Resum de l'acte acadèmic sobre infraestructures en l’obra de govern

El passat més de juny varem celebrar al Reial Cercle Artístic de Barcelona la primera taula rodona sobre les infraestructures en l’obra de govern del President Pujol. Els convidats a la taula van ser el Sr. Enric Ticó, ex Director General de Ports i Transports i actual President de Ferrocarrils de la Generalitat i el Sr. Felip Puig ex Conseller de Política Territorial i actual president del TRAM, i també varem comptar amb la presència del President Jordi Pujol, a més d’altres càrrecs i especialistes del tema, i va ser moderat per l’historiador Jordi Aragonès.

L’acte el va obrir el President Pujol i ens parlava del record de la visió d’una Catalunya derrotada i de la seva idea de reconstruir Catalunya. Aquesta idea de reconstrucció va ser present en el seu període de govern, però en la que hi van contribuir moltes forces polítiques. Ara vivim un moment convuls i incert, i recordar aquesta reconstrucció ens ha de donar confiança per continuar en una etapa en la que s’ha anat més enllà que mai.

A partir d’aquest petit parlament els ponents, i després participants del públic van anar enumerant les peces de les infraestructures que componen l’obra de govern i que transcric tal com es van anar enumerant, sense un ordre lògic per ser fidel a la ponència.

Què es va fer? Els governs del President Pujol a més de la reconstrucció, tenien també un objectiu per garantir la justícia social, per això es van treballar politiques d’equilibri territorial, de connectivitat internacional i reforçar la capitalitat de Barcelona.

Malgrat la insuficiència financera i algunes tensions locals es van aconseguir grans projectes.

• Plans de carreteres: Eix transversal, l’Eix Llobregat, l’Eix Vic- Ripoll, l’autovia de la Costa Brava, i la construcció de les Rondes de Barcelona (juntament amb l’estat i l’Ajuntament).

• Plans Ferroviaris: FFCC (recuperar-los i millorar-los), TGV (per enllaçar amb Europa i vertebrant també el país), el tramvia i la xarxa de metro (prolongaments i noves linies amb estacions adaptades), i reivindicar el corredor mediterrani.

• Ports: se’n van construir molts i son gestionats per la Generalitat.

• Aeroports: es va treballar per l'ampliació amb el Pla Delta, tot i que no es va aconseguir llavors, si s’aconsegueix un parc natural en equilibri amb les infraestructures existents.

• La Generalitat tenia competències urbanístiques i per això es van fer les reserves de terreny per poder tirar endavant aquestes inversions.

• També es va constituir l’autoritat del Transport Metropolità, aconseguint un sistema integrat i un pla d’inversions coordinat.

• Van ser anys molt importants per una ordenació legislativa.

• Degut a la manca de finançament també calia que el capital privat participes en el desenvolupament i la planificació.

• Es van fer politiques d’habitatge i sòl públic.

• Es va crear la primera Conselleria de Medi Ambient, i

• el primer Pla de Residus de tot l’estat Espanyol.

Parlem dels ports: Catalunya és un país mariner. Es va crear l’empresa de ports de la Generalitat que gestionava els ports esportius i pescadors, entre ells el de Palamós, que és el segon port més important en viatgers. Es va fer la Llei de Ports per gestionar els 45 ports de Catalunya. També es va crear un pla de ports per gestionar les inversions. Es va potenciar el port de Port Bou i el de Mataró per donar servei i riquesa a les ciutats. Es va ampliar el port de Vilanova i el de la Ràpita per aprofitar-los a més de recreació, per transport. Als seus consells es dona veu a la societat civil (i no als politics).

Medi ambient: En aquell moment existien molts abocadors incontrolats, platges brutes i rius contaminats. I malgrat ser un govern industrialista, al servei de l’empresa, era necessari trobar un equilibri. Es van fer depuradores per tot el país, es va fer un Pla de Sanejament, es van crear Plantes Incineradores, Plantes de Recuperació i de Tractament de Residus Industrials. Es van crear els dos primers parcs naturals: Serra de Prades i Montseny, es van crear Reserves Naturals i Espais Protegits, en total el 30% del territori es va transformar en espai protegit. I malgrat tot es va fer un país competitiu. Al camp de Tarragona hi ha la industria petroquímica més important d’Europa i a l’hora un dels punts més importants de turisme. Per finançar aquestes politiques de medi ambient va caldre una mesura difícil: impostos sobre l’aigua i sobre els residus.

