntament amb ell, a “fer país”. Jordi Pujol va aprofitar per fer un repàs històric a l’evolució del poble català en els últims 35 anys. Va explicar que després de la desfeta a la Guerra Civil, durant els any 40, existia una “mentalitat de parèntesi” animada per la hipòtesi d’una suposada intervenció aliada a Espanya que derroqués la dictadura. Es pensava erròniament que el Franquisme seria un fenomen polític de vida curta. Un cop entrats als anys 50 es va retornar a la realitat. Es va comprendre la duresa del moment. Començava l’etapa de “reconstrucció” i de “fer país”, car Catalunya es trobava econòmicament disminuïda, políticament aniquilada i culturalment reduïda a un ghetto. El poble català es trobava vençut, decapitat i sense líders degut a la mort, l’exili o l’ostracisme.

El terme “fer país” havia consistit en treballar per la recuperació lingüística i cultural, millorar el món de l’ensenyança amb moviment educatius. S’havia “fet país” amb la tasca dels centres socials i en les obres per fer progressar econòmicament Catalunya. Jordi Pujol, però, va afirmar que havia arribat l’hora de passar de l’etapa de “reconstrucció” a l’etapa d’implicar-se activament en política. Calia fer política. Catalunya encara patia una greu anormalitat en aquest camp produïda pels efectes despolititzadors de la dictadura. Quan Pujol afirmà que pretenia construir un gran partit de centre excloïa d’aquesta proposta als defensors de polítiques més dretanes i més esquerranes; ara bé, per a aquests primers Pujol va dedicar unes paraules. Va recordar que molts d’ells col•laboraren amb l’etapa tecnòcrata de la dictadura (els anys del ministre López Rodó) però, malgrat tot, afirmà que era conscient que la classe empresarial catalana no tenia postures de dreta radical i, per tant, els animava també a que formulessin la seva pròpia proposta a la ciutadania.

Entre altres reflexions, durant la conferència Pujol va deixar clar que la llengua catalana era un fet no negociable. Va remarcar que és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya. Sols n’excloïa aquell que venia aquí amb mentalitat d’ocupant. A més a més, tal com afirmà Cambó molts anys enrere, Pujol demanà que els partits catalans col•laboressin quan calgués amb els partits estatals sempre que això no acabés creant una situació de sucursalització. Finalment, Pujol va dir que la política catalana havia de ser social a través d’importants canvis: major fiscalitat, major control públic sobre l’economia, menys especulació i uns sindicats forts. Aquella conferència va finalitzar-se amb una idea que quedà al cap dels presents: per sobre de la política, Catalunya havia de ser el més important.

Jordi Aragonès

Historiador

Un bon hospital a menys de 30 kilòmetres

Des del inici del primer govern de Jordi Pujol, amb el Conseller Laporte al capdavant del Departament de Salut i seguretat social, es va tenir la idea de crear una xarxa hospitalària a Catalunya per tal que tothom disposes d’un bon hospital a menys de 30 kilòmetres de distància i accessible per una bona carretera. Així al 1981 es començà a construir un model sanitari amb les transferències que havien d’arribar de l’estat espanyol. Però aquest, va posar molts entrebancs a aquest projecte, ja que havien valorat la transferència molt per sota del cost real (87.000 milions quan el cost era de 110.000 milions). Entre 1981 i 1983 el govern català crea el mapa sanitari, inicia les acreditacions de centres i els concerts, i comença a aplicar criteris de gestió. Entre 1983 i 1989 es crea l’Institut Català de la Salut (ICS), la xarxa hospitalària d’utilitat pública (XHUP).

Els primers hospitals que es van construir van ser el de Mora d’Ebre que donaria servei a totes les comarques del Sud, i el de Viella, ja que els habitants de la Vall d’Aran havien d’anar a Lleida o a hospitals de França. I així s’anava construint un Pla de reordenació hospitalària, que tot i haver passat per diverses modificacions va crear les bases per un sistema hospitalari més proper i de qualitat.

Imatge d´un acte a la Mutual Mèdica de Catalunya, d´esquerra a dreta: Jordi Cambra, Andreu Comablia, Josep Laporte, Jordi Pujol, Alfons Gregorich, Miquel Fornell i Antoni Altisench. Casal del Metge. Barcelona. 1980s [ Dr. Joaquim Ramis ]

Integració II

“Integració contra assimilació”: Aquest és el títol d’un capítol del llibre segon de les memòries de Jordi Pujol (Temps de construir 1980-1993) que resumim així:

Quan el President Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat la realitat catalana estava configurada per tres factors: 40 anys de franquisme, desorientació ideològica i una forta immigració. Calia integrar el projecte d’identitat cohesió i convivència.

En l’època de Primo de Rivera s’escrivia “ El problema de Cataluña se resolverá llenándola de murcianos y andaluces”, i més tard Calvo Sotelo pensava el mateix. Però malgrat les grans onades migratòries Catalunya no ha desaparegut com a poble, sinó tot el contrari.

La solució que va tenir el President va ser la integració, però abans calia tenir consciencia de poble. Els homes necessiten casa, menjar, seguretats materials, però també poder-se sentir solidaris, poder cultivar valors, poder mirar el passat i poder pensar en el futur. Totes aquestes necessitats de l’home les satisfà la comunitat nacional quan és espiritualment forta i socialment ben estructurada.

Catalunya havia de ser respectuosa amb l’immigrant i no pretendre suprimir el component cultural del seu lloc d’origen. I per això la integració era barreja, i la idea era que els fills dels que venien acabessin parlant català com així ha estat. Per que les famílies eren tan o més importants que les escoles i la integració lingüística o les accions culturals.

