Resum de l'acte sobre el model sanitari català II

Vull donar les gràcies a l’Associació Tagamanent per la seva amable invitació a aquest acte acadèmic per parlar de l’acció de govern en sanitat en el periode 1980-2003, periode en el qual es va crear i es va consolidar l’anomenat model sanitari català, i retre homenatge i agraïment al President Pujol i als consellers de sanitat d’aquest periode (els Honorables Josep Laporte, Xavier Trias, Eduars Rius i Xavier Pomés), que ens varen fer confiança a un ampli i molt variat grup de joves professionals i ens varen donar l’oportunitat irrepetible de treballar en la construcció d’aquest model d’èxit.

1. Com estava el el sistema sanitari català l’any 1980?

El moderador ens demana com estava el sistema sanitari a Catalunya l’any 1980. Ningú com en Xavier Trias ho pot explicar millor, perquè ell va coneixer molt d’aprop aquella realitat des del seu doble vessant com a professional de l’Hospital Materno-Infantil de la Ciutat Sanitària Vall d’Hebron i directiu del Col•legi Oficial de Metges de Barcelona en la mítica Junta de Govern que va presidir el Dr. Antoni Mirada que tant va contribuir a la lluita per les llibertats, la transició democràtica i la catalanització de les institucions a Catalunya des de la societat civil del país, i també com a responsable d’Hospitals del Departament de Sanitat i Seguretat Social del primer Govern de Jordi Pujol –a les ordres del Conseller Josep Laporte i de l’Elvira Guilera- i molt aviat Director General d’Ordenació i Planificació Sanitària d’aquest Departament i de l’Institut Català de la Salut.

Des del meu punt de vista, la sanitat pública a Catalunya abans del traspàs de serveis es caracteritzava per les notes rellevants següents:

a) la més absoluta separació entre els serveis encarregats de la salut pública (la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia) en mans de les direccions provincials del Ministeri de Sanitat a les 4 províncies catalanes i els centres hospitalaris i extrahospitalaris encarregats de l’assistència sanitària (dependents de l’INSALUD) i, per tant, una organització sanitària no integrada;

b) uns dispositius assistencials dotats amb uns bons professionals amb una molt bona formació acadèmica i, sovint, amb una sòlida experiència professional que contrastava amb una organització anàrquica i poc operativa (en l’àmbit de l’atenció primària –pensem en el règim de prestació de serveis de 2,5 h. diàries-) i mal dotada de mitjans materials i equipaments, que contrastava amb l’àmbit hospitalari, caracteritzat per l’existència d’hospitals grans, jerarquitzats i, en general, prestigiosos a les capitals de les 4 províncies, i una estructura d’hospitals concertats molt desiguals quant a la seva capacitat de resolució i dotació de mitjans personals i materials disseminats per tot el territori que més malament que bé cobrien l’assistència especialitzada allà on no hi havia hospitals de l’INSALUD, molts d’ells de titularitat de les entitats locals (en forma de fundacions publiques municipals o organismos autonoms locals) o de titularitat privada amb una forta vocació de servei públic (ordes religioses, fundacions assistencials, mutualitats, etc.)

c) una estructura de planificació i gestió gairebé inexistent, més enllà d’uns serveis administratius poc dotats i amb professionals poc formats (gairebé no hi havia tècnics) a les delegacions de l’INSALUD a les quatre províncies i,

d) finalment, una estructura de recursos físics molt desigual i, en general, mal distribuïda en el territorio, mal habilitada i mantinguda i poc dotada d’equipaments, en ocasions amb serioses mancances estructurals i e mitjans materials i personals.

2. Com estava el mon sanitari català l’any 2003?

L’any 2003 el sistema sanitari de Catalunya és un sistema amb un dèficit endèmic de finançament, però ben ordenat, garant d’una atenció integral a la salut dels ciutadans i ciutadanes, amb uns dispositius d’atenció primària, especialitzada i sociosanitària ben distribuida en el territori i força ben dotada, amb uns professionals altament qualificats, motivats i compromesos amb el servei pùblic sanitari, uns recursos físics i uns equipaments força resolutius i unes estructures de gestió eficaces i eficients. Un sistema sanitari eficaç, sostenible i de qualitat, motiu d’orgull i satisfacció pels ciutadans i ciutadanes del nostre país, i instrument inequívoc de progrés, cohesió social i solidaritat.

S’observen, per tant, avenços molt importants entre els anys 1980 i 2003, que fan que el model sanitari català sigui un model referencial per a totes les comunitats autonomes de l’Estat i per a molts països llatinoamericans i, àdhuc, alguns països de l’Est d’Europa que ens varen emmirallar en el nostre model sanitari per construir o ordenar el seu sistema de salut.