Al 1980 El President Pujol guanya les eleccions contra pronòstic i s’ha d’imaginar un país. Ara cal veure quins objectius s’han complert i quins no. Hi ha hagut limitacions pressupostàries i legislatives però en conjunt es va fer molt: des de un Port Aventura o un Circuit de Catalunya, a un Sincrotró o el supercomputador Marenostrum. El mini transvasament, el Canal Segarra-Garrigues, l’envasament de Rialp. Tots eren riscos i costos elevats a curt termini, però ara s’agraeixen.

Alguna crítica? Si es pot ser crític hauríem de recordar que no es va aconseguir el corredor del Mediterrani, ni el quart cinturó. Cal molta més inversió i potser caldria pensar en un model de gestió que permetés més rendibilitat social i potser també un pagar per usar, col•laborant amb la iniciativa privada. I també faltaria una llei de mecenatge però no es possible per les competències fiscals.

En general les coses que depenien de la Generalitat han funcionat: el sistema sanitari, el sistema educatiu, l’equilibri territorial, les infraestructures culturals, urbanisme, els temes ambientals, els equipaments esportius... i en canvi els temes que no depenien directament de la Generalitat no són magnífics: la justícia, el transport de rodalies.

Mirem el futur? Cal seguir treballant per tenir un país equilibrat. Cal apostar pel turisme, però també per la investigació tecnològica (que ara està funcionant amb grans clusters), el civisme.. En resum, s’ha treballat molt be perquè ara puguem afrontar els nous reptes de futur.

Abans d’acabar cal recordar Victorià Muñoz Oms qui va dissenyar la política d’infraestructures amb la Generalitat de 1935 i va servir de base per les que es van anar fent.

També queda pendent el model energètic per una economia productiva com la nostra, tot i que es va treballar en política energètica. Però dins de la política de comunicació es va cablejar tot el país.

Ens hem deixat coses? Altres apostes del President van ser la fira de Barcelona, i la Política de Recerca i coneixement: Eurocat. Al 1990 encara hi havia xaboles al riu sec, i es van aconseguir habitatges per a tots. Les estacions d’esquí de muntanya van començar a oferir serveis tot l’any. Es van potenciar petits pobles. Es va construir el túnel del Cadí, els túnels del Garraf, els de Vallvidrera, el de Bracons, el de Capsacosta... Van ser anys de gran la transformació. Es va iniciar el Parc Astronòmic d’Ager (al Montsec) promocionat pel professor Oró. Els jocs Olímpics també van contribuir a la millora d’infraestructures, com la pota Sud de les Rondes.

I acabem amb la primera obra que va inaugurar com a president de la Generalitat: el Túnel del Figaró al 1981, obra molt modesta però molt important per que unirà Montcada amb Ripoll.

Fotografies: Jesús Conte

Per saber-ne més:https://elmon.cat/politica/jordi-pujol-esperancador-mes-enlla-que-mai-perills-son-mes-grans

