Integració II

“Integració contra assimilació”: Aquest és el títol d’un capítol del llibre segon de les memòries de Jordi Pujol (Temps de construir 1980-1993) que resumim així:

Quan el President Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat la realitat catalana estava configurada per tres factors: 40 anys de franquisme, desorientació ideològica i una forta immigració. Calia integrar el projecte d’identitat cohesió i convivència.

En l’època de Primo de Rivera s’escrivia “ El problema de Cataluña se resolverá llenándola de murcianos y andaluces”, i més tard Calvo Sotelo pensava el mateix. Però malgrat les grans onades migratòries Catalunya no ha desaparegut com a poble, sinó tot el contrari.

La solució que va tenir el President va ser la integració, però abans calia tenir consciencia de poble. Els homes necessiten casa, menjar, seguretats materials, però també poder-se sentir solidaris, poder cultivar valors, poder mirar el passat i poder pensar en el futur. Totes aquestes necessitats de l’home les satisfà la comunitat nacional quan és espiritualment forta i socialment ben estructurada.

Catalunya havia de ser respectuosa amb l’immigrant i no pretendre suprimir el component cultural del seu lloc d’origen. I per això la integració era barreja, i la idea era que els fills dels que venien acabessin parlant català com així ha estat. Per que les famílies eren tan o més importants que les escoles i la integració lingüística o les accions culturals.

Jordi Pujol, Memòries Temps de Construir (1980-1993), Editorial Proa

Jordi Pujol i el C.I.R.P

“Què fer?” Aquesta pregunta la formulà Lenin l’any 1902 en un llibre encarregat d’assentar les pautes a seguir pel moviment revolucionari rus; idèntica pregunta s’han fet centenars de pensadors, lluitadors, intel•lectuals i líders de diferents moviments socials i polítics. Idèntica pregunta, de fet, ens formulem molts catalans immersos en el dramàtic moment que viu el país. “Què fer? Com servir al país? Què puc fer jo perquè Catalunya prosperi, s’enriqueixi i pugui esdevenir lliure i plena?” Totes aquestes preguntes que avui dia planegen habitualment dins les meditacions de molts compatriotes també eren freqüents entre els nacionalistes catalans que hagueren de fer front a l’Estat espanyol en plena dictadura franquista. Per tal de plantejar una estratègia de país que pogués evitar l’extinció de Catalunya i aconseguir la revitalització necessària per poder mirar cap al futur, l’any 1965 Jordi Pujol i Soley va escriure un text titulat Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. A grans trets, en aquelles pàgines, Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una gran actuació global realitzada des del món cultural, l’econòmic, el religiós o l’intel•lectual. Calia no oblidar cap camp d’actuació des d’on poder realitzar iniciatives per enfortir Catalunya, per poder dotar-la d’infraestructures essencials pel seu dia a dia; una necessitat vital, car la dictadura havia desballestat tota forma d’autogovern.

Va ser el mateix Jordi Pujol qui començà a posar en pràctica el que havia deixat escrit, doncs no sols teoritzà sobre com servir Catalunya, sinó que va esdevenir un home d’acció. Seguint aquesta voluntat, l’any 1964, mentre era conseller executiu de la Banca Catalana, va crear amb altres nacionalistes el C.I.R.P (Centre d’Informació Recerca i Promoció). D’entre l’actuació que el catalanisme realitzà durant la Dictadura no podem passar per alt aquell organisme, car des d’allà es donà vida a una llarga llista d’iniciatives –les quals abastaven diferents camps de treball– per dotar al país d’una infraestructura que el fes caminar per si sol malgrat el setge cultural i polític que l’Estat espanyol aplicava sobre el poble català.

Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on s’impartirien cursets i seminaris a milers de mestres per tal d’enfortir el model d’escola catalana i la rica tradició pedagògica del país silenciada d’ençà de la Guerra Civil. A més a més, des del C.I.R.P també s’actuà en el camp del món universitari. Així doncs, es fundà E.I.S.A (Estudis i Investigacions S.A), una entitat acadèmica que, en plena onada de la caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats i que, tot i no acabar esdevenint un èxit, d’ella en sorgiren diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.

També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans obres i biografies sobre història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.

A més a més, des del C.I.R.P es volgué fer néixer (tot i que amb poc èxit) un Institut Català d’Immigració ideat per Jaume Nualart (futur director de Serveis Socials) que va topar amb una total oposició institucional degut al seu ADN catalanista. Tanmateix, es creà “Desud”, un grup d’estudis per tractar els problemes que afecten les parts menys desenvolupades de la Península Ibèrica; el projecte volia implicar Catalunya en la solució als problemes que afectaven la totalitat de l’Estat. Per altra part, s’ajudà econòmicament a diverses revistes, aconseguit que l’ actualment extinta revista “Oriflama”, la qual acabà essent l’òrgan de difusió dels democristians catalans, tirés endavant. Fins i tot es finançaren conegudes pel•lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, des del C.I.R.P es realitzaren activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna a la llengua catalana o, també, de l’advocat i defensor del món obrer Francesc Layret. A més a més, es pressionà per mirar d’anar introduint regidors demòcrates als ajuntaments catalans.