3. Què s’ha aconseguit i què queda per fer?

Les fites assolides pel que fa al sistema sanitari català son seqüencials i responen a una acció de Govern continuada en el temps, que es fruit d’una estratègia a mig i llarg termini.

Aquesta acció de Govern s’ha centrat en les accions següents (i les cito de les més lllunyanes a les més properes):

i) Avançar en la integració de la salut pública i l’assistència sanitària, incorporant la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia en els serveis d’atenció primària;

ii) Elaborar l’inventari de recursos i necessitats assistencials (Mapa Sanitari de Catalunya 1980 i Desplegament del Mapa Sanitari de Catalunya 1984) per poder homologar els hospitals del dispositiu sanitari de cobertura pública, qualsevol que sigui la seva titularitat pública o privada, en base al compliment de requisits i condicions homogenis tant pel que fa a l’organització, els recursos físics, els recursos humans i la dotació en equipaments, per tal de cobrir les necessitats assistencials, garantint la qualitat de l’assistència prestada arreu de Catalunya (acreditació -1981 i 1986- i Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya 1984-1986);

iii) Impulsar la gestió integral dels serveis sanitaris en el territori (més enllà de la mera administració sanitària) sota la direcció única dels gerents d’àrea de gestió, que inclouen els serveis d’atenció primària i hospitalària.

iv) Crear una estructura que permeti gestionar eficaçment els serveis assistencials transferits de l’INSALUD i de l’organisme autònom Administración Institucional de la Sanidad Nacional (Institut Català de la Salut 1983).

v) Organitzar l’atenció primària de salut garantint una atenció de qualitat en tot el territori del país en base a l’establiment d’àrees bàsiques de salut arreu de Catakunya i equips d’atenció primària dotats amb els recursos físics i equipaments necessaris i uns professionals sanitaris i no sanitaris amb una dedicació ordinària (Reforma de l’Atenció Primària 1985-1991).

vi) Reformar l’atenció hospitalària en els centres gestionats per l’Institut Català de la Salut, fixant una estructura de gestió ajustada a les necessitats, eficaç i participativa, ordenant el règim de prestació de serveis, la selecció i la promoció dels professionals (reforma de l’atenció hospitalria (1985-1990).

vii) Crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública de Catalunya (XHUP), que integra tots els hospitals que proveeixen de forma estable serveis d’atenció especialitzada finançats públicament, ja siguin de titularitat pública o privada, amb l’objectiu de reequilibri territorial dels recursos hospitalaris i homologació dels serveis per tal de garantir-ne la qualitat arreu del país (1985). El desenvolupament de la XHUP va donar lloc a la creació de la xarxa d’hospitals comarcals de Catalunya, que va suposar un avenç molt important.

viii) Crear el Programa Vida als Anys (1986) per millorar l’atenció de les persones grans malaltes, amb malaltia crònica i en situació de final de vida. i ordenar els serveis sociosanitaris, autoritzant-los i acreditant-los (1986-1999),

ix) Ordenar el sistema sanitari català mitjançant la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, en desplegament de la Llei General de Sanitat, fundada en els principis d’integració de la salut pública i l’assistència sanitària, la descentralització dels serveis, l’empresarització de la gestió, l’equilibri territorial dels recursos sanitaris i la qualitat de l’assistència en tot el territori (1990).

x) Promoure mitjançant la creació d’empreses públiques arreu de Catalunya per a la gestió més eficaç i eficient dels recursos sanitaris públics (1991-1999). Aquestes empreses publiques són: l’Institut de Diagnòstic per la Imatge (1991), Gestió de Serveis Sanitaris (1992), Gestió i Prestació de Serveis de Salut (1992), Institut d’Assistència Sanitària (1992), Sistema d’Emergències Mèdiques (1992) Institut Català d’Oncologia (1995), Banc de Sang i Teixits (1995) i Parc Sanitari Pere Virgili (1999).

xi) Promoure la creació de consorcis en els àmbits territorials en què era necessària la col•laboració entre diferents Administracions públiques i, si escau, entitas privades sense ànim lucratiu, per a la planificació o la gestió eficaç i eficient dels recursos assistencials. Aquests consorcis públics són: el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí, de Sabadell (1986), Consorci Sanitari de Terrassa (1987); Consorci Hospitalari de Vic (1988), Consorci Sanitari de Barcelona (1989), Consorci Sanitari Integral (1991), Consorci Sanitari de l’Alt Penedès (1994), Consorci de Gestió Corporació Sanitària (1995), Consorci Sanitari del Maresme (1998) i Consorci Sanitari de l’Anoia (2000).

xii) Promoure el professionalisme i l’autogestió mitjançant la creació d’entitats de base associativa com un instrument eficaç, eficient i de qualitat per a la gestió dels serveis sanitaris públics (1995-2003).

