Els Quatre Motors per a Europa

El 9 de setembre de 1988 Jordi Pujol firmava el conveni que uniria les quatre regions més sòlides d’Europa des del punt de vista tecnològic i econòmic: Baden-Württemberg, Llombardia, Roine-Alps i Catalunya, creant el que encara s’anomena els Quatre Motors per a Europa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Quatre_Motors_per_a_Europa

Un europeu convençut

De vegades, algú podria pensar que la dèria de Jordi Pujol en fer país –que és veritat – s’acabava a casa però per ell la influència de Catalunya havia de travessar fronteres. Els seus ulls i la seva acció política miraven cap Europa.

Pujol què és un home que ha viatjat molt, sempre amb ganes de saber com eren i que pensaven els països més enllà dels Pirineus, creia en Europa. Pujol què és un home que parla amb fluïdesa més de tres i quatre idiomes, i que per tant li permet conèixer de primera mà el que es coïa lluny de les fronteres de Catalunya, tenia, sense cap mena de dubte, la mirada oberta vers Europa. Tenia els ulls posats en el paper que Catalunya podia tenir si mai s’arribés a superar els condicionants de la dictadura.

Pujol, ell ho ha dit més d’una vegada, que no era independentista, ni abans, ni quan va ser President de la Generalitat, sobretot de la manera que ho entenem avui desprès d’haver rebut les mil i una patacades per part del Govern Espanyol. Pujol perseguia una Catalunya lliure amb capacitat de decidir sobre aquelles competències que ens cedia o podíem compartir amb l’Estat.

Malgrat aquesta circumstància, Pujol seguia pensant en Catalunya i en Europa. Per tot plegat podem dir sense temor a equivocar-nos que Jordi Pujol és europeista.

La sociopolítica dóna voltes, els condicionants socioeconòmics també, la pressió ciutadana no para i arriba un moment que aquell eslògan de l’Assemblea de Catalunya de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” esdevé realitat i gràcies al mandat de l’Estatut, Jordi Pujol es converteix en President de la Generalitat.

A Catalunya tot estava per fer, els contactes amb Europa també. És per això que molt aviat comença a posar fil a l’agulla i inicia els primers contactes amb el polític francés Edgar Faure per fer-li saber el seu interès per endegar un moviment regional europeu, que respectes la Unió Europea, els estats però donés veu a les regions.

Pel juny de 1985 es crea el primer esbós (el Consell de les Regions) del que es coneixeria com els Quatre Motors d’Europa. Dos anys més tard es converteix en l’Assemblea de les Regions, fins que el 1988 es consolida aquest conjunt de forces regionals amb l’objectiu d’establir mecanismes de cooperació en educació i formació professional, a més de potenciar el rol de les Regions d’Europa.

Els Quatre Motors d’Europa constitueixen el nucli fort del moviment, moviment que anava prenent força. El formaven: Baden-Wüttenberg, Catalunya,Lombardia i la Regió de Roine-Alps.

Els dirigents d’aquests moviment afirmaven convençuts que els Estat seguirien existint i podrien agafar més força dins la Unió ja que, sense cap mena de dubte eren el fonament de la Construcció Europea. Estaven disposats a cedir poder a Brussel•les si la construcció europea així ho aconsellava.

Pujol tenia clar que el problema nacional de Catalunya no s’arreglaria a Europa i ho va manifestar de forma contundent a les seves memòries (vol. II, pag. 359) “L’europeisme ha estat benèfic per Catalunya i pel catalanisme però pensar que els nostre problema ens serà solucionat des de fora i sense gaire esforç i sacrifici per part nostra és pura il•lusió”

És per l’octubre de 1989 que Catalunya assumeix la presidència del moviment. És durant la presidència de Jordi Pujol quan es comença a aplicar les tècniques de comunicació que esdevindran el pal conductor destinat a ser el motor del progrés.

Catalunya impulsa la connectivitat de les xarxes entre les Regions i estableix un marc de col•laboració efectiva i un impuls important en la innovació centrada primordialment en el sector industrial i manufacturer.

Per Pujol fer país, fer política i governar Catalunya ha estat una sola cosa i aquesta cosa no ha estat tancada en ella mateixa sinó que ha treballat per anar més enllà del marc estrictament català perquè està convençut que Catalunya sense Europa i Europa sense Catalunya seria un mal negoci.