L’any 1972 el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Ara bé, tot i desaparèixer, Jordi Pujol i diversos dels seus seguidors de dins el C.I.R.P crearen els Grups d’Acció al servei de Catalunya (GASC), els quals acabaren convertint-se en un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974, una fundació que es realitzà juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas i la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas aportant un potencial intel•lectual molt important al partit. Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que agrupà gent d’esquerres i gent de dretes, democristians, socialdemòcrates o liberals, tots junts al voltant del que acabà esdevenint el pal de paller del Catalanisme durant dècades.

Jordi Aragonès, historiador

@aragones1993

Bibliografia:

- Oriol Costa, Pedro. Jordi Pujol. Perfil humano y político publicado por Pedro O. Costa. Madrid: Editorial Cambio 16, 1977. ISBN: 84-85229-31-2

- Amat, Jordi. La cultura del pujolismo [en línia]. Publicat a la pàgina web de La Vanguardia el 17/09/2014 i actualitzat el 26/09/2014, [consultat el 21 de desembre de 2017 a les 12:52] Disponible a http://www.lavanguardia.com/cultura/20140917/54415113782/cultura-pujolismo.html.

Enciclopèdia Catalana

L’ Enciclopèdia Catalana és considerada per molts l’obra escrita més important feta a Catalunya i per Catalunya.

La primera idea de fer una enciclopèdia en Català sorgí dins Edicions 62, del tàndem Max Cahner – Enric Lluch. Davant la magnitud del projecte que sobrepassava les seves possibilitats en Max Canher cerca l’ajuda d’en Jordi Pujol perquè li fes costat com a promotor i així fou com l’utòpic projecte fou viable: sobretot gràcies a l’entusiasme, barreja de seny i rauxa, que hi posaren tots dos.

Desprès de moltes reunions a casa d’en Canher, en les que es bastiren els primers pressupostos nasqué el 29.12.65, “ENCICLOPÈDIA CATALANA S.A.”, escripturada amb 100.000 ptes. de capital ( l’aportació real fou de 3.200.000 ptes.). Va ésser nominat president en Max Canher, en nom d’Edicions 62, (amb un capital que representava el 57%), i que es responsabilitzà de la confecció i edició de l’obra; en Joan Martí Mercadal, conseller delegat (fiduciari d’en Jordi Pujol, amb un 28%) que s’encarregà de controlar les finances i en Salvador Casanovas i Martí, (vinculat tant amb Edicions 62, com amb Jordi Pujol, amb un 15% de capital) amb funcions de coordinador secretari.

D’antuvi es treballà sobre una obra en 3 volums de 1000 pàgines cada un, basada en la italiana Garzanti. Més endavant en Canher plantejà el projecte en 8 volums de 800 pàgines. Durant molts dies es mantingueren en estudi les dues opcions: la “petita” i la “gran”. Quan s’optà definitivament per la segona es seguí utilitzant el nom de “la Gran”, que ha perdurat fins avui.

La col•laboració, sovint desinteressada, d’intel•lectuals del país ajudà a donar a l’obra la seva excel•lent qualitat. Dificultats financeres i deficiències d’administració i gestió obligaren a una interrupció de la publicació, desprès de la publicació del tercer volum. Fou llavors que en Jordi Carbonell, que en fou el primer director, fou substituït per en Joan Carreras. Al 1971, greus problemes laborals barrejats amb els financers, provocaren la crisi empresarial que somogué bona part del món intel•lectual i que fins i tot provocà que “Omnium Cultural” organitzes una recollida de signatures instant a Banca Catalana a salvar l’obra. Malgrat el greu error que es feia de confondre Banca Catalana amb la Conselleria de Finances d’un Govern Català inexistent, en Jordi Pujol, a títol personal, feu un clam a la burgesia catalana i aconseguí recaptar entre una cinquantena de persones i entitats un centenar de milions de pessetes per constituir la nova societat “Digec S.A” (Distribuïdora Gran Enclopèdia Catalana), que permeté reestructurar l’empresa i poder coronar l’ambiciós projecte.

Aquí s’inicia la feliç represa que aconseguí introduir en una gran quantitat de llars i oficines catalanes una obra que representa un signe visible d’una dualitat cultural i catalana. A aquest èxit hi contribuí en gran manera un oblidat Josep Codinas que liderà indiscutiblement el millor equip de venedors porta a porta que fou capaç d’aprofitar a fons el valors que podia transmetre l’obra.