xiii) Creació de les Xarxes de Centres i Serveis d’Atenció Primària, d’Atenció Sociosanitària i de Salut Mental d’Àmbit Comunitari d’Utilització Pública que, juntament amb la XHUP, conformen el Sistema Sanitari Intergal d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT), com a eina integral per assegurar una provisió dels serveis d’atenció sanitària i sociosanitària finançats públicament de qualitat als ciutadans i ciutadanes del país (1998-2003).

xiv) Creació de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària i l’Agència de Protecció de la Salut de Catalunya per bastir adequadament la planificació, la comunicació i l’avaluació del risc i la coordinació dels diferents dispositius encarregats del xontrol oficial dels aliments, i la protecció de la salut en l’aire, en les aigües i en els aliments (2003).

És d’assenyalar que totes aquestes fites han estat possibles gràcies a la concurrència de dos elements, que han estat una constant :

1r. L’estabilitat política del Govern de la Generalitat entre els anys 1980 i 2003 en mans de Convergència i Unió, la qual cosa ha permès traçar polítiques a mig i llarg termini, i

2n. La ferma voluntat dels Governs de Convergència i Unió en aquest llarg periode d’excloure la sanitat de la brega partidista i de consensuar les principals estratègies en matèria de salut amb totes les formacions polítiques del país amb representació parlamentària, conscients que la salut és un dels principals bastions de l’estat del benestar.

En definitiva, l’any 2003 a Catalunya comptem amb un sistema sanitari universal, equitatiu, sostenible (malgrat el seu finançament deficient) i de qualitat, que és un instrument de progres, cohesió social i solidaritat acasa nostra i un referent a la resta de l’Estat i en molts països del nostre entorn socio-cultural i econòmic.

Des de la perspectiva d’allò que queda per fer l’any 2003, és d’assenyalar que:

1. Cal assolir un sistema de finançament just per a la sanitat i superar les mancances d’un infra-finançament endèmic.

2. Cal despelgar les Xarxes de Centres i Serveis d’Atenció Primària, Hospitalària, Sociosanitària i de Salut Mental d’Utilització Pública de Catalunya i consolidar el SISCAT.

3. Cal aprofundir en l’estratègia de la descentralització de l’Institut Català de la salut, dotant de personalitat jurídica pròpia els centres hospitalaris gestionats per aquest organisme i els centres d’atenció primària compresos en cada una de les regions sanitàries o d’altres unitats terrotorials infrarregionals, mitjançant les fórmules jurídiques més adients en cada cas (empreses publiques, consorcis, fundacions publiques, etc.).

4. Cal potenciar l’atenció primària de salut i situar-la realment com a porta del sistema, potenciant l’autonomia de gestió dels professionals sanitaris, en especial mitjançant l’impuls a la creació d’entitats de base associativa arreu de Catalunya, i l’empoderament dels equips d’atenció primària transferint-los la facultat de comprar els serveis d’atenció especialitzada.

5. Cal aprofundir en una estratègia orientada a integrar els serveis de salut i els serveis socials en un dispositiu planificat amb una visió global, el progressiu envelliment de la població i la cronificació creixent de les malalties.

4. Importància del model concertat

El dispositiiu concertat a Catalunya és, sens dubte, un dels trets identitaris més rellevants del model sanitari català.

El sistema sanitari públic a Catalunya es construeix sobre el el dispositiu concertat, que té a Catalunya un pès específic molt rellevant com a conseqüència de la històrica manca d’inversions a Catalunya, que va potenciar enormement l’existència d’un ampli dispositiu de centres i serveis de titularitat pública o privada promoguts per entitats publiques municipals, ordes religiosos, mutualitats privades i fundacions i associacions sense ànim lucratiu, totes elles amb una forta vocació de servei públic.

El pes del dispositiu concertat a Catalunya, des del punt de vista qualitat gira a l’entorn del 70% del pressupost de l’assistència hospitalria i al 30% del pressupost de l’atenció primària de salut.

La seva importancia qualitativa passa per haver estat l’element de comparança en el qual els centres i serveis sanitaris públics s’han volgut emmirallar, tant en termes d’eines de gestió, com en termes de resultats assistencials i econòmics, que han estat en general molt satisfactoris.

5. Model d’hospitals: pocs i molt grans o més petiits i dispersos pel territori?

LA XHUP determina un model d’ordenació de l’atenció especialitzada que combina hospitals de referència de tercer nivell (pocs i de gran capacitat resolutiva en aquelles especialitats més costoses i que requereixen una determinada massa crítica de malalts per ser resolutius i eficients) sitauats a les grans ciutats de Catalunya, i un ampli nombre d’hospitals comarcals molt estesos en el territori i altament accesibles en termes d’isocrones (recordar President Pujol citant els hospitals arreu de Catalunya situats a menys de 30 km. l’un de l’altre) dotats amb les especialitats mediques bàsiques i igualment resolutius en el seu nivell.