Jordi Pujol, Memòries Temps de Construir (1980-1993), Editorial Proa

Jordi Pujol i el C.I.R.P

“Què fer?” Aquesta pregunta la formulà Lenin l’any 1902 en un llibre encarregat d’assentar les pautes a seguir pel moviment revolucionari rus; idèntica pregunta s’han fet centenars de pensadors, lluitadors, intel•lectuals i líders de diferents moviments socials i polítics. Idèntica pregunta, de fet, ens formulem molts catalans immersos en el dramàtic moment que viu el país. “Què fer? Com servir al país? Què puc fer jo perquè Catalunya prosperi, s’enriqueixi i pugui esdevenir lliure i plena?” Totes aquestes preguntes que avui dia planegen habitualment dins les meditacions de molts compatriotes també eren freqüents entre els nacionalistes catalans que hagueren de fer front a l’Estat espanyol en plena dictadura franquista. Per tal de plantejar una estratègia de país que pogués evitar l’extinció de Catalunya i aconseguir la revitalització necessària per poder mirar cap al futur, l’any 1965 Jordi Pujol i Soley va escriure un text titulat Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. A grans trets, en aquelles pàgines, Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una gran actuació global realitzada des del món cultural, l’econòmic, el religiós o l’intel•lectual. Calia no oblidar cap camp d’actuació des d’on poder realitzar iniciatives per enfortir Catalunya, per poder dotar-la d’infraestructures essencials pel seu dia a dia; una necessitat vital, car la dictadura havia desballestat tota forma d’autogovern.

Va ser el mateix Jordi Pujol qui començà a posar en pràctica el que havia deixat escrit, doncs no sols teoritzà sobre com servir Catalunya, sinó que va esdevenir un home d’acció. Seguint aquesta voluntat, l’any 1964, mentre era conseller executiu de la Banca Catalana, va crear amb altres nacionalistes el C.I.R.P (Centre d’Informació Recerca i Promoció). D’entre l’actuació que el catalanisme realitzà durant la Dictadura no podem passar per alt aquell organisme, car des d’allà es donà vida a una llarga llista d’iniciatives –les quals abastaven diferents camps de treball– per dotar al país d’una infraestructura que el fes caminar per si sol malgrat el setge cultural i polític que l’Estat espanyol aplicava sobre el poble català.

Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on s’impartirien cursets i seminaris a milers de mestres per tal d’enfortir el model d’escola catalana i la rica tradició pedagògica del país silenciada d’ençà de la Guerra Civil. A més a més, des del C.I.R.P també s’actuà en el camp del món universitari. Així doncs, es fundà E.I.S.A (Estudis i Investigacions S.A), una entitat acadèmica que, en plena onada de la caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats i que, tot i no acabar esdevenint un èxit, d’ella en sorgiren diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.

També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans obres i biografies sobre història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.

A més a més, des del C.I.R.P es volgué fer néixer (tot i que amb poc èxit) un Institut Català d’Immigració ideat per Jaume Nualart (futur director de Serveis Socials) que va topar amb una total oposició institucional degut al seu ADN catalanista. Tanmateix, es creà “Desud”, un grup d’estudis per tractar els problemes que afecten les parts menys desenvolupades de la Península Ibèrica; el projecte volia implicar Catalunya en la solució als problemes que afectaven la totalitat de l’Estat. Per altra part, s’ajudà econòmicament a diverses revistes, aconseguit que l’ actualment extinta revista “Oriflama”, la qual acabà essent l’òrgan de difusió dels democristians catalans, tirés endavant. Fins i tot es finançaren conegudes pel•lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, des del C.I.R.P es realitzaren activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna a la llengua catalana o, també, de l’advocat i defensor del món obrer Francesc Layret. A més a més, es pressionà per mirar d’anar introduint regidors demòcrates als ajuntaments catalans.

L’any 1972 el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Ara bé, tot i desaparèixer, Jordi Pujol i diversos dels seus seguidors de dins el C.I.R.P crearen els Grups d’Acció al servei de Catalunya (GASC), els quals acabaren convertint-se en un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974, una fundació que es realitzà juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas i la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas aportant un potencial intel•lectual molt important al partit. Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que agrupà gent d’esquerres i gent de dretes, democristians, socialdemòcrates o liberals, tots junts al voltant del que acabà esdevenint el pal de paller del Catalanisme durant dècades.

Jordi Aragonès, historiador

@aragones1993

Bibliografia:

- Oriol Costa, Pedro. Jordi Pujol. Perfil humano y político publicado por Pedro O. Costa. Madrid: Editorial Cambio 16, 1977. ISBN: 84-85229-31-2

- Amat, Jordi. La cultura del pujolismo [en línia]. Publicat a la pàgina web de La Vanguardia el 17/09/2014 i actualitzat el 26/09/2014, [consultat el 21 de desembre de 2017 a les 12:52] Disponible a http://www.lavanguardia.com/cultura/20140917/54415113782/cultura-pujolismo.html.

L’Ordenació del territori , l’urbanisme i l'equilibi territorial en els Governs de Jordi Pujol

El Molt Honorable President, ja des del primer moment el 1.980 quan accedeix al càrrec d President de la Generalitat, una de les primeres decisions que pren , és crear la direcció General d’Urbanisme dins la Conselleria de Política territorial i obres públiques. Nomena Conseller a Josep Maria Cullell, i amb consens amb aquest Joan Antoni Solans Huguet (*) Director General d’Urbanisme.

Solans, que coincideix amb Jordi Pujol, en veure el territori de Catalunya “ com un tot “, inicia una sèrie d’actuacions per donar cos i contingut la seva direcció general : legislatives com la creació de la llei d’Urbanisme de Catalunya. La creació del Institut Català del Sol ( INCASOL), que en serà Vice-President executiu en tot el temps que es Director General ( 1.980 – 1997 ). Es evident la estreta i mútua confiança entre el President Pujol i Solans, doncs durant aquest 17 anys, Es produeixen canvis en les Conselleries que formen els Governs Pujol, i per tant també diferents Consellers de Política territorial ( Josep M. Cullell, Xavier Bigatà, Joaquim Molins, Artur Mas ... etc ), però la direcció General d’Urbanisme es manté Solans.

