Del TGV de Pujol a l’AVE de Felipe González

Des de principis de segle XX la vocació europeista de Catalunya feia somiar amb una línea ferroviària d’amplada internacional que unís Barcelona amb França. Es varen estudiar moltes alternatives com ara prolongar el tren de Barcelona a Sant Cugat (que va arribar a aquest municipi vallesà el 1917) fins a França per Ripoll i Puigcerdà. L’economista Fabian Estapé que al 1972 treballava en el III Plan de Desarrollo insistia en aquesta necessitat parlant de l’Eix Figueres-Barcelona- Tarragona-Valencia en un temps on es va començar també a parlar de l’Alta Velocitat com el futur del ferrocarril (al 1964 ja funcionava el tren del Japó i els francesos varen inaugurar el TGV Paris-Lió, el 1971). Tres anys després, el Pla General Metropolità, dirigit per l’enginyer Albert Serratosa reserva terrenys a la riba dreta del riu Llobregat, per un traçat ferroviari d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Als anys 80 la societat catalana torna a reclamar el projecte d’un tren que unís Catalunya amb França amb ample europeu. Però, lamentablement les idees dels governs espanyols no van per aquest camí: l’any 1986 presenta el Plan de Transporte Ferroviario que no contempla el compliment de cap de les politiques de Transport de la UE, insistint en un model radial sense connexió amb Europa, i tampoc es parla d’Alta Velocitat. Per això el President Pujol encarrega un estudi de viabilitat per la construcció d’una línea d’amplada internacional entre Barcelona i Perpinyà al President de Ferrocarrils, Albert Vilalta, i a finals de 1986 el presenta solemnement amb la ferma voluntat de la Generalitat de construir la via d’amplada Europea. Al 1988, un canvi del ministre de Transport es aprofitat pel President Pujol per iniciar converses de cara a adoptar l’ample de via europeu en les noves línies i a incorporar l’alta velocitat a Espanya. Paral•lelament Jordi Pujol, treballava, amb el mateix objectiu, a nivell europeu, com a membre fundador de l’Assemblea de les Regions, des de la Comunitat de Treball dels Pirineus i des del fòrum dels “Quatre motors Europeus”. Va iniciar converses amb Brussel•les per possibilitar construir el TGV Lió-Montpeller-Barcelona-València (uns anys abans el Patronat Català pro Europa amb l’eurodiputat Carles Gasòliba ja havia demanat incloure-ho com a prioritat en la política europea de transports). Malgrat tot el govern espanyol insistia en construir la línea d’alta velocitat amb amplada Ibèrica i començar entre Madrid i Sevilla suposadament per raons d’equilibri territorial, tot i que a ningú se li escapava la prioritat que els temes del Sud de la península tenien pel Sevillà Felipe Gonzàlez i el seu topoderòs vice-president Alfonso Guerra. Al 1988, al iniciar la construcció de la línea Madrid-Sevilla, es van adonar de l’alt risc de no fer servir l’experiència en alta velocitat dels altres països, i de les avantatges de l’ample europeu (que estaven reflectides en els informes fets per la Generalitat i que es van usar per justificar el canvi d’amplada) i per fi van aprovar el canvi de via. En tot cas la secular obcecació dels politics espanyols per la xarxa de ferrocarril radial, va portar a que el primer tren espanyol d’alta velocitat fos el de Madrid a Sevilla inaugurat l’any 1992 -amb una desviació pressupostària del 500% - que el de Madrid a Barcelona no s’inaugurés fins el 20 de febrer del 2008 i sobretot que el tram de Barcelona a França quedes postposat, tot i que al 1989 ja s’havien fet les reserves de terrenys i que al 1990 s’havia aconseguit que la Comissió Europea consideres l’enllaç internacional com una inversió prioritària. Pel govern socialista unir la península amb França amb trens d’alta velocitat no tenia massa importància. No va ser fins el pacte del Majestic (1996) quan es va desbloquejar el projecte. Hi va ajudar molt el nomenament d’Albert Vilalta com a president de GIF (Gestió d’infraestructures Ferroviàries). Nomès va tardar 15 dies en reprendre el projecte de TGV Madrid-Barcelona- frontera francesa amb l’objectiu d’estar funcionant l’any 2004. Però ni el ministre popular Francisco Alvarez Cascos ni la ministra socialista Magdalena Alvarez tenien massa pressa i el projecte no es va fer efectiu fins a finals de l’any 2013.