Del TGV de Pujol a l’AVE de Felipe González

Des de principis de segle XX la vocació europeista de Catalunya feia somiar amb una línea ferroviària d’amplada internacional que unís Barcelona amb França. Es varen estudiar moltes alternatives com ara prolongar el tren de Barcelona a Sant Cugat (que va arribar a aquest municipi vallesà el 1917) fins a França per Ripoll i Puigcerdà. L’economista Fabian Estapé que al 1972 treballava en el III Plan de Desarrollo insistia en aquesta necessitat parlant de l’Eix Figueres-Barcelona- Tarragona-Valencia en un temps on es va començar també a parlar de l’Alta Velocitat com el futur del ferrocarril (al 1964 ja funcionava el tren del Japó i els francesos varen inaugurar el TGV Paris-Lió, el 1971). Tres anys després, el Pla General Metropolità, dirigit per l’enginyer Albert Serratosa reserva terrenys a la riba dreta del riu Llobregat, per un traçat ferroviari d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Als anys 80 la societat catalana torna a reclamar el projecte d’un tren que unís Catalunya amb França amb ample europeu. Però, lamentablement les idees dels governs espanyols no van per aquest camí: l’any 1986 presenta el Plan de Transporte Ferroviario que no contempla el compliment de cap de les politiques de Transport de la UE, insistint en un model radial sense connexió amb Europa, i tampoc es parla d’Alta Velocitat. Per això el President Pujol encarrega un estudi de viabilitat per la construcció d’una línea d’amplada internacional entre Barcelona i Perpinyà al President de Ferrocarrils, Albert Vilalta, i a finals de 1986 el presenta solemnement amb la ferma voluntat de la Generalitat de construir la via d’amplada Europea. Al 1988, un canvi del ministre de Transport es aprofitat pel President Pujol per iniciar converses de cara a adoptar l’ample de via europeu en les noves línies i a incorporar l’alta velocitat a Espanya. Paral•lelament Jordi Pujol, treballava, amb el mateix objectiu, a nivell europeu, com a membre fundador de l’Assemblea de les Regions, des de la Comunitat de Treball dels Pirineus i des del fòrum dels “Quatre motors Europeus”. Va iniciar converses amb Brussel•les per possibilitar construir el TGV Lió-Montpeller-Barcelona-València (uns anys abans el Patronat Català pro Europa amb l’eurodiputat Carles Gasòliba ja havia demanat incloure-ho com a prioritat en la política europea de transports). Malgrat tot el govern espanyol insistia en construir la línea d’alta velocitat amb amplada Ibèrica i començar entre Madrid i Sevilla suposadament per raons d’equilibri territorial, tot i que a ningú se li escapava la prioritat que els temes del Sud de la península tenien pel Sevillà Felipe Gonzàlez i el seu topoderòs vice-president Alfonso Guerra. Al 1988, al iniciar la construcció de la línea Madrid-Sevilla, es van adonar de l’alt risc de no fer servir l’experiència en alta velocitat dels altres països, i de les avantatges de l’ample europeu (que estaven reflectides en els informes fets per la Generalitat i que es van usar per justificar el canvi d’amplada) i per fi van aprovar el canvi de via. En tot cas la secular obcecació dels politics espanyols per la xarxa de ferrocarril radial, va portar a que el primer tren espanyol d’alta velocitat fos el de Madrid a Sevilla inaugurat l’any 1992 -amb una desviació pressupostària del 500% - que el de Madrid a Barcelona no s’inaugurés fins el 20 de febrer del 2008 i sobretot que el tram de Barcelona a França quedes postposat, tot i que al 1989 ja s’havien fet les reserves de terrenys i que al 1990 s’havia aconseguit que la Comissió Europea consideres l’enllaç internacional com una inversió prioritària. Pel govern socialista unir la península amb França amb trens d’alta velocitat no tenia massa importància. No va ser fins el pacte del Majestic (1996) quan es va desbloquejar el projecte. Hi va ajudar molt el nomenament d’Albert Vilalta com a president de GIF (Gestió d’infraestructures Ferroviàries). Nomès va tardar 15 dies en reprendre el projecte de TGV Madrid-Barcelona- frontera francesa amb l’objectiu d’estar funcionant l’any 2004. Però ni el ministre popular Francisco Alvarez Cascos ni la ministra socialista Magdalena Alvarez tenien massa pressa i el projecte no es va fer efectiu fins a finals de l’any 2013.

Una dissortada història que té el seu reflex en el propi nom de la cosa: en comptes d’anomenar-se TAV (Tren d’Alta Velocitat) o TGV (Tren de Gran Velocitat) com a tot el món, no s’els va acudir rés menys patriòtic que batejar-lo amb el pompós nom d’ AVE (Alta Velocidad Espanyola).

Bibliografía: Pere Macias, Via ample Ment estreta

Fotografia: Wikimedia

L'Arxiu Nacional de Catalunya

“El país que vulgui enaltir la seva cultura té la necessitat ineludible de conservar el seu patrimoni documental de forma adequada, a fi de posar-lo al servei dels investigadors; altrament no fora possible de potenciar la pròpia identitat i d’arribar a més alts graus de civilització.

Recuperada per a Catalunya la seva institució d'autogovern, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya ha decidit de crear l'Arxiu Nacional de Catalunya, per tal de resoldre la necessitat esmentada abans i per cloure, amb una important iniciativa cultural, l'etapa de suplència que, en el terreny de la conservació i de la utilització del patrimoni documental, han fet i fan, tan meritòriament, alguns organismes públics i d'altres entitats i persones privades.”