Pilar Porcel i Omar

El pavelló "Nou Congost"

Manresa ha estat des de 1928 una important escola de bàsquet. Els inicis van ser a l’escola d’arts i oficis, i ben aviat es va constituir el primer Club de Bàsquet de Manresa. L’èxit dels equips que anaven apareixent feien que l’afició anés creixent, arribant a tenir 2 equips a la primera divisió. El pavelló construït per jugar a primera divisió al 1968, va quedar petit i obsolet. L’alcalde de Manresa Juli Sanclimens va anar a parlar amb el president per demanar si la Generalitat, a través de la Direcció General de l’esport, que en aquell moment dirigia Pere Sust, podia ajudar-los, i així es va fer. L’11 de setembre de 1992 el President Jordi Pujol inaugurava el pavelló del Nou Congost.

Obra de govern. Integració

Quan Pujol assumeix la responsabilitat de govern de Catalunya ha de plantar cara a la realitat social imperant. O ho feia pensant més enllà dels seus primers quatre anys de governança, mirant el futur a mig i llarg termini o qualsevol altre intent podia esdevenir un bunyol.

Durant la llarga etapa del franquisme els corrents migratoris procedents d’altres contrades de l’Estat eren molt fortes. Un volum important arribava a Catalunya en busca de feina, amb l’objectiu de guanyar-se les garrofes i millorar les condicions de vida dels seus llocs d’origen. També hi havia un altre col•lectiu numèricament important i molt més perillós, ja que el formaven funcionaris arribats per consolidar, controlar i educar el que s’havia guanyat per dret de conquesta. En aquest col•lectiu s’hi ha d’incloure molts mestres (a l’Escola Pública però també a la religiosa) i els agents de seguretat (policies i guàrdies civils).

Si pensem en les característiques del primer grup, va ser, relativament fàcil la seva integració, a través de l’activitat sindical o veïnal amb una peculiaritat, la integració de la mainada via teixit escolar no era possible ja que l’escola del moment encara no s’havia després de l’escola franquista de després de la guerra. Si donem un cop d¡ull a les característiques del segon grup la integració era impensable, tot el contrari, el respecte per les persones i els usos i costums de Catalunya era tot el contrari per el que s’havien desplaçat.

Uns i altres tenien una característica comuna, tots sense excepció parlaven castellà.

El President Pujol va veure clar o bé intervenia en el tema de llengua o al cap de quatre dies la ciutadania catalana estaria del tot dividia si no enfrontada. Per ser eficaços de veritat només hi havia una manera, incidir en la mainada, incidir amb contundència en el teixit escolar, injectar una nova fornada de mestres acompanyada de la formació adequada i d’una estructura administrativa que ho fes possible.

Amb aquest objectiu, i aprofitant el gran moviment expressat per un conjunt considerable de pares i mestres que reclamaven una escola catalana el President Pujol opta per organitzar el que s’ha conegut com “immersió lingüística” és a dir aconseguir que la llengua catalana sigui la llengua vinculant a tots els nivells del Sistema Educatiu, cosa que va haver de trampejar amb alguna llei orgànica de l’Estat Espanyol que intentava envair competències i fer més difícil el camí cap a la normalitat del país. Hi havia molts dubtes, els canvis no agraden a ningú, es temia per si la Generalitat seria prou forta per assegurar que administrativament funcionés els Sistema, si els mestres seguiren cobrant i si es potenciaria l’escola privada per sobre de la pública. Pujol i els seus consellers creien en el projecte i se’n van sortir. Com? Formant professors, aprofitant l’experiència d’institucions com Rosa Sensat i també incrementant amb algun professor de reforç per aquella mainada acabada d’arribar i que podia tenir dificultats d’aprenentatge i integració en el teixit escolar.

És a dir, a traves dels Sistema Educatiu, la integració i el coneixement del país d’acollida no era tasca de quatre dies sinó una manera de fer política pensada en el futur sense oblidar el present.

Avui podem dir amb un cert orgull que tots els nois i noies, nascuts i no nascuts a Catalunya coneixen perfectament el català (llengua, literatura, context sociològic, etc.), el castellà i en molts cassos, també l’anglès.

Aquesta realitat no és obre d’un il•luminat sinó d’ algú que amb capacitat de lideratge, amb capacitat de saber reunir un conjunt de col•laboradors que es sumen al projecte. En definitiva, algú que en sabia de fer política de la mateixa manera que anys abans havia començat a fer país.

Pilar Porcel

Jordi Pujol i el progrés d’Espanya

Aquests dies, en què es rememora els 40 anys de les eleccions del 15-J, una fita al vell mig de la transició política espanyola, és bo recordar el paper cabdal que va exercir Jordi Pujol en la construcció i consolidació d’un nou Estat democràtic que trencava amb 40 anys de franquisme.