Una dissortada història que té el seu reflex en el propi nom de la cosa: en comptes d’anomenar-se TAV (Tren d’Alta Velocitat) o TGV (Tren de Gran Velocitat) com a tot el món, no s’els va acudir rés menys patriòtic que batejar-lo amb el pompós nom d’ AVE (Alta Velocidad Espanyola).

Bibliografía: Pere Macias, Via ample Ment estreta

Fotografia: Wikimedia

Els Quatre Motors per a Europa

El 9 de setembre de 1988 Jordi Pujol firmava el conveni que uniria les quatre regions més sòlides d’Europa des del punt de vista tecnològic i econòmic: Baden-Württemberg, Llombardia, Roine-Alps i Catalunya, creant el que encara s’anomena els Quatre Motors per a Europa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Quatre_Motors_per_a_Europa

Un europeu convençut

De vegades, algú podria pensar que la dèria de Jordi Pujol en fer país –que és veritat – s’acabava a casa però per ell la influència de Catalunya havia de travessar fronteres. Els seus ulls i la seva acció política miraven cap Europa.

Pujol què és un home que ha viatjat molt, sempre amb ganes de saber com eren i que pensaven els països més enllà dels Pirineus, creia en Europa. Pujol què és un home que parla amb fluïdesa més de tres i quatre idiomes, i que per tant li permet conèixer de primera mà el que es coïa lluny de les fronteres de Catalunya, tenia, sense cap mena de dubte, la mirada oberta vers Europa. Tenia els ulls posats en el paper que Catalunya podia tenir si mai s’arribés a superar els condicionants de la dictadura.

Pujol, ell ho ha dit més d’una vegada, que no era independentista, ni abans, ni quan va ser President de la Generalitat, sobretot de la manera que ho entenem avui desprès d’haver rebut les mil i una patacades per part del Govern Espanyol. Pujol perseguia una Catalunya lliure amb capacitat de decidir sobre aquelles competències que ens cedia o podíem compartir amb l’Estat.

Malgrat aquesta circumstància, Pujol seguia pensant en Catalunya i en Europa. Per tot plegat podem dir sense temor a equivocar-nos que Jordi Pujol és europeista.

La sociopolítica dóna voltes, els condicionants socioeconòmics també, la pressió ciutadana no para i arriba un moment que aquell eslògan de l’Assemblea de Catalunya de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” esdevé realitat i gràcies al mandat de l’Estatut, Jordi Pujol es converteix en President de la Generalitat.

A Catalunya tot estava per fer, els contactes amb Europa també. És per això que molt aviat comença a posar fil a l’agulla i inicia els primers contactes amb el polític francés Edgar Faure per fer-li saber el seu interès per endegar un moviment regional europeu, que respectes la Unió Europea, els estats però donés veu a les regions.

Pel juny de 1985 es crea el primer esbós (el Consell de les Regions) del que es coneixeria com els Quatre Motors d’Europa. Dos anys més tard es converteix en l’Assemblea de les Regions, fins que el 1988 es consolida aquest conjunt de forces regionals amb l’objectiu d’establir mecanismes de cooperació en educació i formació professional, a més de potenciar el rol de les Regions d’Europa.

Els Quatre Motors d’Europa constitueixen el nucli fort del moviment, moviment que anava prenent força. El formaven: Baden-Wüttenberg, Catalunya,Lombardia i la Regió de Roine-Alps.

Els dirigents d’aquests moviment afirmaven convençuts que els Estat seguirien existint i podrien agafar més força dins la Unió ja que, sense cap mena de dubte eren el fonament de la Construcció Europea. Estaven disposats a cedir poder a Brussel•les si la construcció europea així ho aconsellava.

Pujol tenia clar que el problema nacional de Catalunya no s’arreglaria a Europa i ho va manifestar de forma contundent a les seves memòries (vol. II, pag. 359) “L’europeisme ha estat benèfic per Catalunya i pel catalanisme però pensar que els nostre problema ens serà solucionat des de fora i sense gaire esforç i sacrifici per part nostra és pura il•lusió”

És per l’octubre de 1989 que Catalunya assumeix la presidència del moviment. És durant la presidència de Jordi Pujol quan es comença a aplicar les tècniques de comunicació que esdevindran el pal conductor destinat a ser el motor del progrés.