Aquestes paraules eren el preàmbul del DECRET 314/1980, de 28 de novembre, de creació de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Era la continuació de l’Arxiu propi de la Generalitat històrica de 1412 i de l’Arxiu de la General de Catalunya creat al 1936 i suprimit per la Dictadura de Franco. Amb la seva creació pel Govern del President Pujol s’ha treballat per conservar e incrementar els fons històrics nacionals i de l'administració catalana amb la finalitat última de garantir-hi l'accés per part de tota la ciutadania.

L’any 1995 es traslladà a Sant Cugat del Vallès, en un edifici nou, modern i segur, amb la capacitat de guardar fins a 62 quilòmetres de prestatgeries amb documents.

Foto Wikipedia

Un bon hospital a menys de 30 kilòmetres

Des del inici del primer govern de Jordi Pujol, amb el Conseller Laporte al capdavant del Departament de Salut i seguretat social, es va tenir la idea de crear una xarxa hospitalària a Catalunya per tal que tothom disposes d’un bon hospital a menys de 30 kilòmetres de distància i accessible per una bona carretera. Així al 1981 es començà a construir un model sanitari amb les transferències que havien d’arribar de l’estat espanyol. Però aquest, va posar molts entrebancs a aquest projecte, ja que havien valorat la transferència molt per sota del cost real (87.000 milions quan el cost era de 110.000 milions). Entre 1981 i 1983 el govern català crea el mapa sanitari, inicia les acreditacions de centres i els concerts, i comença a aplicar criteris de gestió. Entre 1983 i 1989 es crea l’Institut Català de la Salut (ICS), la xarxa hospitalària d’utilitat pública (XHUP).

Els primers hospitals que es van construir van ser el de Mora d’Ebre que donaria servei a totes les comarques del Sud, i el de Viella, ja que els habitants de la Vall d’Aran havien d’anar a Lleida o a hospitals de França. I així s’anava construint un Pla de reordenació hospitalària, que tot i haver passat per diverses modificacions va crear les bases per un sistema hospitalari més proper i de qualitat.

Imatge d´un acte a la Mutual Mèdica de Catalunya, d´esquerra a dreta: Jordi Cambra, Andreu Comablia, Josep Laporte, Jordi Pujol, Alfons Gregorich, Miquel Fornell i Antoni Altisench. Casal del Metge. Barcelona. 1980s [ Dr. Joaquim Ramis ]

Eix Terrassa Manresa

Comunicar Manresa amb Barcelona per autopista, era una necessitat que ja estava contemplada en temps de la República. Al 1974 va entrar en funcionament l’Autopista Barcelona Terrassa que era gratuïta al no tenir cap autovia paral.lela. La seva continuació fins al centre de Catalunya era molt més complicada per la dificultat del terreny que s’havia de creuar. Per això malgrat la necessitat de crear un eix que arribés fins a Puigcerdà no hi havia pressupost.

Als anys 80 una delegació de representants de la zona encapçalats per Joan Cornet, Alcalde de Manresa pel PSC, Josep Maria Calmet, com a President de la Cambra de Comerç de Manresa, i Juli Sanclimens, com a diputat al Parlament de Catalunya , van anar a parlar amb el President Jordi Pujol per demanar la continuació de l’autopista de Barcelona-Terrassa. Com que no hi havia pressupost van acceptar que es construís a canvi de pagar peatges. I així es va fer: Al 1983 s’aprovà el pla de carreteres incloent el segon tram d’autopista fins a Manresa. Per construir-la es va obrir un concurs públic que va guanyar Ferrovial. Tota l’obra va ser finançada per la Generalitat.

Es va inaugurar el 1989 i forma part de l’itinerari Europeu E-9, comunicant Barcelona amb França a través del túnel de Puymorens.

Més informació: http://www.raco.cat/index.php/Espais/article/viewFile/91026/158804

L’Ordenació del territori , l’urbanisme i l'equilibi territorial en els Governs de Jordi Pujol

El Molt Honorable President, ja des del primer moment el 1.980 quan accedeix al càrrec d President de la Generalitat, una de les primeres decisions que pren , és crear la direcció General d’Urbanisme dins la Conselleria de Política territorial i obres públiques. Nomena Conseller a Josep Maria Cullell, i amb consens amb aquest Joan Antoni Solans Huguet (*) Director General d’Urbanisme.