Pujol, que mai s’havia sentit independentista, però que reclamava el reconeixement i respecte de la identitat catalana, apostava per l’anomenat “encaix de Catalunya a Espanya”, terme molt més proactiu que el conformisme incòmode de la “conllevancia” encunyat per Ortega. Un instrument per fer visible l’empremta nacionalista catalana seria la presència activa i el més decisiva possible del grup parlamentari català a les Corts.

Des del grup de la Minoria Catalana, on Pujol va ser cap del grup entre 1977 i 1979, i després amb Roca, Molins i Trias, sempre es va apostar por contribuir al progrés general d’Espanya, fita que en darrer terme també beneficiaria Catalunya. Contra l’opinió malintencionada i molt estesa de que Convergència i Unió només mirava pels interessos catalans i de que érem uns insolidaris, cal respondre que totes les iniciatives parlamentàries presentades pel grup nacionalista català -proposicions de llei, esmenes, mocions, etcètera- afectaven al conjunt d’Espanya, del seu sistema productiu i dels seus empresaris, autònoms i treballadors. CiU no posava preu en benefici propi als seus vots.

Ja a les mateixes primeres eleccions de 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya, sigles que englobaven a CDC, EDC i PSR-R, duia com a eslògan “Per una Catalunya autònoma i solidària”. Recordo que en un acte d’aquella campanya al Círculo Ecuestre, preguntat Pujol per quin ministeri hi optaria si es donés el cas, va afirmar que “per un ministeri sobre el reequilibri territorial”. Era una manera de treballar pel progrés d’aquella Espanya paupèrrima però que aixecava cap i que havia visitat abastament en cotxe durant els anys 50 i 60 i que el duia des dels camps regats pel Plan Badajoz a les plantacions de maduixes de Lepe o de cereals a la Manxa i l’Aragó.

Com a president de la Generalitat entre 1980 i 2003 va sovintejar els viatges per bona part del territori espanyol. M’he entretingut a comptabilitzar aquests viatges: 228 a Madrid capital i 1 a la comunitat, 18 a les Balears, 15 a Andalusia, 8 al País Basc, 7 a Castella i Lleó, Galícia i País Valencià, 6 a l’Aragó, 2 a Astúries i Cantàbria i 1 a Extremadura, la Rioja, Múrcia i Navarra. He estat testimoni de l’entusiasme que despertava quan es mesclava entre el poble, lluny dels despatxos i el protocol oficials. Amb l’ànim de fer pedagogia, la Generalitat va organitzar dues iniciatives d’explicació del fet català.

L’any 1983, l’exposició “Catalunya dins l’Espanya moderna” a Madrid, parafrasejant el llibre de Pierre Vilar, inaugurada pel president Felipe González. I l’any 2001, la campanya “Cataluña, tierra de acogida” amb una exposició inaugurada pel rei Joan Carles i que va ser itinerant per diverses comunitats autònomes.

La voluntat d’ajudar al progrés material d’Espanya era una de les inquietuds que movien el seu lideratge com a líder d’un partit amb responsabilitat en la governació d’Espanya, encara que fos únicament des del suport parlamentari a la UCD, el PSOE o el PP, però mai des de carteres ministerials que sempre va rebutjar. CDC va ser present als Pactes de la Moncloa, a la redacció de la Constitució espanyola de 1978 o en el vot afirmatiu a Calvo Sotelo després del 23-F, però hi va ser en contra frontalment quan es laminava l’autonomia amb la LOAPA, s’atacava al català o s’intentava reduir les competències de la Generalitat.

Sovint es defineix aquella política de suports mutus com de “peix al cove”. Més enllà de expressió mercantilista, aquesta política permetia assumir més recursos i competències. El criticat Pacte del Majestic de 1996 amb Aznar va dur la supressió del servei militar obligatori i dels governadors civils, a més de l’assumpció de les competències de trànsit pels mossos d’esquadra. Aquest suport i d’altres anteriors possiblement van tenir costos electorals, però el president Pujol els havia considerat necessaris per reforçar al govern espanyol en la lluita antiterrorista, en la consolidació de la democràcia i les llibertats, en l’ingrés a Europa i en l’euro, o en la reconversió industrial. Així ho consideraven també les cancelleries europees i d’altres continents que rebien Pujol amb tots els honors.