El somni es reblà el 1980 quan es publicà el 15e. volum d’aquella utòpica obra projectada d’inici amb 3 volums. Somni que havien tingut dos patriotes somniadors, assenyats i arrauxats a la vegada; un ple d’energia creadora i ambició, fent d’acompanyant, del tot necessari, l’altre. Dos catalans que és retrobaren presidint-ne la presentació, curiosa coincidència, al Saló Sant Jordi, a la Generalitat de Catalunya, en Jordi Pujol i en Max Canher, l’un com a President de la mateixa i l’altre com a Conseller de Cultura.

La creació, el mateix any 1980, de la “Fundació Enciclopèdia Catalana”, fruit de les donacions de la major part dels que foren accionistes benefactors de DIGEC S.A. junt amb altre voluntaris permeté donar continuïtat a l’obra editorial iniciada amb tantes dificultats.

Foto wikipedia

El pavelló del Pujolet

L'actual Pavelló del Pujolet ocupa l'espai de l'antic Camp de Futbol del Pujolet, lloc on l'equip del Centre d'Esports Manresa va jugar mig segle (des de 1925 fins a 1985).

En fer-se gran el Club i el camp quedar en mig d'una zona que s'havia anat habitant, és a dir, en plena ciutat, es va decidir traslladar-lo a la zona del Congost. Aquest terreny es va aprofitar per construir-hi edificis i, també, un pavelló esportiu i altres usos molt necessaris per a les aficions esportives dels manresans, finançat entre l'Ajuntament i la Generalitat, presidida pel llavors Molt Honorable President de la Generalitat Jordi Pujol que va inaugurar el pavelló el febrer del 1989, i des d'aquell moment al vestíbul hi ha una placa commemorativa d'aquella inauguració.

El pavelló de Sant Vicenç de Castellet

L´any 1.981, a principis del seu mandat el President Pujol va voler visitar el poble de Catalunya que estava patint més la crisi. El van portar a Sant Vicenç de Castellet el poble amb mes atur deien fins i tot d’Espanya. En la visita va parlar amb l’alcalde Joan Masafret i van decidir per pujar l’autoestima i també per donar feina a algunes persones, construir el primer Pavelló Esportiu de la democràcia.

El President Pujol i en Miquel Roca varen aconseguir 10 milions de les antigues pessetes de la borsa de l’atur de Madrid, que van servir per portar a terme una idea del Regidor Josep Gomariz de fer els fonaments de l’obra a pic i pala perquè els caps de 20 famílies del poble poguessin tenir feina, encara que durés més temps. Posteriorment amb ajuts de la Unió Europea i altres partides del govern de la Generalitat es va poder fer una obra copiant pavellons alemanys i que va servir de model per les pròximes instal•lacions construïdes a Catalunya. Totes les entitats esportives del poble hi tenien una sala per guardar el seu material, arxius i els seus trofeus i també per reunir si.

Durant l’any 1.982 es va posar la primera pedra i el 23 de gener del 1.983 el President Pujol el va inaugurar. Una magnifica instal•lació que malgrat ja la seva edat s’ha mantingut en perfectes condicions i s’hi han celebrat partits amb el Barça, de Pau Gasol i el Manresa de Basket, així com també el Barça de Handbol.

La primera Conselleria de Medi Ambient

Arreu hi ha una fonda preocupació pel medi ambient; hi és a la societat i els governs s'esmercen en legislar mesures i signar convenis per protegir l'entorn. Però al 1991 això no era pas així, i la consciència mediambiental llavors era escassa. En Jordi Pujol va ser el primer polític a tot l'estat d'adonar-se dels reptes que teniem per davant pel que fa a la protecció a l'entorn, la gestió de residus industrials i domèstics, el tractament de les aigües i la conservació i millora dels nostres boscos, rius i platges. I va crear la primera Conselleria de Medi Ambient a tot l'estat, contra el criteri del llavors ministre d'obres publiques Josep Borrell, que va intentar evitar la seva creació.

La tasca de l'Albert Vilalta, el primer Conseller de Medi Ambient, va ser impressionant, deixant enllestit el pla de residus en molt poc temps, pla pioner i que ha estat referència després a tot l'estat i va engegar mesures que a voltes van ser difícils, com la imposició del canon de l'aigua, però que va permetre d'instal·lar depuradores i netejar els nostres rius i platges.

Un greu problema amb que el govern de la Generalitat va haver d'enfrontar-se era la manca de neteja dels nostres boscos i de dotació de mitjans per lluitar contra els incendis que havien devastat amples comarques del país, com el Bages i el Berguedà. La millora de les polítiques de prevenció ha permès de reduir les superfícies devastades per incendis de manera considerable.