Es crea també la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, que presideix el propi Solans, i que és l’organisme que ha d’aprovar totes les modificacions i Plans d’Urbanisme , ja sigui dels Plans d’ordenació urbana de Ens Públics com els Ajuntaments, o iniciatives privades de Plans Parcials. Endreçar, posar ordre al territori, protegir el sòl no urbanitzable per criteris de interès natural, paisatgístic, d’interès agrícola o ecològic. Una nova visió del urbanisme a Catalunya que no prioritza el creixement pel creixement. El sol residencial i creixement urbà sempre serà com a continuïtat de sòl urbà consolidat, i d’acord amb la llei d’urbanisme de Catalunya, en tot creixement urbà sempre hi haurà uns percentatges del nou sòl per Equipaments ( escolars, esportius o polivalents ) , i també de sòl lliure o zones verdes , per parcs i jardins. Mai mes es qualificarà sol residencial en zones no urbanes per a Urbanitzacions residencials, amb la herència tant nefasta del franquisme, en sols rurals, i àdhuc forestals. En tots els nous planejaments era tant important el sol urbà per a noves edificacions, com el sol a protegir i no urbanitzable.

Els Arquitectes de Catalunya, que han intervingut en planejaments, saben de la meticulositat de Solans. Era ben conegut, que trepitjava el territori amb els plànols que l’hi arribaven , i que sempre hi posava el seu llapis , per suggerir millores de funcionament, o indicar si calia salvar uns arbres existents, o simplement adaptar uns marges.

He parlat abans de la creació del Institut Català del Sol, peça fonamental en la política de equilibri territorial, especialment en sol per activitats econòmiques. Els Polígons industrials i per activitats econòmiques el 1.980 en concentraven en gran part en l’Àrea metropolitana de Barcelona, el Baix Llobregat, i els dos Vallesos. Als voltants de Girona, Tarragona i Lleida. Avui es difícil trobar un sola Comarca en que no hi hagi intervingut l’Incasol.

Poso per exemple la meva Comarca: el Bages, comarca tradicionalment industrial, i molt castigada els últims 30 anys del segle passat, per les crisis del tèxtil, i mes tard la mineria potàssica. En aquest període l’Incasol ha promogut Polígons industrials i per activitats econòmiques a Manresa : Polígon de Bufalvent, Sallent : Polígon Els Plans de la Sala, a la confluència del Eix del Llobregat amb l’Eix Transversal. Polígon la Cort a Cardona, molt afectada pel tancament de les mines de sal i potassa, i a Avinyó Polígon El Soler.

Els de terra endins, sovint dèiem que Catalunya tenia un cap molt gros a Barcelona i rodalies , i un cos una mica raquític a la resta del País. Es evident que aquests anys d’actuació de meticulosa iniciativa i actuació amb criteris d’una estricta i modèlica professionalitat han fet del nostre País un referent d’urbanisme modern i respectuós amb el medi, capdavanter a Europa.

Francesc Iglesias

- Alcalde de Sant Joan de vilatorrada ( 1.987-1991 )

- President del Consell Comarcal del Bages ( 1.987 – 1.995 )

(*) Joan Antoni Solans Huguet ( Barcelona 15-10-1941 ) Arquitecte.

Abans de 1.980 , Solans havia estat funcionari del Ajuntament de Barcelona, i va eser redactor del Pla Metropolita de Barcelona, avui encara vigent Creu de Sant Jordi ( 2.003 )

Mini transvasament a Tarragona

El Camp de Tarragona viu un espectacular creixement urbanístic a partir de 1965.

La instal•lació de les industries petroquímiques que aprofitaven el port de Tarragona, va convertir la zona en el principal pol•lígon industrial d’Espanya, però també del Sud d’Europa i de la Mediterrània.

El turisme també estava transformant el litoral: Salou amb una població de menys de 10.000 habitants, a l’estiu superava els 200.000.

Aquests dos fets van fer que la necessitat de l’aigua cada cop fos més gran.

A les Terres de l’Ebre tenien aigua, però els calia rebre inversió per modernitzar el territori i reclamaven més industrialització.

Als anys 70 s’havia intentat fer un transvasament cap a Barcelona, passant per Tarragona que va suposar una alarma social, i es va aturar.

El 31 de juliol de 1989 Jordi Pujol va inaugurar la depuradora d’aigua de l’Ampolla, i va prémer el botó de posar en marxa l’estació de bombament d’aigua cap al camp de Tarragona. Com ho va aconseguir?

- Va fer servir l’acció parlamentària de CiU a Madrid per pactar la Llei que permetia el transvasament (Llei 18/1981 de l'1 de juliol).

- Va pactar amb els regants per aconseguir cabals a canvi de la inversió, en un ecosistema social tant complex com es l'Ebre.

- Va situar un home clau, l'Albert Vilalta al front de la gestió de tota la operació, com a President del Consorci d’Aigües de Tarragona.

Tots hi van guanyar: Les indústries del Camp de Tarragona disposarien de 22 hm2 d’aigua addicional. Reus i Tarragona millorarien la qualitat d’aigua. El sector turístic també es beneficiaria de la millora de la qualitat de l’aigua. Els regants de l’Ebre tenien una infraestructura de canals nova i millorada, i a més a més, rebien un cànon per seguir fent millores, i a l’hora mostraven la seva solidaritat amb els seus veïns del Nord.