Tota aquesta aposta per sentir-nos còmodes a Espanya el temps ha demostrat que va ser un intent captiu. L’any 1986, quan es va voler donar un pas més enllà amb la conformació d’una força política espanyola amb capacitat d’entesa, el Partit Reformista Democràtic, la resposta de l’electoral espanyol va ser contundent: 0 diputats, mentre a Catalunya, pel contrari, ens havíem cregut aquesta capacitat de decidir el futur comú amb un suport rècord: 18 diputats per a la llista de CiU encapçalada per Miquel Roca. Jordi Pujol havia estat nomenat “Español del año” pel diari conservador ABC. Quan el president recorria Espanya, molts ciutadans anònims el felicitaven i el cridaven a comprometre’s en la governació d’Espanya en primera persona, però a les urnes s’havia dit que no a la pretensió de que Catalunya dirigís el que podria haver estat una regeneració.

L’intent lloable d’entendre’ns i comprometre’ns en el progrés general d’Espanya sembla que hagi passat pàgina de la mateixa manera com el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel Duran i Bas, va definir, l’any 1899, fart de pals a les rodes, el seu curt mandat ministerial: “No ens entendran mai”.

Jesús Conte

Consultor de comunicació.

Va ser cap de premsa de la Generalitat entre 1998 i 2003.

Helmut Kohl i Petersberg

Fa pocs dies que s'ha mort el canceller Kohl, l’home que va aconseguir la re-unificació d’Alemanya, l’any 1989. Vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo una vegada. On? A Petersberg molt a prop de Bonn, una gran residència situada a les "set muntanyes" les Siebengebirge. Allà va tenir lloc una trobada de dirigents del govern alemany amb polítics de l’Oest i de l’Est d’Europa. Era l’any 1993. Entre els convidats, el president de Catalunya, Jordi Pujol. També hi havia el president del govern espanyol Felipe González. La residència, avui també hotel, s'anomena "Bundesgästehaus" o sigui la casa dels Hostes de la Federació.

Hi arribàrem pràcticament de nit i molt aviat va tenir lloc un sopar en una gran taula allargada, els dirigents polítics seien a la zona preferent amb l'amfitrió que era el canceller Helmut Kohl, els acompanyants sèiem a l’altra punta de la taula. Recordo que vaig seure al costat de l’ambaixador d’Hongria, una persona il·lusionada amb la nova situació del seu país. Devíem ser entre 40 o 50 persones a taula. Al acabar em va passar per davant en Felipe González, el vaig saludar, vaig veure una persona amb una mirada atenta.

En un dels salons de l’edifici es va distribuir el cafè i els licors, a peu dret. Allà el president Pujol va poder conversar amb en Kohl, el coneixement de l’alemany del president va facilitar el contacte.

Una estona després el president va saludar el president Lennart Meri, d’Estònia. Una persona gran que havia patit amb la seva família captivitat a Sibèria, com tants altres patriotes dels països Bàltics. Estava satisfet de poder presidir un estat que havia aconseguit la independència i que tenia un lloc a les Nacions Unides. Parlava anglès i ens va dir: "D’aquí trenta o quaranta anys hi haurà més de cent nous estats independents a les Nacions Unides" A la sortida del saló vaig comentar discretament al president Pujol si havia sentit aquella opinió del president d’Estònia, cent nous estats independents. El president em va contestar: "Vols dir que ja ens tocarà oi?"

El canceller Kohl no va crear un nou estat independent, al contrari, en va unificar dos: la República Federal Alemanya i la República Democràtica, la BRD i la DDR. Ho va poder fer perquè aquesta era la voluntat dels ciutadans d’ambdós estats.

Estònia es va separar de la URSS perquè era la voluntat dels seus ciutadans.

Voleu que segueixi?

Joan Vallvé

Exconseller d'Agricultura

Fotografia 1996 EFE

Obra de govern. TV3

Crear estructures d’Estat és tasca dels governants: és assumir la responsabilitat de decidir, de prioritzar, de complir els programes electorals pels quals s’ha acceptat la voluntat de govern, és pensar més enllà de l’avui i tenir visió de futur. Governar és també escoltar la veu de la ciutadania.

Quan el 24 d’abril de 1980 – contra tot pronòstic – Jordi Pujol era proclamat President de la Generalitat es va trobar amb una Catalunya que tot estava per fer i que no tot era possible, amb una Catalunya encara molt aferrada a les decisions de l’Estat Espanyol però Pujol havia assumit la responsabilitat d’endreçar el país devastat pels molts anys de dictadura anticatalanista.