Avui Catalunya és capdavantera en sensibilitat i protecció de l'entorn, i malgrat tenim molts reptes al davant, com totes les societats desenvolupades, la millora de les condicions ambientals al país és palesa, i els governs d'en Jordi Pujol hi han contribuït de manera decisiva.

La política penitenciària

Amb motiu del tancament de la Presó Model de Barcelona s’ha parlat molt dels presos polítics que hi feren estada durant el franquisme. El General Franco no acceptava qui pensés diferent, que actués (ni que fos innocentment) en contra del que ell deia i manava. Enviar a la presó a qualsevol ciutadà que li plantés cara només era qüestió d’un cop de telèfon i moltes vegades ni això. La policia i els jutges sabien de sobre el que volia el dictador.

També aquests dies s’ha parlat i molt de l’assassinat més flagrant comés dintre les parets dels sinistre centre penitenciari. A Salvador Puig- Antic se li va aplicar el garrot vil el 2 de març de 1974. Va ser la última pena de mort que va signar el General Franco que no va tenir cap mena de clemència.

També s’ha parlat molt de les insalubres condicions en que vivien els presos, els que avui recordem amb nom i cognom i els altres, els que només surten als diaris quan els enxampen delinquint i encara gràcies.

Però a la presó Model de Barcelona també hi havia delinqüents de tota mena, lladres, assassins, estafadors, violadors i gent de mal viure. Pel que sembla, per aquests tan era la humitat, el mal menjar o l’amuntegament, la manca d’intimitat i respecte. Si quan van inaugurar la Presó Model era un model a copiar, després de 103 anys ha de ser un establiment per oblidar. La única cosa digna de ser recordada són les hores que es varen viure dintre les seves parets per no repetir mai més situacions com aquesta.

Pujol que havia viscut com a presidiari a la presó de Saragossa coneixia per dintre el Sistema Penitenciari de l’Estat, per tant, quan parlava de presons sabia de què parlava.

Quan va arribar a ser President de la Generalitat va reclamar la transferència de presons. Algú el devia titllar de boig, les presons no les vol ningú, costen diners i creen conflictes però per Pujol la població penitenciària també era població catalana a la qual s’havia de tenir en compte. Davant d’aquesta demanda l’Estat no ho va dubtar, a l’any 1984 va transferir a Catalunya les competències en matèria penitenciària. Unes competències molt complicades per la maca de recursos, perquè les presons no deixen de ser residències de llarga durada i en darrer terme, no poden ser gàbies que tinguin cura del pres sinó espais on se’n tingui cura i a mes se’l prepari per quan surti de la presó.

Les presons, en aquell moment, estaven en molt males condicions, no n’hi havia prou en rentar-los-hi la cara, calia construir-ne de noves. Pujol va posar fil a l’agulla però el primer que es va trobar tothom volia presons dignes però ningú les volia a prop de casa.

La primera que es va construir – Quatre Camins – va anar precedida de manifestacions, cridòries i durant molt de temps va mantenir en peu de guerra les poblacions de Granollers i La Roca del Vallès però al final el 1989 es va inaugurar i començaren a acollir els primers presos. La inauguració va anar precedida d’una setmana de portes obertes i visites guiades que varen convèncer els més reticents que acceptaren l’equipament.

Acceptar transferències en matèria penitenciària representava assumir el risc d’una bona planificació de la construcció de noves presons ( a on i quan?) i a la vegada superar la imatge de la mala organització molt remarcable. La Conselleria del Govern Pujol va començar a posar-hi ordre.

Calien presons noves però també adequar les antigues i gràcies al bon fer del senyor Ignasi Garcia- Clavel, Director General, a més d’organitzar i adequar el que ja hi havia es va poder obrir el 1991 el Centre Penitenciari Brians 1 a Sant Esteve de Sesrovires i un equipament molt important, el 1992 va entrar en funcionament l’Hospital Penitenciari adjunt a l’Hospital de Terrassa. Amb ell es va establir una estreta col•laboració entre els Departament de Salut i de Justícia. S’abaratiren costos gràcies a l‘economia d’escala i els presos malalts podien gaudir de les tècniques quirúrgiques i del bon fer dels professionals de l’hospital.

Pilar Porcel i Omar

Fotografia web justicia.gencat

Obra de govern. Integració

Quan Pujol assumeix la responsabilitat de govern de Catalunya ha de plantar cara a la realitat social imperant. O ho feia pensant més enllà dels seus primers quatre anys de governança, mirant el futur a mig i llarg termini o qualsevol altre intent podia esdevenir un bunyol.