6. Anècdotes

- Planta de marihuana al parterre de l’Hospital Vall d’Hebron el dia en què el MHPresident de la Generalitat va visitar l’Hospital per primera vegada un cop traspassat.

- Negociació de la primera vaga de metges l’any 1987, amb els líders de la Coordinadora d’Hospitals en un hotel de Madrid (ells estirats al damunt del llit per cansament). En aquella reunió es varen assentar les bases de la reforma dels hospitals gestionats per l’Institut Català de la Salut.

Barcelona, 30 d’octubre de 2018

Josep Lluis Lafarga Traver

Resum de l'acte sobre el model sanitari català I

El passat 30 d’octubre vam organitzar en el Reial Cercle Artístic una taula rodona sobre el Model Sanitari Català en l’obra de govern del President Pujol. Els nostres convidats van ser d’excel•lentíssim Alcalde Xavier Trias, el Sr. Josep Lluís La Farga i la Sra. Mariona Creus i també varem comptar amb la presencia del President Jordi Pujol, i altres membres dels seus governs i del sector sanitari. L’acte el va moderar l’historiador Jordi Aragonès. I aquí en teniu un resum transcrit en l’ordre en que s’anava explicant per ser fidel a la ponència.

La sanitat a Catalunya estava dissenyada per Franco, que havia creat la seguretat social (Ley de bases de la seguridad social). Però fins i tot Catalunya era diferent de la resta d’Espanya perquè tenia assignats molts menys recursos, i els hospitals havien de ser concertats. Quan el president Pujol va guanyar les eleccions l’any 81, hi havia una xarxa territorial molt tronada i sovint benefica. No existia la sanitat universal. La financiació venia per la seguretat social mateixa i no pels pressupostos generals.

La sanitat va ser traspassada al mateix 1981, però es va traspassar tenint en compte un criteri de cost molt per sota del real, i aquest extracost no es va compensar mai per la via de la financiació autonòmica. Però malgrat aquest dèficit financer tan gran, es van admetre les competències perquè el President considerava que la sanitat és un dels serveis més importants pels ciutadans.

Per què és tant important la sanitat? Per respondre això cal primer pensar en els aspectes essencials d’un país: els identitaris (la llengua, la cultura, etc) es basen en que els ciutadans visquin en bones condicions, i amb seguretat, el que anomenem estat del benestar, i aquí entren les pensions i la sanitat. Però n’hi ha més, com podria ser una llei de pobresa energètica. I naturalment també cal que l’economia sigui forta, i poder tenir poder polític i econòmic (amb autonomia potent o amb independència).

Durant els anys que el President va ser a la presó i després recluit va pensar molt en com havia de ser el país, i el va trepitjar molt per conèixer les seves problemàtiques. Una de les seves preocupacions era que hi hagués un bon hospital no més lluny de 30 km amb bona carretera a cada poble.

Es van construir hospitals de referència a Viella, Tremp, La Seu d’Urgell, Figueres, Palamós, Capdevanol, Puigcerdà, Blanes, Calella, Sant Celoni, Girona, Vic, Manresa, Granollers, Mollet, Santa Coloma, .....

Per comprendre l'actitud de moltes autonomies s’explica l’anècdota que un cop el president d’Aragó li va demanar al president Pujol per què havia demanat la sanitat si era una fàbrica de dèficit. I pel mateix motiu es van demanar les competències de presons malgrat ser molt conflictives. Per que era molt important per la societat. I per poder tirar endavant aquest projecte calia acceptar la col•laboració de tothom. Un país s’ha de construir entre tots i amb la sanitat es va treballar amb els socialistes (tot i que no hauria calgut perquè tenien majoria absoluta).

Ramón Espasa i Oliver, del PSUC, conseller de Tarradellas durant la Generalitat provisional (1977-1980) va fer un disseny molt semblant al que volia fer el President Pujol. Cal recordar que el president havia estudiat medicina, i tot i que no va exercir mai li interessava molt el sistema sanitari. Per això, abans també s’havia fixat en el model sanitari anglès. Anglaterra, al final de la guerra va quedar molt tocada, hi van haver eleccions i no les va guanyar Churchill malgrat haver guanyat la guerra sinó els laboristes, que malgrat ser molt grisos van tenir l’encert d’inspirar-se en Lord Henry Beveridge precursor de la seguretat social actual.