Catalunya impulsa la connectivitat de les xarxes entre les Regions i estableix un marc de col•laboració efectiva i un impuls important en la innovació centrada primordialment en el sector industrial i manufacturer.

Per Pujol fer país, fer política i governar Catalunya ha estat una sola cosa i aquesta cosa no ha estat tancada en ella mateixa sinó que ha treballat per anar més enllà del marc estrictament català perquè està convençut que Catalunya sense Europa i Europa sense Catalunya seria un mal negoci.

Pilar Porcel i Omar

Helmut Kohl i Petersberg

Fa pocs dies que s'ha mort el canceller Kohl, l’home que va aconseguir la re-unificació d’Alemanya, l’any 1989. Vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo una vegada. On? A Petersberg molt a prop de Bonn, una gran residència situada a les "set muntanyes" les Siebengebirge. Allà va tenir lloc una trobada de dirigents del govern alemany amb polítics de l’Oest i de l’Est d’Europa. Era l’any 1993. Entre els convidats, el president de Catalunya, Jordi Pujol. També hi havia el president del govern espanyol Felipe González. La residència, avui també hotel, s'anomena "Bundesgästehaus" o sigui la casa dels Hostes de la Federació.

Hi arribàrem pràcticament de nit i molt aviat va tenir lloc un sopar en una gran taula allargada, els dirigents polítics seien a la zona preferent amb l'amfitrió que era el canceller Helmut Kohl, els acompanyants sèiem a l’altra punta de la taula. Recordo que vaig seure al costat de l’ambaixador d’Hongria, una persona il·lusionada amb la nova situació del seu país. Devíem ser entre 40 o 50 persones a taula. Al acabar em va passar per davant en Felipe González, el vaig saludar, vaig veure una persona amb una mirada atenta.

En un dels salons de l’edifici es va distribuir el cafè i els licors, a peu dret. Allà el president Pujol va poder conversar amb en Kohl, el coneixement de l’alemany del president va facilitar el contacte.

Una estona després el president va saludar el president Lennart Meri, d’Estònia. Una persona gran que havia patit amb la seva família captivitat a Sibèria, com tants altres patriotes dels països Bàltics. Estava satisfet de poder presidir un estat que havia aconseguit la independència i que tenia un lloc a les Nacions Unides. Parlava anglès i ens va dir: "D’aquí trenta o quaranta anys hi haurà més de cent nous estats independents a les Nacions Unides" A la sortida del saló vaig comentar discretament al president Pujol si havia sentit aquella opinió del president d’Estònia, cent nous estats independents. El president em va contestar: "Vols dir que ja ens tocarà oi?"

El canceller Kohl no va crear un nou estat independent, al contrari, en va unificar dos: la República Federal Alemanya i la República Democràtica, la BRD i la DDR. Ho va poder fer perquè aquesta era la voluntat dels ciutadans d’ambdós estats.

Estònia es va separar de la URSS perquè era la voluntat dels seus ciutadans.

Voleu que segueixi?

Joan Vallvé

Exconseller d'Agricultura

Fotografia 1996 EFE

Jocs Olimpics, XXV anys

Enguany 2017, s’escau la celebració del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. La Generalitat hi va tenir un paper important tot i que el mateix president Jordi Pujol repetia sovint: "Els Jocs Olímpics són d'una ciutat no són d'un país. Parlem del Jocs Olímpics de Seül, de París, de Londres. No diem els jocs de Korea, de França o d'Anglaterra". D’altra banda és ben cert que sense la col•laboració de totes les administracions, fossin del color que fossin, no hauria estat possible la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs.

Vaig escoltar del mateix president Pujol l'anècdota que va succeir a Nova York amb motiu de la visita de l’alcalde de Barcelona per promocionar la candidatura de la ciutat com a seu olímpica. En Maragall va presentar a l’alcalde de Nova York en Ramon Trias Fargas, aleshores cap de l’oposició municipal, que formava part de la comitiva. L’alcalde de Nova York es va adreçar a en Trias i li va dir "Celebro que acompanyi la delegació, no sé que podrà fer vostè per donar suport a la candidatura, però no em costa d’imaginar el que podria fer si volgués no donar-li suport"

Barcelona va ser seu olímpica i els Jocs es celebraren el 1992, malauradament en Trias Fargas ens va deixar el l'any 1989, precisament durant un míting electoral. Ben cert que els Jocs de Barcelona varen ser la suma d’un conjunt d’esforços i no es pot oblidar tampoc la influència que hi devia tenir en Samaranch, un personatge controvertit, però que coneixia molt bé la rebotiga de l’olimpisme mundial.