Solans, que coincideix amb Jordi Pujol, en veure el territori de Catalunya “ com un tot “, inicia una sèrie d’actuacions per donar cos i contingut la seva direcció general : legislatives com la creació de la llei d’Urbanisme de Catalunya. La creació del Institut Català del Sol ( INCASOL), que en serà Vice-President executiu en tot el temps que es Director General ( 1.980 – 1997 ). Es evident la estreta i mútua confiança entre el President Pujol i Solans, doncs durant aquest 17 anys, Es produeixen canvis en les Conselleries que formen els Governs Pujol, i per tant també diferents Consellers de Política territorial ( Josep M. Cullell, Xavier Bigatà, Joaquim Molins, Artur Mas ... etc ), però la direcció General d’Urbanisme es manté Solans.

Es crea també la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, que presideix el propi Solans, i que és l’organisme que ha d’aprovar totes les modificacions i Plans d’Urbanisme , ja sigui dels Plans d’ordenació urbana de Ens Públics com els Ajuntaments, o iniciatives privades de Plans Parcials. Endreçar, posar ordre al territori, protegir el sòl no urbanitzable per criteris de interès natural, paisatgístic, d’interès agrícola o ecològic. Una nova visió del urbanisme a Catalunya que no prioritza el creixement pel creixement. El sol residencial i creixement urbà sempre serà com a continuïtat de sòl urbà consolidat, i d’acord amb la llei d’urbanisme de Catalunya, en tot creixement urbà sempre hi haurà uns percentatges del nou sòl per Equipaments ( escolars, esportius o polivalents ) , i també de sòl lliure o zones verdes , per parcs i jardins. Mai mes es qualificarà sol residencial en zones no urbanes per a Urbanitzacions residencials, amb la herència tant nefasta del franquisme, en sols rurals, i àdhuc forestals. En tots els nous planejaments era tant important el sol urbà per a noves edificacions, com el sol a protegir i no urbanitzable.

Els Arquitectes de Catalunya, que han intervingut en planejaments, saben de la meticulositat de Solans. Era ben conegut, que trepitjava el territori amb els plànols que l’hi arribaven , i que sempre hi posava el seu llapis , per suggerir millores de funcionament, o indicar si calia salvar uns arbres existents, o simplement adaptar uns marges.

He parlat abans de la creació del Institut Català del Sol, peça fonamental en la política de equilibri territorial, especialment en sol per activitats econòmiques. Els Polígons industrials i per activitats econòmiques el 1.980 en concentraven en gran part en l’Àrea metropolitana de Barcelona, el Baix Llobregat, i els dos Vallesos. Als voltants de Girona, Tarragona i Lleida. Avui es difícil trobar un sola Comarca en que no hi hagi intervingut l’Incasol.

Poso per exemple la meva Comarca: el Bages, comarca tradicionalment industrial, i molt castigada els últims 30 anys del segle passat, per les crisis del tèxtil, i mes tard la mineria potàssica. En aquest període l’Incasol ha promogut Polígons industrials i per activitats econòmiques a Manresa : Polígon de Bufalvent, Sallent : Polígon Els Plans de la Sala, a la confluència del Eix del Llobregat amb l’Eix Transversal. Polígon la Cort a Cardona, molt afectada pel tancament de les mines de sal i potassa, i a Avinyó Polígon El Soler.

Els de terra endins, sovint dèiem que Catalunya tenia un cap molt gros a Barcelona i rodalies , i un cos una mica raquític a la resta del País. Es evident que aquests anys d’actuació de meticulosa iniciativa i actuació amb criteris d’una estricta i modèlica professionalitat han fet del nostre País un referent d’urbanisme modern i respectuós amb el medi, capdavanter a Europa.

Francesc Iglesias

- Alcalde de Sant Joan de vilatorrada ( 1.987-1991 )

- President del Consell Comarcal del Bages ( 1.987 – 1.995 )

(*) Joan Antoni Solans Huguet ( Barcelona 15-10-1941 ) Arquitecte.

Abans de 1.980 , Solans havia estat funcionari del Ajuntament de Barcelona, i va eser redactor del Pla Metropolita de Barcelona, avui encara vigent Creu de Sant Jordi ( 2.003 )

Mini transvasament a Tarragona

El Camp de Tarragona viu un espectacular creixement urbanístic a partir de 1965.