També calia parlar d’un col•lectiu que no te visibilitat social en el sistema: les infermeres, que estan composades en un 90% per dones. Les primeres es formaven en escoles separades dels homes i tenien una formació diferent. Al principi del primer mandat el que en aquell moment era el Dr. Trias, treballava sota les ordres del Conseller de Sanitat Josep Laporta, estava encarregat d’iniciar els canvis necessaris, i va pensar que les infermeres també havien de dir la seva. Eren un col•lectiu molt il•lusionat i amb moltes ganes de canviar i anaven fent propostes. Calia canviar la selecció de personal de la seguretat social, però era una tasca difícil, fins que no es va fer la reforma de la primària. I aquesta reforma va anar tant bé que va ser un model per tot Espanya, on havien d’anar fent conferencies per explicar-lo.

Tornem als inicis dels anys 80. Calia fer-se càrrec d’uns serveis amb moltes mancances, amb uns hospitals que requerien una dosi d’inversió i organització procedent de la xarxa de la seguridad social. Per això l’obra de govern es va centrar en: • Incorporar la prevenció • Desplegament del mapa sanitari dissenyat per Espasa, per homologar i homogeneïtzar els hospitals • Impulsar la integració dels centres assistencials, creant una xarxa • Creació de l’Insitut Sanitari de Salut (INSALUT) • Reforma de l’atenció primària (perquè els metges hi dediquessin més temps) • Ordenació de les prestacions • Creació de la xarxa d’hospitals comarcals • Planificar l’atenció a la gent gran • Empreses públiques per la gestió eficient dels recursos • Col•laboració d’entitats privades amb la sanitat publica ( molts centres estaven lligats a obres benefiques) • Xarxa de centres de Salut Mental Totes aquestes politiques a mig i llarg termini eren possibles gràcies a l’estabilitat política i a la ferma voluntat del govern de sortir de les discussions politiques i treballar amb consensos.

Una persona molt important en el desplegament de la sanitat va ser l’Elvira Guilera.

Es va crear l’Institut Català de Salut (ICS), i es creen normes d’acreditació, tancant centres que no s’acreditaven. Es van mirant la ratio de llits per persona, i s’aconsegueixen 3 llits cada 1000 persones.

Es treballa per posar la infermeria en un alt nivell.

I es copia la gestió de centres privats posant al capdavant gerents que gestionin els centres com empreses.

Calia posar d’acord a alcaldes de diversos partits per fer els hospitals, i que tots aprovessin la planificació.

Van apareixent nous reptes com és l’increment de la població i l’aparició de noves malalties.

Hi ha hagut algun error com la sobredimensió de l’hospital de Reus. El cas de l’Hospital General de Catalunya també va ser polèmic perquè no va entrar a la xarxa pública, però en aquest cas va ser perquè només volia servir a la gent del seu municipi.

I malgrat donar un servei bo i eficient però car, és la sanitat més barata comparada amb altres territoris.

També es va procurar que la tecnologia estes per tot el territori, no només a Barcelona.

En la taula també hi va haver moments d’anècdotes com les que explicava la Mariona Creus sobre les guàrdies que feien per assistir a reunions que en principi no eren convidades, o les discussions que tenien amb les monges que portaven centres de salut, o fins i tot la planta de marihuana que hi havia en un parterre de l’hospital de la Vall d’Hebron.

Fotografies: Jesús Conte

"El moment actual": Conferència a ESADE al 1975

Finals del mes de gener de l’any 1975. La llei franquista que permetia les anomenades Associacions Polítiques no acontentava, ni de bon tros, una societat espanyola que anhelava canvis reals. Uns volien canviar totalment l’ordre polític espanyol, altres, per contra, entenien la delicada situació social i apostaven per assumir un inevitable canvi polític. Oposició i Règim escalfaven motors preveient la pròxima defunció del general Franco. Manuel Fraga Iribarne, qui havia estat ministre estrella del Franquisme amb la cartera d’Informació i Turisme, presentava el seu programa “centrista”. Alguns especulaven amb la possibilitat que Fraga pactés una unió amb Silva i Areilza per assegurar-se liderar el cicle post-franquista i, probablement, governar l’Espanya de la Transició. Alhora, Licinio de la Fuente amenaçava amb dimitir per discrepàncies amb el President del Govern Carlos Arias Navarro. Paral•lelament, el ministre León Herrera rebutjava totalment autoritzar el diari “El País”. Si ens fixàvem en les províncies basques, en concret en Bizkaia, observàvem com Pilar de Careaga (militant de Fuerza Nueva) dimitia d’alcaldessa de Bilbo. En altres paraules, el Franquisme estava encetant una irreversible agonia.