El primer gran repte va ser començar a assumir petites competències (que arribaven de gota en gota, eren menys de les que en teníem dret i a més no anaven acompanyades del finançament adequat). En paral•lel s’havia de gestionar el dia a dia per tal que la vida de la ciutadania fluís sense massa sotracs.

Recordem que moltes de les competències que anaven sent transferides a Catalunya anaven acompanyades de funcionaris que feia molts anys que treballaven d’una manera determinada i no ho van posar fàcil. Naturalment, per Pujol, la Generalitat no podia parlar ni escriure en castellà i va evitar-ho des del primer dia sense concessions.

Dins d'aquest gran bloc, hi havia molta feina per fer però en aquest sentit era més gestió que tasca de govern.

El que realment va definir la tasca del Govern Pujol va ser crear estructures d’Estat que impregnessin caràcter al país com a tal. Foren moltes les iniciatives en aquesta línia però, avui, vull fer esment a una de cabdal importància: la creació de TV3.

Pujol estava convençut que Catalunya necessitava, amb una certa urgència, uns mitjans de comunicació propis, en català però a la vegada entenedors, distesos, amb uns informatius veraços i propostes d’entreteniment que responguessin a l’interès i a la manera de ser i de pensar dels catalans, que no som, precisament, tallats amb un mateix patró.

La tasca no va ser planera, el Govern de l’Estat no ho va facilitar gens ni mica, més aviat tot el contrari. Per fi, el 10 de setembre sortia per antena TV3, Televisió de Catalunya. La televisió pública de Catalunya. Una autèntica estructura d’Estat.

Ben aviat la població se la va fer seva i encara que per molts se’ls feia una mica estrany veure pel•lícules parlades en català, amb molt poc temps ho hem trobat el més natural del món.

Una cosa a destacar d’aquells inicis va ser que gràcies a la bona feina d’en Jordi Mir i el seu equip de lingüístes, el català de TV3 era, en aquella època, (cosa que amb el temps s’ha anat deteriorant) un català acurat, amb un vocabulari ric, gens acadèmic, però depurat de castellanismes.

TV3 va començar molt a poc a poc, els mitjans eren més aviat minsos, però va disposar dels millors professionals, tots ells molt joves però carregats d’il•lusió per tirar endavant un projecte que, de mica en mica, va anar creixent tant amb les àrees de cobertura com en l’oferta televisiva. Un projecte que avui persisteix i que si no hi fos el trobaríem a faltar.

TV3 és una important obra de govern del President Pujol. Val la pena recordar-ho. Els treballadors de l’ens, els sindicats o el Moro Mussa no tenen cap dret a amagar-ho.

Amb el pas del temps les circumstàncies canvien però allò que es va fer i qui ho va fer possible no modifica ni una mica la història.

Pilar Porcel i Omar

El Túnel de Bracons

La idea de vertebrar Catalunya formava part de l’iderari de Construir Catalunya. Històricament la Garrotxa, i la seva capital Olot, quedaven molt allunyades del centre de Catalunya i de Barcelona. Els accessos eren per carreteres secundàries, o be passant primer per Girona.

El túnel de Capsacosta va aconseguir enllaçar Olot amb l’eix Pirenaic, però faltava un eix que unís la Garrotxa amb Osona, i facilites la connexió amb Barcelona. I aquest va ser el seu embrió. Al 1985 s’aprova el Pla General de Carreteres on ja es plantejava la possibilitat d’unir les dos comarques. Al 1994 es presenta el primer estudi informatiu i a partir d’aquí comencen protestes de diversos grups per un traçat massa agressiu pel medi ambient. Expliquen que el President Pujol va pujar al Santuari de Bellmunt, muntanya emblemàtica d’Osona, des d’on es pot veure tota la comarca a imaginar un nou traçat més allunyat de les poblacions. Hi va estar moltes hores parlant amb els ermitans, que eren membres del moviment de Salvem les Valls. Ell escoltava el que li deien per entendre els problemes d’una comarca que ja començava a tenir problemes de contaminació de purins, i que no volia tenir un creixement poc sostenible. El President va escoltar i va prendre nota, i al 1998 es va presentar un nou projecte amb els canvis proposats que va tenir menys detractors. Amb l’arribada del govern tripartit les obres queden aturades quan ja hi havia un tram construït, i finalment es van acabar construint. El 3 d’abril de 2009 queden inaugurats pel President Montilla, que agraiex a Convergència el seu disseny.