Font: Llibre els 25 anys del CAT

El pavelló del Pujolet

L'actual Pavelló del Pujolet ocupa l'espai de l'antic Camp de Futbol del Pujolet, lloc on l'equip del Centre d'Esports Manresa va jugar mig segle (des de 1925 fins a 1985).

En fer-se gran el Club i el camp quedar en mig d'una zona que s'havia anat habitant, és a dir, en plena ciutat, es va decidir traslladar-lo a la zona del Congost. Aquest terreny es va aprofitar per construir-hi edificis i, també, un pavelló esportiu i altres usos molt necessaris per a les aficions esportives dels manresans, finançat entre l'Ajuntament i la Generalitat, presidida pel llavors Molt Honorable President de la Generalitat Jordi Pujol que va inaugurar el pavelló el febrer del 1989, i des d'aquell moment al vestíbul hi ha una placa commemorativa d'aquella inauguració.

Banca Catalana

Hi ha persones que ben joves o gairebé infants tenen una idea clara sobre què cal fer i què volen fer i són capaços de dedicar tota una vida a perseguir els objectius del fet o la idea que els ha corprès.

Això és el que li va passar a un noi que va acompanyar el seu oncle i un amic al Tagamanent. Va escoltar com es lamentaven de la desfeta que veien als seus peus i de l’esforç que caldria esmerçar-hi per reconstruir les conseqüències de la derrota. I aquesta idea de bastir de nou ”la ciutat d’ideals que entre runes de somnis colgats” semblava emergir, l’ha acompanyat sempre i ha estat l’objectiu que ha omplert tota una vida.

D’aquell dia del Tagamanent ençà en Jordi Pujol ha recorregut el país de nord a sud i d’est a oest, de les grans ciutats als pobles més petits, a tot arreu va posar-se en contacte amb les persones que tiraven endavant projectes grans o petits, gent que feia rutllar la seva empresa o que portava una associació i als que no els hi recava les hores que hi destinaven, en poques paraules la gent que mantenia viu l’esperit del país. I calia ajudar-los. I es feia imprescindible tenir les eines adequades. El fil roig de la seva actuació es resumeix sobretot en la frase “construir Catalunya”.

Calia crear les infraestructures necessàries i una d’important era la banca. No es pot parlar de Banca Catalana sense parlar de Jordi Pujol i molt primordialment de les orientacions i dels objectius que li va marcar.

Banca Catalana responia a un conjunt de projectes i iniciatives del que se’n deia fer país, va ser el banc que necessitava Catalunya i una eina imprescindible per avançar en aquells temps difícils. Era el març del 1959. La seva actuació va estar al nivell que s’esperava, malauradament la greu crisi econòmica dels anys 80, especialment de caràcter industrial i financer es va emportar tots els bancs industrials i els comercials que hi estaven vinculats.

Malgrat tot, els treballs de temes econòmics concrets sobre les necessitats i possibilitats de cada comarca, fets pel seu Servei d’estudis, va permetre disposar dels instruments imprescindibles per revifar l’economia i que assegurés consistència interna i eficàcia operativa a tot el país.

El pòsit que ha deixat Banca Catalana ha permès que Catalunya segueixi essent un dels països més avançats i més industrialitzats del sud d’Europa. I a més, el que és cabdal és que, en uns moments de defallença per la llarga nit franquista, va contribuir a l’economia, la creació de riquesa, el conreu de la llengua i la cultura i en definitiva, l’ajuda per bastir un bon teixit empresarial i social i recuperar l’esperit de Catalunya.

Rosa Bruguera

Agricultura a Catalunya. La Terra Alta i el Priorat

L’assoliment del govern de la Generalitat per part d’un Partit Nacionalista va determinar la necessitat de dur a terme unes polítiques adequades en tots els àmbits de govern. De fet aquestes polítiques ja havien estat definides i explicitades en el programa electoral de les eleccions de 1980, del 20 de març. Volíem fomentar un desenvolupament de la nostra agricultura com un element creador de riquesa i al mateix temps amb el desenvolupament rural contribuir al reequilibri de Catalunya i evitar el despoblament de moltes de les nostres comarques. L’èxode rural era una realitat a Catalunya des dels anys cinquanta i seixanta, i ho havia estat des de finals del segle XIX amb la plaga de la fil•loxera. Tot això va augmentar amb l’inici de la mecanització del camp. El tractor feia la feina que havien de fer una parella de cavalls en molt menys temps, ja no es necessitava tanta gent al camp. D’altra banda el creixement de les ciutats, la industria i els serveis oferien llocs de treball als nouvinguts. Érem conscients que la vida al món rural només pot ser possible si s’asseguren uns serveis a la població que hi viu. Prat de la Riba, l’any 1914 des de la Mancomunitat de Catalunya volia garantir a cada poble de Catalunya un accés per carretera i al mateix temps una Biblioteca.

L’any 1980 un altre govern nacionalista presidit per Jordi Pujol creava un Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca que hauria de tenir entre les seves prioritats el desenvolupament del món rural. La “carretera i la biblioteca” que esmentava Prat de la Riba ara es traduïen en l’accés per carretera i també el subministrament d’aigua, d'electricitat i telèfon. Aquests elements eren fonamentals per assegurar la presencia de famílies a les masies rurals de les nostres comarques. Aquests serveis havien de complementar-se amb uns serveis de sanitat i d’ensenyament situats en un nucli proper o a la capital de comarca. A les comarques del nord de Catalunya, el que anomenem la Catalunya Vella és freqüent l’existència de masies aïllades on des de fa segles hi viuen famílies que conreen els camps, tenen bestiar i en algunes comarques també explotació forestal. A les comarques de la Catalunya Nova, al sud del País, potser un territori no tant conegut per mots barcelonins, la població viu en nuclis, en pobles i són pocs freqüents els masos aïllats.