Mentre Espanya en general es preparava per assumir la Transició, a Catalunya, a la ciutat de Barcelona, més en concret als locals d’ESADE, el dia 21 de gener s’hi celebrava una conferència que portaria considerables conseqüències polítiques per les següents dècades. Jordi Pujol prendria la paraula. El militant catalanista, antic pres polític, metge de formació, banquer i líder de nombroses eines de la resistència cultural catalana parlaria davant un miler de persones en una conferència titulada “El moment actual”, que animava als catalans a participar activament en l’acció política. Entre els assistents a l’acte hi trobàvem gent de gran renom, representants de l’ampli espectre polític, intel•lectual i empresarial del país: Durán Farrell, Antón Cañellas, Joan Raventós, Agustí Montal, Miquel Roca i Junyent, Josep Pallach, Joan Mas Cantí, Jaume Carner, Carles Sentis, Artur Suqué, Mossen Dalmau, Vilaseca Marcet, Riva Ortinez, Solé Tura, Jordi Borja, Francesc Vila Abadal i un llarg etcètera.

Jordi Pujol va començar definint el que hauria d’acabar esdevenint un gran partit d’obediència catalana situat al centre de l’espectre polític. Un partit que agrupés el que a Europa eren les famílies demòcrata cristianes, socialdemòcrates i del socialisme democràtic. Segons Pujol calia agrupar tots aquells que apostaven per crear un model de societat “similar al suec”. A més a més, Pujol va dir que per a fer tirar endavant el seus projectes polítics comptava amb els qui durant els llargs anys de la dictadura s’havien dedicat, juntament amb ell, a “fer país”. Jordi Pujol va aprofitar per fer un repàs històric a l’evolució del poble català en els últims 35 anys. Va explicar que després de la desfeta a la Guerra Civil, durant els any 40, existia una “mentalitat de parèntesi” animada per la hipòtesi d’una suposada intervenció aliada a Espanya que derroqués la dictadura. Es pensava erròniament que el Franquisme seria un fenomen polític de vida curta. Un cop entrats als anys 50 es va retornar a la realitat. Es va comprendre la duresa del moment. Començava l’etapa de “reconstrucció” i de “fer país”, car Catalunya es trobava econòmicament disminuïda, políticament aniquilada i culturalment reduïda a un ghetto. El poble català es trobava vençut, decapitat i sense líders degut a la mort, l’exili o l’ostracisme.

El terme “fer país” havia consistit en treballar per la recuperació lingüística i cultural, millorar el món de l’ensenyança amb moviment educatius. S’havia “fet país” amb la tasca dels centres socials i en les obres per fer progressar econòmicament Catalunya. Jordi Pujol, però, va afirmar que havia arribat l’hora de passar de l’etapa de “reconstrucció” a l’etapa d’implicar-se activament en política. Calia fer política. Catalunya encara patia una greu anormalitat en aquest camp produïda pels efectes despolititzadors de la dictadura. Quan Pujol afirmà que pretenia construir un gran partit de centre excloïa d’aquesta proposta als defensors de polítiques més dretanes i més esquerranes; ara bé, per a aquests primers Pujol va dedicar unes paraules. Va recordar que molts d’ells col•laboraren amb l’etapa tecnòcrata de la dictadura (els anys del ministre López Rodó) però, malgrat tot, afirmà que era conscient que la classe empresarial catalana no tenia postures de dreta radical i, per tant, els animava també a que formulessin la seva pròpia proposta a la ciutadania.

Entre altres reflexions, durant la conferència Pujol va deixar clar que la llengua catalana era un fet no negociable. Va remarcar que és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya. Sols n’excloïa aquell que venia aquí amb mentalitat d’ocupant. A més a més, tal com afirmà Cambó molts anys enrere, Pujol demanà que els partits catalans col•laboressin quan calgués amb els partits estatals sempre que això no acabés creant una situació de sucursalització. Finalment, Pujol va dir que la política catalana havia de ser social a través d’importants canvis: major fiscalitat, major control públic sobre l’economia, menys especulació i uns sindicats forts. Aquella conferència va finalitzar-se amb una idea que quedà al cap dels presents: per sobre de la política, Catalunya havia de ser el més important.

Jordi Aragonès

Historiador

Mini transvasament a Tarragona

El Camp de Tarragona viu un espectacular creixement urbanístic a partir de 1965.

La instal•lació de les industries petroquímiques que aprofitaven el port de Tarragona, va convertir la zona en el principal pol•lígon industrial d’Espanya, però també del Sud d’Europa i de la Mediterrània.

El turisme també estava transformant el litoral: Salou amb una població de menys de 10.000 habitants, a l’estiu superava els 200.000.

Aquests dos fets van fer que la necessitat de l’aigua cada cop fos més gran.

A les Terres de l’Ebre tenien aigua, però els calia rebre inversió per modernitzar el territori i reclamaven més industrialització.