Aquí teniu més informació:

CARRETERA C-37 VIC-OLOT PEL TÚNEL DE BRACONS

IV Festa Popular de les Nacionalitats i Regions (Mollet) 27 de maig de 1983

Un 27 de maig de l’any 1983, el President Pujol assistia a la Hermandad Gallega de la ciutat de Mollet, en el marc de la IV Festa Popular de les Nacionalitats i les Regions. El President Pujol va dedicar unes paraules defensant l’encaix dels nouvinguts gallecs, i d’altres pobles espanyols, dins la societat catalana, va demanar a tothom, sobretot als més joves, treballar i esforçar-se per aprendre català i esdevenir autèntics catalans. La importància de les paraules del President és notòria, doncs, si volem tenir un futur nacional assegurat, d’existència futura, és imprescindible dotar-se d’una societat verdaderament cohesionada, integrada en el marc de la cultura catalana. A continuació trobareu les paraules del President Jordi Pujol:

“Casi somos de la familia, porque este baile que hoy han bailado aquí en la Sala Fivaller me lo sé de memoria, ya que es la tercera vez que lo veo, en poco tiempo. Está muy bien. Como decía Casado, casi somos de la familia, ya que nos vemos a menudo; hay algunos de los chicos y chicas de esos, por ejemplo, hay un par de estos chicos pequeños, morenos, que bailan muy bien, con mucho entusiasmo. O sea que, como les decía, ya casi somos de la familia. Por lo tanto, yo y mi mujer nos sentimos muy a gusto aquí esta noche con ustedes y hemos estado también muy a gusto con ustedes esta tarde.

Por otra parte, estamos a gusto porque, realmente, las relaciones que hemos tenido de pueblo a pueblo, Galicia-Catalunya, y de Institución a Institución, Xunta-Generalitat, han sido siempre unas relaciones –la de pueblo a pueblo desde hace siglos y de las de Xunta-Generalitat hace poco–, realmente muy cordiales y muy positivas y espero con auténtico placer anticipado, por así decirlo, el día en que podré devolver la visita que el Presidente de la Xunta hizo –ustedes lo saben perfectamente– en el pasado mes de marzo. Ahora, a cierta distancia, estábamos comentando con Casado que, para mí, personalmente –y no lo digo ahora para alagarles–, el tema de la cultura y de la lengua y de la voluntad de defensa de la propia identidad de Galicia han sido siempre muy interesantes. Me acuerdo que hace muchos años leí un libro de un gran enamorado de Galicia, un catalán, que se llama Casas Ribó, y allí, por primera vez, leí los nombres de Castelao, de Risco, de Otero, esos grandes nombres de la cultura y de la política gallega, y ahora nombres, como el de Bóveda, el de Cabanillas y el de Otero y, por supuesto, el del propio Castelao. O sea que no solamente Galicia, sino también lo que ha sido la voluntad de recuperación de su propia identidad como pueblo durante este siglo XX, a partir de los años quince o los años veinte, es algo que para mí ha sido familiar.

Confío, por lo tanto, que en este viaje no solamente podré entrar en contacto con esta vieja y antigua, muy antigua tradición gallega, sino, además, con esta más moderna, pero, en realidad, asentada en esta vieja tradición, esta voluntad de defender la propia identidad.

Por otra parte, ha existido siempre una relación fácil, cordial entre los gallegos, que ha habido en Catalunya, y el resto de la sociedad catalana. Hay una anécdota que indica el espíritu de superación, de trabajo, de pensar que las dificultades no se resuelven sólo pidiendo subsidios, ayudas, sino trabajando como sea. Ustedes tienen aquí, en Catalunya, un gallego, a mi entender muy notable, un caballero, un personaje técnicamente muy considerado dentro de su ramo, que es el director del Banco de España, Víctor Moro. Pues Víctor Moro un día me decía que iba al Banco de España y se detuvo en la Rambla para que le limpiaran los zapatos. Bueno, el hombre se sentó y vino un limpiabotas que empezó a limpiarle los zapatos. Y se dijo: <>. Entonces empezó a hablar con él y le notó que era gallego. <> <>. Y entonces añadió: <>. <>.

Ese espíritu, que es muy gallego, encaja muy bien con lo que ha planteado antes Casassas, cuando ha dicho que uno de los temas que nosotros tenemos aquí en Catalunya, junto al de la lengua y la cultura, es el de entender este nuevo concepto de lo que es el trabajo y la vida social. En este sentido hay, como este ejemplo de Víctor Moro pone muy bien de manifiesto, unos puntos de contacto que hacen que la incorporación, el entendimiento y la colaboración entre gallegos y catalanes sea la mejor.