L'any 1986 amb la incorporació de l'estat espanyol a la Unió Europea es va desvetllar l'interès per conèixer les polítiques agràries de la Comunitat que comprenien gairebé el 40% del pressupost Comunitari. L' anomenada PAC, política agrària comuna, comprenia unes línies d'ajut a determinats productes agraris i també ajut al desenvolupament rural. Era el que s'anomenava el FEOGA-Garantia, subvenció de productes, especialment cereal, carn de vacú i oví i també llet, i el FEOGA -Orientació per a la millora de les explotacions rurals.

No va ser senzill obtenir els ajuts de la UE, d'una banda hi havia la resistència dels estats que ja eren a la Unió i que veien que serien més a repartir-se els ajuts. D'altra banda el govern espanyol i el seu ministre Romero, feia cas omís de les competències de la Generalitat en matèria d'Agricultura i decidia de forma unilateral i autoritària. Era el ministre que tenia por de l'avió i viatjava a Brussel•les amb tren des de Madrid. De tota manera es va treballar en col•laboració amb el ministeri i es varen obtenir coses positives per a la nostra agricultura.

El president Pujol seguia les actuacions del Departament i vull esmentar dues anècdotes que ho posen de manifest. La primera va ser una visita a la Terra Alta, la comarca de Catalunya que tenia i possiblement té, el percentatge més elevat de població que treballa al sector primari. Produeix vi, fruit sec i també gràcies als nous regatges, fruita dolça. L'anada a la Terra Alta es va fer amb helicòpter i l'arribada al camp de futbol de Gandesa va ser una mica incidentada. Plovia, un grup de pagesos s'havien congregat al mateix camp de futbol i escridassaren a la comitiva que acabava d'arribar: el president Pujol i jo mateix com a conseller d'Agricultura. Duien una pancarta que deia "Volem viure de la terra" i al mateix temps llançaven ametlles i alguns terrossos mullats. La situació era confosa. El president va anar de dret cap als manifestants i els que tiraven terrossos, jo anava al seu darrera, quan era a prop va preguntar: "Qui mana aquí?". Es va fer un silenci i no es va llançar res més. Ho va tornar a preguntar, a la tercera vegada hi va afegir. "O és que no mana ningú?" Jo em trobava al costat del president i ho vaig seguir tot. Després de la darrera pregunta un jove agricultor de Villalba dels Arcs, va dir que ell era el responsable, ho va dir amb veu baixa i molt respectuosament. El President li va dir que al cap de mitja hora ens reuníssim tots a l'Ajuntament. Al mateix temps li preguntava a l'alcalde de Gandesa si això seria possible. L'alcalde va assentir.

A la reunió a l'Ajuntament parlàrem del que feia la Generalitat per l'agricultura i els agricultors de la Terra Alta i escoltàrem els problemes que tenien. Bàsicament els baixos preus de venda dels seus productes, l'ametlla i el vi. Es va comentar la necessitat de fer productes cada vegada de més qualitat i al mateix temps enfortir i ampliar les estructures de comercialització. La reunió va acabar amb propostes d'actuació que des del departament d'Agricultura podríem seguir a través de l'oficina comarcal de la Terra Alta. El departament d'Agricultura tenia una oficina a cada comarca de Catalunya, menys al Barcelonès. Va ser la Generalitat la que va establir aquestes actuacions de proximitat i que duia a terme amb tècnics agraris, veterinaris i tècnics forestals segons la comarca.

A la comarca del Priorat hi vaig acompanyar el President Pujol en dues ocasions. La primera vegada hi hagué un dinar amb els ajuntaments de la comarca a Falset, al matí, el president encara no havia arribat, hi havia hagut a l'església parroquial un acte commemoratiu d'en Jaume Ciurana, president de l'INCAVI (Institut Català de la Vinya i el VI), traspassat feia poc. Mentre dinàvem uns representants dels productors de vi varen dir que volien parlar amb el President. El President em va demanar que anés a reunir-me amb ells i a escoltar-los. El problema que tenien no era altre que en aquells moments venien la verema a un celler molt conegut i a molt bon preu. Temien que aquella situació no fos duradora i tornessin els temps difícils. Ho vaig informar al president i ell va incorporar una resposta al parlament que va fer acabat el dinar. La situació al camp és complexa i la millor collita es pot malmetre amb una pedregada inoportuna.

L'altra visita a Falset va ser en una trobada d'agricultors de les comarques de ponent, es va fer al teatre de Falset que encara no havia estat remodelat com és ara. Sortint de Barcelona, l'acompanyava al seu cotxe, em va comentar que no havíem estat encertats de fer la trobada a Falset, temia una baixa assistència. La trobada l'havíem organitzat des del departament d'Agricultura, faltaven poques setmanes per a les eleccions de l'any 1992, que serien el dia 15 de març. Arribats a Falset el teatre era ple de gom a gom, no s'hi cabia, alguns assistents estigueren drets. L'acte va ser una relació del que s'havia fet pel mon rural i qué es proposava seguir fent si guanyàvem les properes eleccions. L'any 1992, CiU va tornar a obtenir la majoria absoluta. Era la tercera consecutiva després de 1984 i 1988. Bona part del mon agrari també hi va donar suport.

Joan Vallvé

Ex Conseller d'Agricultura

El pavelló de Sant Vicenç de Castellet

L´any 1.981, a principis del seu mandat el President Pujol va voler visitar el poble de Catalunya que estava patint més la crisi. El van portar a Sant Vicenç de Castellet el poble amb mes atur deien fins i tot d’Espanya. En la visita va parlar amb l’alcalde Joan Masafret i van decidir per pujar l’autoestima i també per donar feina a algunes persones, construir el primer Pavelló Esportiu de la democràcia.