Als anys 70 s’havia intentat fer un transvasament cap a Barcelona, passant per Tarragona que va suposar una alarma social, i es va aturar.

El 31 de juliol de 1989 Jordi Pujol va inaugurar la depuradora d’aigua de l’Ampolla, i va prémer el botó de posar en marxa l’estació de bombament d’aigua cap al camp de Tarragona. Com ho va aconseguir?

- Va fer servir l’acció parlamentària de CiU a Madrid per pactar la Llei que permetia el transvasament (Llei 18/1981 de l'1 de juliol).

- Va pactar amb els regants per aconseguir cabals a canvi de la inversió, en un ecosistema social tant complex com es l'Ebre.

- Va situar un home clau, l'Albert Vilalta al front de la gestió de tota la operació, com a President del Consorci d’Aigües de Tarragona.

Tots hi van guanyar: Les indústries del Camp de Tarragona disposarien de 22 hm2 d’aigua addicional. Reus i Tarragona millorarien la qualitat d’aigua. El sector turístic també es beneficiaria de la millora de la qualitat de l’aigua. Els regants de l’Ebre tenien una infraestructura de canals nova i millorada, i a més a més, rebien un cànon per seguir fent millores, i a l’hora mostraven la seva solidaritat amb els seus veïns del Nord.

Font: Llibre els 25 anys del CAT

Jordi Pujol i el progrés d’Espanya

Aquests dies, en què es rememora els 40 anys de les eleccions del 15-J, una fita al vell mig de la transició política espanyola, és bo recordar el paper cabdal que va exercir Jordi Pujol en la construcció i consolidació d’un nou Estat democràtic que trencava amb 40 anys de franquisme.

Pujol, que mai s’havia sentit independentista, però que reclamava el reconeixement i respecte de la identitat catalana, apostava per l’anomenat “encaix de Catalunya a Espanya”, terme molt més proactiu que el conformisme incòmode de la “conllevancia” encunyat per Ortega. Un instrument per fer visible l’empremta nacionalista catalana seria la presència activa i el més decisiva possible del grup parlamentari català a les Corts.

Des del grup de la Minoria Catalana, on Pujol va ser cap del grup entre 1977 i 1979, i després amb Roca, Molins i Trias, sempre es va apostar por contribuir al progrés general d’Espanya, fita que en darrer terme també beneficiaria Catalunya. Contra l’opinió malintencionada i molt estesa de que Convergència i Unió només mirava pels interessos catalans i de que érem uns insolidaris, cal respondre que totes les iniciatives parlamentàries presentades pel grup nacionalista català -proposicions de llei, esmenes, mocions, etcètera- afectaven al conjunt d’Espanya, del seu sistema productiu i dels seus empresaris, autònoms i treballadors. CiU no posava preu en benefici propi als seus vots.

Ja a les mateixes primeres eleccions de 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya, sigles que englobaven a CDC, EDC i PSR-R, duia com a eslògan “Per una Catalunya autònoma i solidària”. Recordo que en un acte d’aquella campanya al Círculo Ecuestre, preguntat Pujol per quin ministeri hi optaria si es donés el cas, va afirmar que “per un ministeri sobre el reequilibri territorial”. Era una manera de treballar pel progrés d’aquella Espanya paupèrrima però que aixecava cap i que havia visitat abastament en cotxe durant els anys 50 i 60 i que el duia des dels camps regats pel Plan Badajoz a les plantacions de maduixes de Lepe o de cereals a la Manxa i l’Aragó.

Com a president de la Generalitat entre 1980 i 2003 va sovintejar els viatges per bona part del territori espanyol. M’he entretingut a comptabilitzar aquests viatges: 228 a Madrid capital i 1 a la comunitat, 18 a les Balears, 15 a Andalusia, 8 al País Basc, 7 a Castella i Lleó, Galícia i País Valencià, 6 a l’Aragó, 2 a Astúries i Cantàbria i 1 a Extremadura, la Rioja, Múrcia i Navarra. He estat testimoni de l’entusiasme que despertava quan es mesclava entre el poble, lluny dels despatxos i el protocol oficials. Amb l’ànim de fer pedagogia, la Generalitat va organitzar dues iniciatives d’explicació del fet català.

L’any 1983, l’exposició “Catalunya dins l’Espanya moderna” a Madrid, parafrasejant el llibre de Pierre Vilar, inaugurada pel president Felipe González. I l’any 2001, la campanya “Cataluña, tierra de acogida” amb una exposició inaugurada pel rei Joan Carles i que va ser itinerant per diverses comunitats autònomes.