Quisiera aprovechar esta cena y estos pequeños comentarios para incidir ahora en un tema que para nosotros es absolutamente esencial. Catalunya es un país que ha crecido mucho durante los últimos 20 o 25 años de una forma muy desordenada. Y, además, por un aporte muy importante de personas no nacidas en Catalunya. Por ese mismo desorden y por la circunstancia del momento, ha nacido de una forma poco armónica, con graves problemas urbanísticos, de comunicación entre las gentes, de barrios encerrados en sí mismos, no bien comunicados con la traba clásica tradicional de las poblaciones catalanas, que, además, ahora, vive un momento de crisis profunda, la más profunda que hay en España, porque, en realidad, la crisis que tenemos en estos momentos, en un componente muy importante, es una crisis industrial que afecta a las zonas industriales y, por lo tanto, afecta a Catalunya y, sobre todo, a las zonas industriales de Catalunya, especialmente a las zonas del cinturón industrial de Barcelona. Por lo tanto, es un país en el cual hay una diversidad lingüística, gentes de procedencia cultural distinta y, en consecuencia, si en este país no hacemos un esfuerzo importante para que sea un país pensado en función de todos cuantos viven y trabajan aquí, de todos los conciudadanos de Catalunya, si no hiciéramos este esfuerzo, nosotros crearíamos un grave riesgo de fracaso en nuestra convivencia, de ruptura en nuestra comunidad.

Y pienso que sería bueno decir que, no solamente tiene que haber la buena voluntad de que esta convivencia exista, sino que, además, tiene que haber un rechazo de todo lo que represente un intento de crear una ruptura o de destruir esta convivencia, venga de donde venga. Yo tengo la convicción de que esta voluntad de convivencia existe; de que a lo mejor no existe, a veces en ciertos sectores políticos, pero que en el pueblo, es decir, en las mujeres que van a la plaza, los niños que van a la escuela, los hombres que van al trabajo y los jóvenes, chicos y chicas, que van a las discotecas –para decir cuatro actos de vida cotidiana muy difundida, muy generalizada–, hoy, básicamente, esa convivencia existe. Y eso es una bendición de Dios. En parte es debido a que el pueblo de Catalunya, todo el pueblo de Catalunya, todos cuantos viven y trabajan en Catalunya han dicho que la convivencia es más importante que cualquier otra cosa. Y eso es bueno. Y hay que mantenerlo contra quien sea y como sea. En ese sentido, yo comentaba con la señora Alcaldesa que es absolutamente esencial que el Gobierno Autónomo catalán sienta un especial interés –y pienso que lo hacemos, y ahora no estamos en época electoral; por lo tanto, si lo digo, es porque pienso que lo puedo decir honestamente–, haga un especial esfuerzo en favor de estas zonas de crecimiento rápido, desordenado, como es el de la ciudad de Mollet, una de tantas en todo ese cinturón de Barcelona. Porque, si en algún sitio hay que hacer un esfuerzo para la creación de lo que podríamos llamar la trama social, la infraestructura social, para que se produzcan las condiciones elementales de bienestar y de equilibrio, es precisamente en esta zona. Tenemos en Cataluña dos grandes zonas deficitarias: ésta y algunas comarcas rurales absolutamente decadentes. Si en algún sitio tenemos que hacer un esfuerzo, es en estas comarcas rurales, alejadas, perdidas y, sobre todo, en ese gran cinturón.

Pero, además de esto, hay que hacer este gran esfuerzo que decíamos de convivencia. A mí, me ha satisfecho muchísimo el poder asistir hoy a esta fiesta de ustedes, porque representa la constatación de la vida, de la vitalidad, en ese caso, concretamente, de la Hermandad Gallega de Mollet. Es bueno que esta vitalidad se conserve. Algunos de ustedes saben, por ejemplo, –ahora estoy viendo un distinguido jotero delante de mí–, el interés con que hemos seguido esa vitalidad; ese, por una parte, ser o ir siendo poco a poco, a través de las generaciones, catalán, pero, al mismo tiempo, ser capaz de mantener viva esa tradición y estas raíces. Es esto que hemos visto tantas veces, por ejemplo, en el Centro Aragonés de Sarriá; o bien, en este caso, en la Hermandad Gallega, concretamente, aquí. Celebro, digo, que se conserve esta vitalidad y, al mismo tiempo, este penetrar en la trama, en la mentalidad; es decir, esta mezcla, por así decirlo, de encontrarnos con tantas personas de esos centros muy perfectamente enteradas de Catalunya, pero que siguen siendo de estos centros. Esto nos parece un hecho positivo y hoy, una vez más, lo hemos comprobado aquí.