Un fet remarcable va ser l’oficialitat del català en els Jocs. Era ben sabut que a les celebracions dels jocs sempre eren llengües oficials l’anglès i el francès, al costat de la llengua de l’estat amfitrió. En el cas de Barcelona es va ampliar el nombre de llengües de tres a quatre i el català i el castellà també foren llengües oficials. Ben segur que quan aparegueren els rètols de les cerimònies d’inauguració i cloenda, escrits en català, i transmesos per les televisions d’arreu del món, la nostra llengua tingué una màxima difusió.

No va ser fàcil l’oficialitat del català, el president de la Generalitat hi tingué un paper fonamental. Vaig sentir explicar, que quan en Samaranch va proposar al president Pujol la possibilitat de que Barcelona fos seu olímpica, aquest li va dir que sí, que tindria tot el suport del Govern de Catalunya però amb la condició que la identitat catalana hi quedés reconeguda i és manifestés amb l’ús de la llengua. Va ser així.

Des del departament d’Agricultura de la Generalitat vivíem amb preocupació el risc que la malaltia coneguda com la pesta equina pogués afectar els cavalls que havien de competir en els Jocs. El Govern de la Generalitat, amb el suport de l’Oficina Central d'Epizoties amb seu a París, es va esforçar en demostrar que el mosquit transmissor de l’esmentada malaltia dels cavalls no es reproduïa al nord del paral•lel 42º. El mateix Departament d'Agricultura va establir un control "fronterer" d’entrada de cavalls per carretera als límits del sud de Catalunya.

Gràcies a les bones gestions de la representació de la Generalitat a Brussel•les es va aconseguir tenir una entrevista i donar les explicacions oportunes al comissari d'Agricultura de la Unió Europea, aleshores d’irlandès Ray Mac Sharry. Va ser un fet molt excepcional ja que l’ambaixada espanyola davant la Unió Europea dificultava i impedia entrevistes de consellers amb els comissaris. Les gestions donaren el seu fruit i finalment les proves hípiques, en la seva totalitat, varen celebrar-se a Barcelona. Mesos abans hi havia hagut unes informacions que recomanaven que les proves hípiques es fessin a Perpinyà, al nord dels Pirineus. No varen tenir cap efecte.

La hípica a Barcelona va tenir lloc al Club de Polo i també les de cros al Muntanyà, al terme municipal de Seva. Pocs dies abans d’acabar-se els Jocs es va informar des de l’Ajuntament de Barcelona al departament d’Agricultura que uns cavalls andalusos participarien a la cerimònia de cloenda. Des de la Generalitat es va negar aquesta possibilitat ja que si venien cavalls del sud de la península hi havia el risc que els cavalls participants, vinguts d’arreu del món, poguessin encomanar-se de la pesta equina. Finalment no varen venir. Varen ser els de la Guàrdia Urbana els que col•laboraren a la cerimònia. Va ser una cerimònia més catalana.

Joan Vallvé Exconseller d'Agricultura

El Circuit de Catalunya ha fet 25 anys

Al 2015 el circuit de Catalunya va celebrar 25 anys i ha posat en el mapa mundial del motor el nostre país.

Als anys 70 teníem a Montjuïc un circuit de competició antic i perillós. L’any 75 varem patir una tragèdia anunciada quan, després que molts pilots es neguessin a participar, per manca de seguretat, un cotxe es va estimbar contra les grades i va matar cinc persones.

Amb la recuperació de la Generalitat, i amb l'empenta del RACC, el govern es va posar a treballar, buscant terrenys, aconseguint finançament i posant d’acord tres municipis, Montmeló, Granollers i Parets, fent possible el Circuit de Catalunya que s'inaugurà l’any 91, ara fa 25 anys.

El Circuit de Catalunya ha vist consagrar una generació de pilots de primer nivell, com Sito Pons, Àlex Crivillé o Marc Màrquez. Ha dinamitzat la comarca amb l'atracció de molts visitants i inversors, amb un impacte estimat de 1.500 milions d’euros, quaranta vegades el que va costar construir-lo.

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com