La instal•lació de les industries petroquímiques que aprofitaven el port de Tarragona, va convertir la zona en el principal pol•lígon industrial d’Espanya, però també del Sud d’Europa i de la Mediterrània.

El turisme també estava transformant el litoral: Salou amb una població de menys de 10.000 habitants, a l’estiu superava els 200.000.

Aquests dos fets van fer que la necessitat de l’aigua cada cop fos més gran.

A les Terres de l’Ebre tenien aigua, però els calia rebre inversió per modernitzar el territori i reclamaven més industrialització.

Als anys 70 s’havia intentat fer un transvasament cap a Barcelona, passant per Tarragona que va suposar una alarma social, i es va aturar.

El 31 de juliol de 1989 Jordi Pujol va inaugurar la depuradora d’aigua de l’Ampolla, i va prémer el botó de posar en marxa l’estació de bombament d’aigua cap al camp de Tarragona. Com ho va aconseguir?

- Va fer servir l’acció parlamentària de CiU a Madrid per pactar la Llei que permetia el transvasament (Llei 18/1981 de l'1 de juliol).

- Va pactar amb els regants per aconseguir cabals a canvi de la inversió, en un ecosistema social tant complex com es l'Ebre.

- Va situar un home clau, l'Albert Vilalta al front de la gestió de tota la operació, com a President del Consorci d’Aigües de Tarragona.

Tots hi van guanyar: Les indústries del Camp de Tarragona disposarien de 22 hm2 d’aigua addicional. Reus i Tarragona millorarien la qualitat d’aigua. El sector turístic també es beneficiaria de la millora de la qualitat de l’aigua. Els regants de l’Ebre tenien una infraestructura de canals nova i millorada, i a més a més, rebien un cànon per seguir fent millores, i a l’hora mostraven la seva solidaritat amb els seus veïns del Nord.

Font: Llibre els 25 anys del CAT

El pavelló del Pujolet

L'actual Pavelló del Pujolet ocupa l'espai de l'antic Camp de Futbol del Pujolet, lloc on l'equip del Centre d'Esports Manresa va jugar mig segle (des de 1925 fins a 1985).

En fer-se gran el Club i el camp quedar en mig d'una zona que s'havia anat habitant, és a dir, en plena ciutat, es va decidir traslladar-lo a la zona del Congost. Aquest terreny es va aprofitar per construir-hi edificis i, també, un pavelló esportiu i altres usos molt necessaris per a les aficions esportives dels manresans, finançat entre l'Ajuntament i la Generalitat, presidida pel llavors Molt Honorable President de la Generalitat Jordi Pujol que va inaugurar el pavelló el febrer del 1989, i des d'aquell moment al vestíbul hi ha una placa commemorativa d'aquella inauguració.

Pla d’espais d’interès natural

El 14 de Desembre de 1992 el President Jordi Pujol firma el Decret que regula el pla d’espais d’interès natural per protegir i preservar la riquesa paisatgística de Catalunya i la seva biodiversitat.

Entre els espais protegits es troben els Aiguamolls de l’Empordà, Aigües Tortes i Sant Maurici, Alt Pirineu, Cadí Moixeró, Cap de Creus, Capçaleres del Ter i del Freser, Collserola, Delta del Ebre, Delta del Llobregat, els Ports, el Montgri-Illes Medes-Baix Ter, L’albera, Mas de Melons i Secans de Lleida, Massís del Pedraforca, Montseny, Montserrat, Poblet, Sant Llorenç del Munt i Obac, Serra del Montsant, Zona volcànica de la Garrotxa.

Més informació a

http://mediambient.gencat.cat

Wikipedia

La primera Conselleria de Medi Ambient

Arreu hi ha una fonda preocupació pel medi ambient; hi és a la societat i els governs s'esmercen en legislar mesures i signar convenis per protegir l'entorn. Però al 1991 això no era pas així, i la consciència mediambiental llavors era escassa. En Jordi Pujol va ser el primer polític a tot l'estat d'adonar-se dels reptes que teniem per davant pel que fa a la protecció a l'entorn, la gestió de residus industrials i domèstics, el tractament de les aigües i la conservació i millora dels nostres boscos, rius i platges. I va crear la primera Conselleria de Medi Ambient a tot l'estat, contra el criteri del llavors ministre d'obres publiques Josep Borrell, que va intentar evitar la seva creació.