El President Pujol i en Miquel Roca varen aconseguir 10 milions de les antigues pessetes de la borsa de l’atur de Madrid, que van servir per portar a terme una idea del Regidor Josep Gomariz de fer els fonaments de l’obra a pic i pala perquè els caps de 20 famílies del poble poguessin tenir feina, encara que durés més temps. Posteriorment amb ajuts de la Unió Europea i altres partides del govern de la Generalitat es va poder fer una obra copiant pavellons alemanys i que va servir de model per les pròximes instal•lacions construïdes a Catalunya. Totes les entitats esportives del poble hi tenien una sala per guardar el seu material, arxius i els seus trofeus i també per reunir si.

Durant l’any 1.982 es va posar la primera pedra i el 23 de gener del 1.983 el President Pujol el va inaugurar. Una magnifica instal•lació que malgrat ja la seva edat s’ha mantingut en perfectes condicions i s’hi han celebrat partits amb el Barça, de Pau Gasol i el Manresa de Basket, així com també el Barça de Handbol.

Pla d’espais d’interès natural

El 14 de Desembre de 1992 el President Jordi Pujol firma el Decret que regula el pla d’espais d’interès natural per protegir i preservar la riquesa paisatgística de Catalunya i la seva biodiversitat.

Entre els espais protegits es troben els Aiguamolls de l’Empordà, Aigües Tortes i Sant Maurici, Alt Pirineu, Cadí Moixeró, Cap de Creus, Capçaleres del Ter i del Freser, Collserola, Delta del Ebre, Delta del Llobregat, els Ports, el Montgri-Illes Medes-Baix Ter, L’albera, Mas de Melons i Secans de Lleida, Massís del Pedraforca, Montseny, Montserrat, Poblet, Sant Llorenç del Munt i Obac, Serra del Montsant, Zona volcànica de la Garrotxa.

Més informació a

http://mediambient.gencat.cat

Wikipedia

La primera Conselleria de Medi Ambient

Arreu hi ha una fonda preocupació pel medi ambient; hi és a la societat i els governs s'esmercen en legislar mesures i signar convenis per protegir l'entorn. Però al 1991 això no era pas així, i la consciència mediambiental llavors era escassa. En Jordi Pujol va ser el primer polític a tot l'estat d'adonar-se dels reptes que teniem per davant pel que fa a la protecció a l'entorn, la gestió de residus industrials i domèstics, el tractament de les aigües i la conservació i millora dels nostres boscos, rius i platges. I va crear la primera Conselleria de Medi Ambient a tot l'estat, contra el criteri del llavors ministre d'obres publiques Josep Borrell, que va intentar evitar la seva creació.

La tasca de l'Albert Vilalta, el primer Conseller de Medi Ambient, va ser impressionant, deixant enllestit el pla de residus en molt poc temps, pla pioner i que ha estat referència després a tot l'estat i va engegar mesures que a voltes van ser difícils, com la imposició del canon de l'aigua, però que va permetre d'instal·lar depuradores i netejar els nostres rius i platges.

Un greu problema amb que el govern de la Generalitat va haver d'enfrontar-se era la manca de neteja dels nostres boscos i de dotació de mitjans per lluitar contra els incendis que havien devastat amples comarques del país, com el Bages i el Berguedà. La millora de les polítiques de prevenció ha permès de reduir les superfícies devastades per incendis de manera considerable.

Avui Catalunya és capdavantera en sensibilitat i protecció de l'entorn, i malgrat tenim molts reptes al davant, com totes les societats desenvolupades, la millora de les condicions ambientals al país és palesa, i els governs d'en Jordi Pujol hi han contribuït de manera decisiva.

La política penitenciària

Amb motiu del tancament de la Presó Model de Barcelona s’ha parlat molt dels presos polítics que hi feren estada durant el franquisme. El General Franco no acceptava qui pensés diferent, que actués (ni que fos innocentment) en contra del que ell deia i manava. Enviar a la presó a qualsevol ciutadà que li plantés cara només era qüestió d’un cop de telèfon i moltes vegades ni això. La policia i els jutges sabien de sobre el que volia el dictador.

També aquests dies s’ha parlat i molt de l’assassinat més flagrant comés dintre les parets dels sinistre centre penitenciari. A Salvador Puig- Antic se li va aplicar el garrot vil el 2 de març de 1974. Va ser la última pena de mort que va signar el General Franco que no va tenir cap mena de clemència.

També s’ha parlat molt de les insalubres condicions en que vivien els presos, els que avui recordem amb nom i cognom i els altres, els que només surten als diaris quan els enxampen delinquint i encara gràcies.

Però a la presó Model de Barcelona també hi havia delinqüents de tota mena, lladres, assassins, estafadors, violadors i gent de mal viure. Pel que sembla, per aquests tan era la humitat, el mal menjar o l’amuntegament, la manca d’intimitat i respecte. Si quan van inaugurar la Presó Model era un model a copiar, després de 103 anys ha de ser un establiment per oblidar. La única cosa digna de ser recordada són les hores que es varen viure dintre les seves parets per no repetir mai més situacions com aquesta.

Pujol que havia viscut com a presidiari a la presó de Saragossa coneixia per dintre el Sistema Penitenciari de l’Estat, per tant, quan parlava de presons sabia de què parlava.

Quan va arribar a ser President de la Generalitat va reclamar la transferència de presons. Algú el devia titllar de boig, les presons no les vol ningú, costen diners i creen conflictes però per Pujol la població penitenciària també era població catalana a la qual s’havia de tenir en compte. Davant d’aquesta demanda l’Estat no ho va dubtar, a l’any 1984 va transferir a Catalunya les competències en matèria penitenciària. Unes competències molt complicades per la maca de recursos, perquè les presons no deixen de ser residències de llarga durada i en darrer terme, no poden ser gàbies que tinguin cura del pres sinó espais on se’n tingui cura i a mes se’l prepari per quan surti de la presó.

