“El país que vulgui enaltir la seva cultura té la necessitat ineludible de conservar el seu patrimoni documental de forma adequada, a fi de posar-lo al servei dels investigadors; altrament no fora possible de potenciar la pròpia identitat i d’arribar a més alts graus de civilització.
Recuperada per a Catalunya la seva institució d'autogovern, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya ha decidit de crear l'Arxiu Nacional de Catalunya, per tal de resoldre la necessitat esmentada abans i per cloure, amb una important iniciativa cultural, l'etapa de suplència que, en el terreny de la conservació i de la utilització del patrimoni documental, han fet i fan, tan meritòriament, alguns organismes públics i d'altres entitats i persones privades.”
Aquestes paraules eren el preàmbul del DECRET 314/1980, de 28 de novembre, de creació de l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Era la continuació de l’
Arxiu propi de la Generalitat històrica de 1412 i de
l’Arxiu de la General de Catalunya creat al 1936 i suprimit per la Dictadura de Franco. Amb la seva creació pel Govern del President Pujol s’ha treballat per conservar e incrementar els fons històrics nacionals i de l'administració catalana amb la finalitat última de garantir-hi l'accés per part de tota la ciutadania.
L’any 1995 es traslladà a Sant Cugat del Vallès, en un edifici nou, modern i segur, amb la capacitat de guardar fins a 62 quilòmetres de prestatgeries amb documents.
Foto Wikipedia
1/2 Salamanca, hivern de 1995
ResponEliminaUn jove de 34 anys va arribar a Salamanca un dilluns, l’hivern de 1995. Era el nou gerent de la delegació a la ciutat d’una companyia líder en l’explotació de màquines escurabutxaques. A aquella companyia al sector li deien “los catalanes”…
Just a l’endemà, en lliurar-li les targetes de visita, el cap d’administració li va fer un comentari que encara no va saber interpretar prou: “pues con ese nombre en la tarjeta, todos sabrán que eres catalán”. Dimecres, esmorzant, va trobar-se amb un titular al diari local que preveia que la de l’endemà seria “la mayor manifestación en la historia de Salamanca”.
Va ser-ho: aquell dijous, 29 de març de 1995, més de 55.000 persones, segons les fonts locals, van participar a la manifestació en contra de la restitució del Archivo de la Guerra Civil (“Los Papeles de Salamanca”).
Val a dir, per si la joventut o la memòria ho requereixen, que aquell moviment de tant ample representació de la població local es manifestà en contra de la restitució de l’Arxiu a una indestriable Trinitat conformada per “el Jordi Pujol, la Generalidad y Cataluña”.
Aquest fet, l’absoluta identificació del País, la Institució i el President, era incontestable! No es podia destriar, ningú no entenia que Jordi Pujol no era Catalunya, ni era la Generalitat. I aquell home, el President, era l’encarnació de l’enemic, la personificació de Catalunya, el lladre que, enganyant, corrompent i aprofitant-se de la debilitat de Madrid, volia endur-se allò que “nos pertenece por Derecho” (Torrente Ballester dixit).
Amb aquest entorn altament inflamable, el jovenet va haver d’iniciar una intensiva campanya de visites als seus nous clients: els restaurants i bars de la ciutat de Salamanca. No patiu, … només n’explicaré una.
A una coneguda plaça de la ciutat, un no menys conegut bar acollia una important mostra de “lo mejorcito de lo mejorcito” de la societat local benestant. Era gestionat per dos germans de mitjana edat que, era força evident, gaudien d’una mena de reconeixement entre aquells que lluïen abric Loden, americana damunt les espatlles amb foulard, abric de xinxilla, …
Desprès de les protocol•làries presentacions, ben aviat es va iniciar l’atac:
- Así que te han enviado a decirnos cómo trabajar en nuestro local, con nuestros clientes… a enseñarnos a trabajar, ¡vamos!
- Si es que esto de los catalanes ya lleva tiempo fuera de madre.
- Coño, si mis clientes me dicen que quite vuestras máquinas, que van a dejar de jugar si nuestro dinero se lo sigue llevando el Jordi Pujol.
La sort dels principiants pot ser, de vegades, tant simple com no saber què fer …, si callar o si intentar dir que ..., o si …
- Porque, ya te digo, macho, ya te digo. Que lo de los Papeles, lo del Archivo. ¡No te digo!
- Si a mí ya me lo ha explicado uno que sabe de lo que habla… que el Jordi Pujol hace lo que le da la gana. Lo-que-le-da-la-gana.
- Y tus máquinas, pues eso, que como me harte, ya veremos, macho.
- Porque no se puede meter dinero para que se lleven el Archivo. Nuestro dinero para que nos roben nuestro Archivo.
Cony! Que jo (l’empresa) els hi estic robant diners? Ara sí que hauria de dir alguna cosa, o al menys negar que jo (l’empresa) robem? Sí, sí, crec que jo ...
-
2/2 Salamanca, hivern de 1995
ResponElimina-Claro que, fíjate macho, fíjate. Ahora te voy a explicar lo que estuvimos hablando el otro día con unos mandos (de la policía, ¿sabes?) y unos del Ayuntamiento. Una señora tertulia, verás.
- Que lo del Archivo está perdido. ¡Que ni la Guardia Civil con tanquetas, ni Curro Romero y 6 Miuras! Que está perdido.
- Me explicaron que el Jordi Pujol es el que más manda de España. Que ese hombre los tiene que le comen en la mano.
- Uno que negocia asuntos de permisos, algo de farmacias me parece, después de tres meses negociando tuvo que ir a Barcelona. Pero fué a decir que nanai, que aquello no se lo darían, que no podía ser. Pues apareció el Pujol, habló con él, le preguntó quién era su jefe. Y al volver el tío a Madrid, su jefe ya había firmado que ¡¡sí!!
- ¿Que el Jordi Pujol quiere tener el Archivo? Pues el Archivo para el Jordi Pujol, ya verás.
I si, ara, jo aprofito per dir que nosaltres…
- Mira, sabes lo que te digo, que en esta casa muchos pensamos lo mismo, aunque algunos se dejarían cortar en trocitos antes de reconocerlo: nosotros lo que necesitaríamos para ir bien, para progresar, para,… está claro, ¡coño! que las cosas funcionen.
- Para que Salamanca y España vayan bien, lo que necesitamos, me oyes, es que nos gobierne alguien como Jordi Pujol.
Nota de l’autor: potser algunes frases no s’han reproduït literalment després de més de vint anys, però l’entorn, els personatges i els comentaris són absolutament reals
Joan Soler i Amo