La tasca de l'Albert Vilalta, el primer Conseller de Medi Ambient, va ser impressionant, deixant enllestit el pla de residus en molt poc temps, pla pioner i que ha estat referència després a tot l'estat i va engegar mesures que a voltes van ser difícils, com la imposició del canon de l'aigua, però que va permetre d'instal·lar depuradores i netejar els nostres rius i platges.

Un greu problema amb que el govern de la Generalitat va haver d'enfrontar-se era la manca de neteja dels nostres boscos i de dotació de mitjans per lluitar contra els incendis que havien devastat amples comarques del país, com el Bages i el Berguedà. La millora de les polítiques de prevenció ha permès de reduir les superfícies devastades per incendis de manera considerable.

Avui Catalunya és capdavantera en sensibilitat i protecció de l'entorn, i malgrat tenim molts reptes al davant, com totes les societats desenvolupades, la millora de les condicions ambientals al país és palesa, i els governs d'en Jordi Pujol hi han contribuït de manera decisiva.

La política penitenciària

Amb motiu del tancament de la Presó Model de Barcelona s’ha parlat molt dels presos polítics que hi feren estada durant el franquisme. El General Franco no acceptava qui pensés diferent, que actués (ni que fos innocentment) en contra del que ell deia i manava. Enviar a la presó a qualsevol ciutadà que li plantés cara només era qüestió d’un cop de telèfon i moltes vegades ni això. La policia i els jutges sabien de sobre el que volia el dictador.

També aquests dies s’ha parlat i molt de l’assassinat més flagrant comés dintre les parets dels sinistre centre penitenciari. A Salvador Puig- Antic se li va aplicar el garrot vil el 2 de març de 1974. Va ser la última pena de mort que va signar el General Franco que no va tenir cap mena de clemència.

També s’ha parlat molt de les insalubres condicions en que vivien els presos, els que avui recordem amb nom i cognom i els altres, els que només surten als diaris quan els enxampen delinquint i encara gràcies.

Però a la presó Model de Barcelona també hi havia delinqüents de tota mena, lladres, assassins, estafadors, violadors i gent de mal viure. Pel que sembla, per aquests tan era la humitat, el mal menjar o l’amuntegament, la manca d’intimitat i respecte. Si quan van inaugurar la Presó Model era un model a copiar, després de 103 anys ha de ser un establiment per oblidar. La única cosa digna de ser recordada són les hores que es varen viure dintre les seves parets per no repetir mai més situacions com aquesta.

Pujol que havia viscut com a presidiari a la presó de Saragossa coneixia per dintre el Sistema Penitenciari de l’Estat, per tant, quan parlava de presons sabia de què parlava.

Quan va arribar a ser President de la Generalitat va reclamar la transferència de presons. Algú el devia titllar de boig, les presons no les vol ningú, costen diners i creen conflictes però per Pujol la població penitenciària també era població catalana a la qual s’havia de tenir en compte. Davant d’aquesta demanda l’Estat no ho va dubtar, a l’any 1984 va transferir a Catalunya les competències en matèria penitenciària. Unes competències molt complicades per la maca de recursos, perquè les presons no deixen de ser residències de llarga durada i en darrer terme, no poden ser gàbies que tinguin cura del pres sinó espais on se’n tingui cura i a mes se’l prepari per quan surti de la presó.

Les presons, en aquell moment, estaven en molt males condicions, no n’hi havia prou en rentar-los-hi la cara, calia construir-ne de noves. Pujol va posar fil a l’agulla però el primer que es va trobar tothom volia presons dignes però ningú les volia a prop de casa.

La primera que es va construir – Quatre Camins – va anar precedida de manifestacions, cridòries i durant molt de temps va mantenir en peu de guerra les poblacions de Granollers i La Roca del Vallès però al final el 1989 es va inaugurar i començaren a acollir els primers presos. La inauguració va anar precedida d’una setmana de portes obertes i visites guiades que varen convèncer els més reticents que acceptaren l’equipament.

Acceptar transferències en matèria penitenciària representava assumir el risc d’una bona planificació de la construcció de noves presons ( a on i quan?) i a la vegada superar la imatge de la mala organització molt remarcable. La Conselleria del Govern Pujol va començar a posar-hi ordre.