Les presons, en aquell moment, estaven en molt males condicions, no n’hi havia prou en rentar-los-hi la cara, calia construir-ne de noves. Pujol va posar fil a l’agulla però el primer que es va trobar tothom volia presons dignes però ningú les volia a prop de casa.

La primera que es va construir – Quatre Camins – va anar precedida de manifestacions, cridòries i durant molt de temps va mantenir en peu de guerra les poblacions de Granollers i La Roca del Vallès però al final el 1989 es va inaugurar i començaren a acollir els primers presos. La inauguració va anar precedida d’una setmana de portes obertes i visites guiades que varen convèncer els més reticents que acceptaren l’equipament.

Acceptar transferències en matèria penitenciària representava assumir el risc d’una bona planificació de la construcció de noves presons ( a on i quan?) i a la vegada superar la imatge de la mala organització molt remarcable. La Conselleria del Govern Pujol va començar a posar-hi ordre.

Calien presons noves però també adequar les antigues i gràcies al bon fer del senyor Ignasi Garcia- Clavel, Director General, a més d’organitzar i adequar el que ja hi havia es va poder obrir el 1991 el Centre Penitenciari Brians 1 a Sant Esteve de Sesrovires i un equipament molt important, el 1992 va entrar en funcionament l’Hospital Penitenciari adjunt a l’Hospital de Terrassa. Amb ell es va establir una estreta col•laboració entre els Departament de Salut i de Justícia. S’abaratiren costos gràcies a l‘economia d’escala i els presos malalts podien gaudir de les tècniques quirúrgiques i del bon fer dels professionals de l’hospital.

Pilar Porcel i Omar

Fotografia web justicia.gencat

Els Quatre Motors per a Europa

El 9 de setembre de 1988 Jordi Pujol firmava el conveni que uniria les quatre regions més sòlides d’Europa des del punt de vista tecnològic i econòmic: Baden-Württemberg, Llombardia, Roine-Alps i Catalunya, creant el que encara s’anomena els Quatre Motors per a Europa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Quatre_Motors_per_a_Europa

Obra de govern. Integració

Quan Pujol assumeix la responsabilitat de govern de Catalunya ha de plantar cara a la realitat social imperant. O ho feia pensant més enllà dels seus primers quatre anys de governança, mirant el futur a mig i llarg termini o qualsevol altre intent podia esdevenir un bunyol.

Durant la llarga etapa del franquisme els corrents migratoris procedents d’altres contrades de l’Estat eren molt fortes. Un volum important arribava a Catalunya en busca de feina, amb l’objectiu de guanyar-se les garrofes i millorar les condicions de vida dels seus llocs d’origen. També hi havia un altre col•lectiu numèricament important i molt més perillós, ja que el formaven funcionaris arribats per consolidar, controlar i educar el que s’havia guanyat per dret de conquesta. En aquest col•lectiu s’hi ha d’incloure molts mestres (a l’Escola Pública però també a la religiosa) i els agents de seguretat (policies i guàrdies civils).

Si pensem en les característiques del primer grup, va ser, relativament fàcil la seva integració, a través de l’activitat sindical o veïnal amb una peculiaritat, la integració de la mainada via teixit escolar no era possible ja que l’escola del moment encara no s’havia després de l’escola franquista de després de la guerra. Si donem un cop d¡ull a les característiques del segon grup la integració era impensable, tot el contrari, el respecte per les persones i els usos i costums de Catalunya era tot el contrari per el que s’havien desplaçat.

Uns i altres tenien una característica comuna, tots sense excepció parlaven castellà.

El President Pujol va veure clar o bé intervenia en el tema de llengua o al cap de quatre dies la ciutadania catalana estaria del tot dividia si no enfrontada. Per ser eficaços de veritat només hi havia una manera, incidir en la mainada, incidir amb contundència en el teixit escolar, injectar una nova fornada de mestres acompanyada de la formació adequada i d’una estructura administrativa que ho fes possible.

Amb aquest objectiu, i aprofitant el gran moviment expressat per un conjunt considerable de pares i mestres que reclamaven una escola catalana el President Pujol opta per organitzar el que s’ha conegut com “immersió lingüística” és a dir aconseguir que la llengua catalana sigui la llengua vinculant a tots els nivells del Sistema Educatiu, cosa que va haver de trampejar amb alguna llei orgànica de l’Estat Espanyol que intentava envair competències i fer més difícil el camí cap a la normalitat del país. Hi havia molts dubtes, els canvis no agraden a ningú, es temia per si la Generalitat seria prou forta per assegurar que administrativament funcionés els Sistema, si els mestres seguiren cobrant i si es potenciaria l’escola privada per sobre de la pública. Pujol i els seus consellers creien en el projecte i se’n van sortir. Com? Formant professors, aprofitant l’experiència d’institucions com Rosa Sensat i també incrementant amb algun professor de reforç per aquella mainada acabada d’arribar i que podia tenir dificultats d’aprenentatge i integració en el teixit escolar.

És a dir, a traves dels Sistema Educatiu, la integració i el coneixement del país d’acollida no era tasca de quatre dies sinó una manera de fer política pensada en el futur sense oblidar el present.

Avui podem dir amb un cert orgull que tots els nois i noies, nascuts i no nascuts a Catalunya coneixen perfectament el català (llengua, literatura, context sociològic, etc.), el castellà i en molts cassos, també l’anglès.

Aquesta realitat no és obre d’un il•luminat sinó d’ algú que amb capacitat de lideratge, amb capacitat de saber reunir un conjunt de col•laboradors que es sumen al projecte. En definitiva, algú que en sabia de fer política de la mateixa manera que anys abans havia començat a fer país.