Durant la llarga etapa del franquisme els corrents migratoris procedents d’altres contrades de l’Estat eren molt fortes. Un volum important arribava a Catalunya en busca de feina, amb l’objectiu de guanyar-se les garrofes i millorar les condicions de vida dels seus llocs d’origen. També hi havia un altre col•lectiu numèricament important i molt més perillós, ja que el formaven funcionaris arribats per consolidar, controlar i educar el que s’havia guanyat per dret de conquesta. En aquest col•lectiu s’hi ha d’incloure molts mestres (a l’Escola Pública però també a la religiosa) i els agents de seguretat (policies i guàrdies civils).

Si pensem en les característiques del primer grup, va ser, relativament fàcil la seva integració, a través de l’activitat sindical o veïnal amb una peculiaritat, la integració de la mainada via teixit escolar no era possible ja que l’escola del moment encara no s’havia després de l’escola franquista de després de la guerra. Si donem un cop d¡ull a les característiques del segon grup la integració era impensable, tot el contrari, el respecte per les persones i els usos i costums de Catalunya era tot el contrari per el que s’havien desplaçat.

Uns i altres tenien una característica comuna, tots sense excepció parlaven castellà.

El President Pujol va veure clar o bé intervenia en el tema de llengua o al cap de quatre dies la ciutadania catalana estaria del tot dividia si no enfrontada. Per ser eficaços de veritat només hi havia una manera, incidir en la mainada, incidir amb contundència en el teixit escolar, injectar una nova fornada de mestres acompanyada de la formació adequada i d’una estructura administrativa que ho fes possible.

Amb aquest objectiu, i aprofitant el gran moviment expressat per un conjunt considerable de pares i mestres que reclamaven una escola catalana el President Pujol opta per organitzar el que s’ha conegut com “immersió lingüística” és a dir aconseguir que la llengua catalana sigui la llengua vinculant a tots els nivells del Sistema Educatiu, cosa que va haver de trampejar amb alguna llei orgànica de l’Estat Espanyol que intentava envair competències i fer més difícil el camí cap a la normalitat del país. Hi havia molts dubtes, els canvis no agraden a ningú, es temia per si la Generalitat seria prou forta per assegurar que administrativament funcionés els Sistema, si els mestres seguiren cobrant i si es potenciaria l’escola privada per sobre de la pública. Pujol i els seus consellers creien en el projecte i se’n van sortir. Com? Formant professors, aprofitant l’experiència d’institucions com Rosa Sensat i també incrementant amb algun professor de reforç per aquella mainada acabada d’arribar i que podia tenir dificultats d’aprenentatge i integració en el teixit escolar.

És a dir, a traves dels Sistema Educatiu, la integració i el coneixement del país d’acollida no era tasca de quatre dies sinó una manera de fer política pensada en el futur sense oblidar el present.

Avui podem dir amb un cert orgull que tots els nois i noies, nascuts i no nascuts a Catalunya coneixen perfectament el català (llengua, literatura, context sociològic, etc.), el castellà i en molts cassos, també l’anglès.

Aquesta realitat no és obre d’un il•luminat sinó d’ algú que amb capacitat de lideratge, amb capacitat de saber reunir un conjunt de col•laboradors que es sumen al projecte. En definitiva, algú que en sabia de fer política de la mateixa manera que anys abans havia començat a fer país.

Pilar Porcel

Clausura del Congrés de Caps d’Escoltes a Fontmartina 23 de maig de 1983

Un país es construeix físicament i espiritualment, s’enriqueix i prospera gràcies a les carreteres, als hospitals, a les escoles, les universitats o els centres d’investigació, tanmateix, també creix amb els projectes col•lectius, amb l’amor pel vincle emocional cap a la Pàtria i els conciutadans, amb els qui ja no hi són i amb els que vindran. Un nació prospera quan els seus fills saben defensar la seva llengua, la seva història i la seva identitat, prospera quan es defensen mesures comunitaristes que enriqueixen i dinamitzen la vida del poble. Per aquests motius, el llegat del President Pujol és indispensable per entendre la Catalunya d’avui, perquè no només va contribuir a crear físicament el país, sinó que sempre va donar suport a bastir-lo en allò més místic i romàntic: l'esperit col•lectiu del Poble Català.

Quan hom vol viure en una comunitat nacional vertebrada, lliure, amb sentit comunitari i valors republicans, és a dir, de devoció vers la República, ha d’entendre que la formació acadèmica i nacional de les noves generacions és un deure categòricament ineludible. No només necessitem una potent escola amb immersió lingüística, necessitem, també, dotar de recursos i reconeixement els moviments escoltes, aquells moviments que uneixen Pàtria, Fe i Servei enmig de la germanor, l’exercici físic i la natura. En el discurs que transcriurem a continuació, publicat en el llibre “Paraules del President de la Generalitat -V” del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, veurem com el President Pujol es dirigeix a la clausura de Congrés de Caps Escoltes a Fontmartina el dia 23 de maig de 1983, llegirem com són tractats alguns dels temes més importants de la nostra vida col•lectiva: Immigració, integració, llengua, Pàtria, Fe, comunitat o servei.