La voluntat d’ajudar al progrés material d’Espanya era una de les inquietuds que movien el seu lideratge com a líder d’un partit amb responsabilitat en la governació d’Espanya, encara que fos únicament des del suport parlamentari a la UCD, el PSOE o el PP, però mai des de carteres ministerials que sempre va rebutjar. CDC va ser present als Pactes de la Moncloa, a la redacció de la Constitució espanyola de 1978 o en el vot afirmatiu a Calvo Sotelo després del 23-F, però hi va ser en contra frontalment quan es laminava l’autonomia amb la LOAPA, s’atacava al català o s’intentava reduir les competències de la Generalitat.

Sovint es defineix aquella política de suports mutus com de “peix al cove”. Més enllà de expressió mercantilista, aquesta política permetia assumir més recursos i competències. El criticat Pacte del Majestic de 1996 amb Aznar va dur la supressió del servei militar obligatori i dels governadors civils, a més de l’assumpció de les competències de trànsit pels mossos d’esquadra. Aquest suport i d’altres anteriors possiblement van tenir costos electorals, però el president Pujol els havia considerat necessaris per reforçar al govern espanyol en la lluita antiterrorista, en la consolidació de la democràcia i les llibertats, en l’ingrés a Europa i en l’euro, o en la reconversió industrial. Així ho consideraven també les cancelleries europees i d’altres continents que rebien Pujol amb tots els honors.

Tota aquesta aposta per sentir-nos còmodes a Espanya el temps ha demostrat que va ser un intent captiu. L’any 1986, quan es va voler donar un pas més enllà amb la conformació d’una força política espanyola amb capacitat d’entesa, el Partit Reformista Democràtic, la resposta de l’electoral espanyol va ser contundent: 0 diputats, mentre a Catalunya, pel contrari, ens havíem cregut aquesta capacitat de decidir el futur comú amb un suport rècord: 18 diputats per a la llista de CiU encapçalada per Miquel Roca. Jordi Pujol havia estat nomenat “Español del año” pel diari conservador ABC. Quan el president recorria Espanya, molts ciutadans anònims el felicitaven i el cridaven a comprometre’s en la governació d’Espanya en primera persona, però a les urnes s’havia dit que no a la pretensió de que Catalunya dirigís el que podria haver estat una regeneració.

L’intent lloable d’entendre’ns i comprometre’ns en el progrés general d’Espanya sembla que hagi passat pàgina de la mateixa manera com el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel Duran i Bas, va definir, l’any 1899, fart de pals a les rodes, el seu curt mandat ministerial: “No ens entendran mai”.

Jesús Conte

Consultor de comunicació.

Va ser cap de premsa de la Generalitat entre 1998 i 2003.

Dignitat contra la xuleria

Desprès que el Director de la Vanguardia, nomenat per Consell de Ministres, sortís d’una missa dient “Todos los catalanes son una mierda”, un grup de joves catòlics liderats per Jordi Pujol van organitzar una campanya contra La Vanguardia. Repartien pamflets clandestins sota el lema “Dignitat contra xuleria”, feien actes trencant exemplars del diari, fins provocar un descens de vendes i un canvi de director.

Sembla que la història es repeteix: Aquesta "victòria" popular va enfortir l'oposició catalana al franquisme i va obligar a una visita de Franco a Barcelona, en el marc de l'anomenada «Operación Cataluña» per mostrar una cara amable del règim als catalans. Tanmateix, la repressió existent va continuar, tot i les petites revoltes com els fets del Palau de la Música.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Afer_Galinsoga

Fotografia i més informació: http://blogs.elpunt.cat/enricfigueras/2013/03/16/%C2%A1todos-los-catalanes-son-una-mierda-dignitat-contra-xuleria/

Us presentem el General Franco

foto d'en @nicolapadovan

Avui és fàcil d'anar contra en Franco. Fins i tot fer-lo caure del cavall i escarnir-lo. Sense massa risc i enmig de l'aplaudiment o, si més no, de la complicitat col·lectiva. Avui és fàcil fer d'antifranquista. 

I és bo que sigui així; vol dir que els catalans ja no estem disposats que se'ns trepitgi. 

Però fa només uns anys que això no era tan senzill: calia abaixar el cap i a voltes aixecar el braç, empassar-se la propaganda del régimen i callar.

Circulen, ens deien. A casa nostra. 

Gairebé ningú no gosava d'aixecar la veu quan el dictador ens visitava per passejar pel que considerava el seu domini i per recrear-se contemplant la nostra cultura i la nostra llengua aixafades, esmicolades. 

Gairebé ningú, tret d'un jove Jordi Pujol que sí gosà d'escriure i difondre uns pamflets que van amargar una de les visites triomfants del dictador al nostre país. 

Aquell pamflet li va costar a en Pujol tortures i anys de presó, però va obrir els ulls i els cors a molts catalans. Hi havia esperança.

Llegiu-lo.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Us_presentem_el_General_Franco

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com