Pilar Porcel

Jordi Pujol i el progrés d’Espanya

Aquests dies, en què es rememora els 40 anys de les eleccions del 15-J, una fita al vell mig de la transició política espanyola, és bo recordar el paper cabdal que va exercir Jordi Pujol en la construcció i consolidació d’un nou Estat democràtic que trencava amb 40 anys de franquisme.

Pujol, que mai s’havia sentit independentista, però que reclamava el reconeixement i respecte de la identitat catalana, apostava per l’anomenat “encaix de Catalunya a Espanya”, terme molt més proactiu que el conformisme incòmode de la “conllevancia” encunyat per Ortega. Un instrument per fer visible l’empremta nacionalista catalana seria la presència activa i el més decisiva possible del grup parlamentari català a les Corts.

Des del grup de la Minoria Catalana, on Pujol va ser cap del grup entre 1977 i 1979, i després amb Roca, Molins i Trias, sempre es va apostar por contribuir al progrés general d’Espanya, fita que en darrer terme també beneficiaria Catalunya. Contra l’opinió malintencionada i molt estesa de que Convergència i Unió només mirava pels interessos catalans i de que érem uns insolidaris, cal respondre que totes les iniciatives parlamentàries presentades pel grup nacionalista català -proposicions de llei, esmenes, mocions, etcètera- afectaven al conjunt d’Espanya, del seu sistema productiu i dels seus empresaris, autònoms i treballadors. CiU no posava preu en benefici propi als seus vots.

Ja a les mateixes primeres eleccions de 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya, sigles que englobaven a CDC, EDC i PSR-R, duia com a eslògan “Per una Catalunya autònoma i solidària”. Recordo que en un acte d’aquella campanya al Círculo Ecuestre, preguntat Pujol per quin ministeri hi optaria si es donés el cas, va afirmar que “per un ministeri sobre el reequilibri territorial”. Era una manera de treballar pel progrés d’aquella Espanya paupèrrima però que aixecava cap i que havia visitat abastament en cotxe durant els anys 50 i 60 i que el duia des dels camps regats pel Plan Badajoz a les plantacions de maduixes de Lepe o de cereals a la Manxa i l’Aragó.

Com a president de la Generalitat entre 1980 i 2003 va sovintejar els viatges per bona part del territori espanyol. M’he entretingut a comptabilitzar aquests viatges: 228 a Madrid capital i 1 a la comunitat, 18 a les Balears, 15 a Andalusia, 8 al País Basc, 7 a Castella i Lleó, Galícia i País Valencià, 6 a l’Aragó, 2 a Astúries i Cantàbria i 1 a Extremadura, la Rioja, Múrcia i Navarra. He estat testimoni de l’entusiasme que despertava quan es mesclava entre el poble, lluny dels despatxos i el protocol oficials. Amb l’ànim de fer pedagogia, la Generalitat va organitzar dues iniciatives d’explicació del fet català.

L’any 1983, l’exposició “Catalunya dins l’Espanya moderna” a Madrid, parafrasejant el llibre de Pierre Vilar, inaugurada pel president Felipe González. I l’any 2001, la campanya “Cataluña, tierra de acogida” amb una exposició inaugurada pel rei Joan Carles i que va ser itinerant per diverses comunitats autònomes.

La voluntat d’ajudar al progrés material d’Espanya era una de les inquietuds que movien el seu lideratge com a líder d’un partit amb responsabilitat en la governació d’Espanya, encara que fos únicament des del suport parlamentari a la UCD, el PSOE o el PP, però mai des de carteres ministerials que sempre va rebutjar. CDC va ser present als Pactes de la Moncloa, a la redacció de la Constitució espanyola de 1978 o en el vot afirmatiu a Calvo Sotelo després del 23-F, però hi va ser en contra frontalment quan es laminava l’autonomia amb la LOAPA, s’atacava al català o s’intentava reduir les competències de la Generalitat.

Sovint es defineix aquella política de suports mutus com de “peix al cove”. Més enllà de expressió mercantilista, aquesta política permetia assumir més recursos i competències. El criticat Pacte del Majestic de 1996 amb Aznar va dur la supressió del servei militar obligatori i dels governadors civils, a més de l’assumpció de les competències de trànsit pels mossos d’esquadra. Aquest suport i d’altres anteriors possiblement van tenir costos electorals, però el president Pujol els havia considerat necessaris per reforçar al govern espanyol en la lluita antiterrorista, en la consolidació de la democràcia i les llibertats, en l’ingrés a Europa i en l’euro, o en la reconversió industrial. Així ho consideraven també les cancelleries europees i d’altres continents que rebien Pujol amb tots els honors.

Tota aquesta aposta per sentir-nos còmodes a Espanya el temps ha demostrat que va ser un intent captiu. L’any 1986, quan es va voler donar un pas més enllà amb la conformació d’una força política espanyola amb capacitat d’entesa, el Partit Reformista Democràtic, la resposta de l’electoral espanyol va ser contundent: 0 diputats, mentre a Catalunya, pel contrari, ens havíem cregut aquesta capacitat de decidir el futur comú amb un suport rècord: 18 diputats per a la llista de CiU encapçalada per Miquel Roca. Jordi Pujol havia estat nomenat “Español del año” pel diari conservador ABC. Quan el president recorria Espanya, molts ciutadans anònims el felicitaven i el cridaven a comprometre’s en la governació d’Espanya en primera persona, però a les urnes s’havia dit que no a la pretensió de que Catalunya dirigís el que podria haver estat una regeneració.

L’intent lloable d’entendre’ns i comprometre’ns en el progrés general d’Espanya sembla que hagi passat pàgina de la mateixa manera com el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel Duran i Bas, va definir, l’any 1899, fart de pals a les rodes, el seu curt mandat ministerial: “No ens entendran mai”.

Jesús Conte

Consultor de comunicació.

Va ser cap de premsa de la Generalitat entre 1998 i 2003.