“M’han dit que hi havia una reunió de caps d’escolta i que hi agrairien la meva assistència. Aleshores un arriba aquí, quan ja s’ha fet la feina, i corre el perill de no engranar amb el que la gent ha estat parlant. M’hauria agradat venir més d’hora i haver parlat amb la gent. És el que he intentat fer ara, però ja era tard.

Us vull dirigir unes paraules que espero que sí engranin amb les vostres preocupacions. En tot cas, quedo a la vostra disposició per a poder un altre dia. He vingut molt complagut perquè sempre m’interessa anar allà on me fa l’efecte que hi ha el que podríem dir una font d’energia, d’entusiasme, unes ganes de fer coses, un esperit de servei i una disponibilitat. Necessitem aquesta disponibilitat i aquest esperit de servei. Si realment no l’aconseguim, en el nostre país, aquest esperit de servei, aquesta disponibilitat i aquesta generositat, no el construirem.

Això és especialment necessari en un moment en què, com vosaltres sabeu, es diu que hi ha un cert cansament i un cert desencís per part de la societat catalana. Suposant que això sigui cert, a mi, m’ha semblat que Ginesta ha volgut contribuir a superar les dificultats, els desencisos i els cansaments. Per tant, jo vinc aquí a demanar-vos si teniu respostes que jo no tinc en aquest moment.

Hi ha unes coses de les quals em sento segur i m’agradaria dir-vos-les. Algú pot creure que això no és cert, però jo hi crec fermament i tinc per costum expressar allò que penso. A més, us ho vull dir, a vosaltres, que sou educadors. Una de les coses que han passat aquests últims anys és que la gent no vol assumir plenament les responsabilitats. Es dubta de fer ús del patrimoni de què disposem en raó als treballs de les generacions anteriors i es pensa que el mestratge és una cosa passada de moda. Vosaltres sou aquí per transmetre aquestes conclusions i aquestes estratègies sobre el país, sobre la persona i sobre la Fe. Vosaltres teniu una responsabilitat envers els altres per tal que siguin d’una determinada manera i cerquin un determinat camí que els ajudi a trobar-se a ells mateixos. Per tant, sortint de la base que vosaltres sou educadors, que no us fa vergonya ser-ne i que no renuncieu a la vostra responsabilitat, jo us demano que formeu els nostres joves i els nostres infants. I ells que, mitjançant tot això, ens formin a nosaltres –que ja no som ni joves ni infants– en l’exigència i no en la facilitat, en el rigor i no en la superficialitat, en la feina ben feta i no en la brillant habilitat, en el fer i no en el xerrar, en el construir i no en el destruir, en el fer i no en el desfer, en el fer i no en l’aparentar, en la solidaritat, en l’esperit de servei i en la generositat.

De fet, això sembla clar que ha de ser així, però no ho ha estat sempre. Tot sovint ens hem trobat que algun d’aquests valors que jo ara defenso –i estic segur que vosaltres encara més perquè formen part de la tradició escolta– han estat subtilment ridiculitzats. Allò ben clar és que un país en el qual no hi hagi generositat, esperit de servei, disponibilitat, gent que tingui ganes de fer les coses ben fetes, exigència i esforç, està condemnat.

I això s’accentua quan ens trobem amb un país que no ho és encara en el sentit més ple i rotund de la paraula. Nosaltres, els catalans, alguna cosa tenim quan hem superat tantes proves a través dels segles. Indubtablement, però, també tenim alguna falla, quan encara no hem estat capaços de consolidar plenament la nostra identitat com a poble. Vosaltres sou caps de la joventut d’aquest poble. Si per qualsevol motiu, complex, timidesa o traïció interior sou mals caps, la nostra joventut en pagarà les conseqüències. No us podeu escapar de ser responsables de la nostra joventut. Els infants que vénen amb vosaltres estan disposats a acceptar la vostra acció de caps. Vosaltres podeu ser bons caps o mals caps; el que ja no podeu és no ser-ho.