Calien presons noves però també adequar les antigues i gràcies al bon fer del senyor Ignasi Garcia- Clavel, Director General, a més d’organitzar i adequar el que ja hi havia es va poder obrir el 1991 el Centre Penitenciari Brians 1 a Sant Esteve de Sesrovires i un equipament molt important, el 1992 va entrar en funcionament l’Hospital Penitenciari adjunt a l’Hospital de Terrassa. Amb ell es va establir una estreta col•laboració entre els Departament de Salut i de Justícia. S’abaratiren costos gràcies a l‘economia d’escala i els presos malalts podien gaudir de les tècniques quirúrgiques i del bon fer dels professionals de l’hospital.

Pilar Porcel i Omar

Fotografia web justicia.gencat

El pavelló "Nou Congost"

Manresa ha estat des de 1928 una important escola de bàsquet. Els inicis van ser a l’escola d’arts i oficis, i ben aviat es va constituir el primer Club de Bàsquet de Manresa. L’èxit dels equips que anaven apareixent feien que l’afició anés creixent, arribant a tenir 2 equips a la primera divisió. El pavelló construït per jugar a primera divisió al 1968, va quedar petit i obsolet. L’alcalde de Manresa Juli Sanclimens va anar a parlar amb el president per demanar si la Generalitat, a través de la Direcció General de l’esport, que en aquell moment dirigia Pere Sust, podia ajudar-los, i així es va fer. L’11 de setembre de 1992 el President Jordi Pujol inaugurava el pavelló del Nou Congost.

El Túnel de Bracons

La idea de vertebrar Catalunya formava part de l’iderari de Construir Catalunya. Històricament la Garrotxa, i la seva capital Olot, quedaven molt allunyades del centre de Catalunya i de Barcelona. Els accessos eren per carreteres secundàries, o be passant primer per Girona.

El túnel de Capsacosta va aconseguir enllaçar Olot amb l’eix Pirenaic, però faltava un eix que unís la Garrotxa amb Osona, i facilites la connexió amb Barcelona. I aquest va ser el seu embrió. Al 1985 s’aprova el Pla General de Carreteres on ja es plantejava la possibilitat d’unir les dos comarques. Al 1994 es presenta el primer estudi informatiu i a partir d’aquí comencen protestes de diversos grups per un traçat massa agressiu pel medi ambient. Expliquen que el President Pujol va pujar al Santuari de Bellmunt, muntanya emblemàtica d’Osona, des d’on es pot veure tota la comarca a imaginar un nou traçat més allunyat de les poblacions. Hi va estar moltes hores parlant amb els ermitans, que eren membres del moviment de Salvem les Valls. Ell escoltava el que li deien per entendre els problemes d’una comarca que ja començava a tenir problemes de contaminació de purins, i que no volia tenir un creixement poc sostenible. El President va escoltar i va prendre nota, i al 1998 es va presentar un nou projecte amb els canvis proposats que va tenir menys detractors. Amb l’arribada del govern tripartit les obres queden aturades quan ja hi havia un tram construït, i finalment es van acabar construint. El 3 d’abril de 2009 queden inaugurats pel President Montilla, que agraiex a Convergència el seu disseny.

Aquí teniu més informació:

CARRETERA C-37 VIC-OLOT PEL TÚNEL DE BRACONS

El Circuit de Catalunya ha fet 25 anys

Al 2015 el circuit de Catalunya va celebrar 25 anys i ha posat en el mapa mundial del motor el nostre país.

Als anys 70 teníem a Montjuïc un circuit de competició antic i perillós. L’any 75 varem patir una tragèdia anunciada quan, després que molts pilots es neguessin a participar, per manca de seguretat, un cotxe es va estimbar contra les grades i va matar cinc persones.

Amb la recuperació de la Generalitat, i amb l'empenta del RACC, el govern es va posar a treballar, buscant terrenys, aconseguint finançament i posant d’acord tres municipis, Montmeló, Granollers i Parets, fent possible el Circuit de Catalunya que s'inaugurà l’any 91, ara fa 25 anys.

El Circuit de Catalunya ha vist consagrar una generació de pilots de primer nivell, com Sito Pons, Àlex Crivillé o Marc Màrquez. Ha dinamitzat la comarca amb l'atracció de molts visitants i inversors, amb un impacte estimat de 1.500 milions d’euros, quaranta vegades el que va costar construir-lo.

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com