Per aquest motiu, jo us demanava això, perquè no construirem un país sense ideal, sense generositat i sense esperit de servei, sobre la base de la comoditat, o del consumisme i de la murrieria. Us venia a demanar que infonguéssiu el vostre entusiasme no sols als joves, sinó també a molta més gent. Ara, amb tota rotunditat, us dic que crec que vosaltres teniu una feina a fer com a caps. Aquesta feina, en part molt important, passa per la defensa d’aquestes actituds, d’aquesta manera de fer i de ser; passa, naturalment, per la defensa d’uns continguts. En aquesta trobada de Ginesta, vosaltres heu tractat temes com la persona, el país, la societat i la Fe. En darrer terme, la mesura de tot és la persona. Els homes, però, no podem ser sense una col•lectivitat que ens agermani. Aquesta col•lectivitat no s’ha d’entendre com una extracció, com un mite o com un record històric, tot i que la història és tan i tan important en la consciència col•lectiva. S’ha d’entendre com un instrument al servei de l’home. Jo us vull demanar una cosa. Nosaltres som un poble prou important per haver superat tantes proves històriques i haver sobreviscut enmig de tota la cultura, la llengua i la política francesa i de Castella, amb tota la seva projecció formidable i meravellosa en el món. Si hem sobreviscut, és que tenim alguna cosa, però també és cert que ens n’acaba de faltar alguna per a la nostra plenitud. I dintre d’aquest equilibri inestable, nosaltres fem coses molt importants. Per això no morim, però ens acaba de faltar alguna cosa; seria hora que la nostra generació i la vostra, sobretot, fossin capaços d’aconseguir-la.

En aquest terreny, jo vull posar l’accent sobre una cosa que ja sé que n’heu parlat. La primera condició, la prèvia perquè nosaltres siguem un poble, és que resolguem d’una manera harmònica i positiva el tema immigratori a casa nostra. M’han dit que teniu agrupaments castellanoparlants; si no en tinguéssiu, no compliríeu amb la vostra missió. El moviment català, que no tingui dintre d’ell un contingut suficientment important de gent d’origen no català, és que no és un moviment prou català, perquè no respon prou al conjunt, a la realitat del nostre poble d’avui, del poble de Catalunya de finals del segle XX. Per altra banda, hem de recordar que és català tothom que viu i treballa a Catalunya. El fet de ser català no ens ve donat només per la sang, per la història o pels cognoms. També hi juga això, però també hi compta la voluntat i l’opció de futur. Tota la gent que viu aquí i que hi continuarà vivint en el futur, són catalans. Tothom que vulgui treballar per Catalunya s’ha d’orientar amb un sentit integrador, sabent clar que Catalunya no pot renunciar a la seva tradició nacional mil•lenària, a la seva llengua, a la seva història, a la seva consciència col•lectiva i al seu orgull de ser un poble. Però ho ha de plantejar de tal manera que pugui ser assumible per tothom, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui. La defensa ferrenya, forta i sense claudicacions de la nostra identitat com a poble, de la nostra identitat nacional i de fer que tot això es plantegi de tal manera que tothom hi pugui participar, és una tasca nostra que s’ha d’exercitar sobre la joventut i sobre els infants. La gent gran que faci el que vulgui, però els infants, les generacions futures, els que són garantia del nostre esdevenir han de ser gent integrada, incorporada amb coneixement de les dues llengües i de la sensibilitat col•lectiva, una sensibilitat feta de tal manera que pugui ser vàlida per a tothom.

Si no fos perquè em sembla que no és el moment, m’agradaria parlar-vos de més coses d’aquestes, que vosaltres heu discutit aquests dies: el sentit de la societat, de la convivència, del diàleg, de l’obertura o de la col•laboració. Heu d’educar els vostres nois en el respecte d’allò que dura més que els homes, en el respecte d’allò que representa el conjunt del país. No us faci vergonya. De vegades, hi ha hagut algú que n’hi ha fet, o que ho troba massa institucional, que no sap distingir la persona de la institució, ni allò que és conjuntural del problema de fons. Qui així és no té una bona educació del que és una societat i del que és una institució i del que és, concretament, la Generalitat de Catalunya. Això, cal que vosaltres mateixos i el vostres nois ho tingueu clar perquè la gent canvia, però, en darrer terme, sempre hi ha unes coses que representen allò de permanent que hi ha en el país, allò que dura més que una institució concreta i té un sentit de globalitat. Els pobles fets respecten les institucions. Jo sé que vosaltres les respecteu i per això sóc aquí; però, de tota manera, no tingueu en aquest sentit, tampoc, cap timidesa.

Els catalans hem de ser capaços de combinar la defensa del nostre campanar, de la nostra comarca, del nostre poble, d’allò que tenim molt a prop amb un sentit universal, d’obertura al món. Si nosaltres no som capaços de combinar les dues coses, serem un poble petit que s’asfixiarà.

Us vull demanar, també, que tingueu ben present, en aquesta vostra tasca d’educadors, el sentit del més enllà; ja sé que el teniu, el sentit religiós; vosaltres sou confessionals, jo també. Per tant, aquí podem parlar amb tota claredat; no excloem ningú. Déu nos en guard que ens tanquéssim en les nostres conviccions, de vegades, potser, massa segures. Però, al mateix temps, Déu nos en guard que perdéssim aquesta Fe, aquesta fortalesa, aquest sentit d’allò que ens depassa, o que perdéssim de vista que l’home no s’acaba en ell. Avui dia, quan tantes ideologies han fracassat i tants programes han demostrat que són molt relatius, quan hi ha un cert desencís i un cert cansament, molta gent jove troba en la Fe la seva esperança. Tingueu això ben present. Fa uns anys, potser ens haguessin dit que parlar d’aquest tema no era moda. Avui, però, ja hi ha molta gent que està pensant que la resposta a allò que ells demanen no la trobaran en les ideologies, els partits o els sindicats. Tot això és molt important. Però quan un entra en un mateix es troba amb l’etern interrogant de qui sóc, d’on vinc, on vaig i qui són els altres. No us faci angúnia, cap mena d’angúnia d’arribar fins el final d’aquest vostre caràcter de moviment confessional.

Si vinc a aquests llocs és perquè sento la necessitat i el desig de ser aquí, on es conrea l’energia moral, l’esperit de servei i de generositat. Si nosaltres no tenim això, no anirem endavant. Si vosaltres falléssiu, no aniríem endavant. Vosaltres sou una minoria dintre el país. Hi ha una gran multitud de joves, i una gran multitud de gent desvertebrada, no integrada, no incorporada a cap projecte col•lectiu.

No heu de perdre de vista la defensa de la vostra identitat, com a moviment, ni la defensa de tots aquells valors que són pròpiament vostres. No hi heu de renunciar i heu de mirar que, de mica en mica, per mitjà de diversos procediments i mecanismes, tot això arribi al màxim possible de gent. Hem d’evitar de tenir un país desvertebrat i espiritualment desorganitzat. Els polítics farem el que sabrem i el que podrem, però, en darrer terme, la nostra societat no anirà endavant només pel que fem els polítics: anirem endavant per allò que faci la societat, la gent, per la qualitat dels nostres homes i per la qualitat dels valors que estimin i defensin. I això és el que us vinc a demanar: que més enllà dels fets de conjuntura d’aquests partits, dels altres i dels de més enllà, hi hagi aquest sentit profund d’exigència, d’obra ben feta, d’esperit de servei, de disponibilitat, de convivència i aquesta voluntat de tirar endavant per vosaltres i per tots plegats.”

Jordi Aragonès, historiador.

Fotografia: “Escoltes i guies llancen fulards al cel durant una trobada. Foto: FCEG”

L'acció i obra d'en Jordi Pujol va ser cabdal per la recuperació del català

La recuperació del català

Al 1983 s’aprova la primera Llei de normalització linguistica. Aquesta llei va ser impulsada des del govern de la Generalitat, i promulgada per Jordi Pujol. La seva preparació va ser molt llarga i en uns anys políticament molt convulsos (cop d’estat, LOAPA,..) i malgrat tot es va aconseguir un dels consens més forts des de la restauració de la democràcia: va ser aprovada per 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció.

En la seva exposició de motius llegim tota una declaració de principis que han complert el seu objectiu: “La llengua catalana, element fonamental de la formació de Catalunya, n’ha estat sempre la llengua pròpia, com a eina natural de comunicació i com a expressió i símbol d’una unitat cultural amb profundes arrels històriques. A més ha estat el testimoni de la fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura especifica. Finalment, ha servit d’element integrador, facilitant la més absoluta participació dels ciutadans de Catalunya en la nostra convivència pacífica, amb total independència de llur origen geogràfic”.

Després fa esment de la precarietat de l’estat de la llengua, recordant primer el decret de nova planta, les persecucions de la mateixa des de 1939, les arribades de gent de fora que no tenia accés a l’aprenentatge de la mateixa i l’allau de medis de comunicació, especialment la televisió en llengua castellana. I de la necessitat de superar aquesta desigualtat atès que el català és la llengua oficial.

En el seu desenvolupament parla de:

• L’obligatorietat d’admetre l’ús del català en organismes públics, tant comunitaris com estatals.

• El canvi dels toponímics al català.

• L’obligatorietat d’ensenyar el català.

• La promoció de mitjans de comunicació (embrió de TV3 i de Catalunya Radio).

• El foment del teatre, cinema i espectacles en català.

• El foment dels llibres en català

Fruit d’aquesta llei es crea també el Consorci per la normalització Linguistica que vetllarà pel seu desenvolupament correcte.

Posteriorment va ser substituïda per una llei més ambiciosa: Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística per seguir avançant en el procès normalitzador i adaptar-lo a les noves necessitats.

Ambdós lleis van iniciar també diverses campanyes de sensibilització de l’ús del català que trobareu en aquest enllaç: Campanyes d’us del català.

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com