Esta convivencia requiere un esfuerzo por parte de todos y Catalunya, concretamente, pide correspondencia en este sentido. Ustedes ya saben cuál es. Es, simplemente, que en un plazo de 20 o 30 años, porque eso es un proceso lento, tenemos que conseguir que las generaciones jóvenes, todas cuantas viven y trabajan en Cataluña, conozcan las dos lenguas. Para eso, tiene que jugar un papel la escuela. Y más que ahora, los medios de comunicación; pero tenemos que llegar a un momento en que las dos lenguas sean de normal uso, de un uso casi indiscriminado. Siempre habrá una lengua dominante en cada uno de nosotros; la mía será el catalán, la de muchos de ustedes será el castellano, pero, en último término, que haya una posibilidad de un uso muy indiscriminado, muy normalizado de las dos lenguas. Esto lo necesitamos. Y este esfuerzo tienen que hacerlo no sólo las personas mayores, que son gente ya muy hecha y muy definida en todos sus contornos, sino que éste es un esfuerzo que tenemos que hacer sobre las generaciones jóvenes, sobre la escuela y sobre los niños. Siempre es más difícil aprender dos lenguas que una, o tres que dos, porque, además, tenemos que procurar que nuestros hijos sepan además de castellano y catalán, francés o inglés, para estas preparados para ir por el mundo. Este es el precio que tenemos que pagar nosotros, nuestros hijos, todos. Esto también tiene muchas contrapartidas positivas, de riqueza, de enriquecimiento mutuo, de una relación más íntima, más fructífera, por así decirlo. Este es el esfuerzo que yo les pido.

Y, por supuesto, pienso que todos tenemos derecho –y ustedes, las personas no nacidas aquí, pero que viven aquí– a pedir otra cosa que es que todos, naturalmente, en primer lugar, los organismos oficiales, el Ayuntamiento de Mollet, la Generalitat tenemos que hacer todo lo que sea preciso para que éste sea un país abierto a todo el mundo, un país en el cual todo el mundo pueda sentirse realmente en su casa.

Nada más. A los de la Hermandad Gallega de Mollet, les felicito, les agradezco mucho lo que han hecho. Us agraeixo molt, als qui sou aquí, la vostra presència, aquesta confraternitat que veig que hi ha entre tanta i tanta gent de Mollet, de tota mena i de tota condició, que fa que realment existeix una comunicació dels uns amb els altres, que no hi hagi fronteres. No n’hi ha d’haver. Heu de tirar a terra totes les parets, tot allò que sigui incomprensible; heu de rebutjar tot allò que sigui un radicalisme, en un sentit o en un altre.

Nada más. Espero señor director, que en este otoño tendremos ocasión de vernos en Santiago, que podremos ver, que podré reencontrar esa vieja amiga mía que es Galicia y que, juntos, podremos escribir una nueva página, el Presidente Fernández Albor y yo mismo, todos juntos, en esta historia larga y básicamente positiva de las relaciones entre Galicia y Cataluña.”

Jordi Aragonès, historiador.

Bibliografia: Departament de la Presidència. Paraules del President de la Generalitat – V. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1985.

Clausura del Congrés de Caps d’Escoltes a Fontmartina 23 de maig de 1983

Un país es construeix físicament i espiritualment, s’enriqueix i prospera gràcies a les carreteres, als hospitals, a les escoles, les universitats o els centres d’investigació, tanmateix, també creix amb els projectes col•lectius, amb l’amor pel vincle emocional cap a la Pàtria i els conciutadans, amb els qui ja no hi són i amb els que vindran. Un nació prospera quan els seus fills saben defensar la seva llengua, la seva història i la seva identitat, prospera quan es defensen mesures comunitaristes que enriqueixen i dinamitzen la vida del poble. Per aquests motius, el llegat del President Pujol és indispensable per entendre la Catalunya d’avui, perquè no només va contribuir a crear físicament el país, sinó que sempre va donar suport a bastir-lo en allò més místic i romàntic: l'esperit col•lectiu del Poble Català.

Quan hom vol viure en una comunitat nacional vertebrada, lliure, amb sentit comunitari i valors republicans, és a dir, de devoció vers la República, ha d’entendre que la formació acadèmica i nacional de les noves generacions és un deure categòricament ineludible. No només necessitem una potent escola amb immersió lingüística, necessitem, també, dotar de recursos i reconeixement els moviments escoltes, aquells moviments que uneixen Pàtria, Fe i Servei enmig de la germanor, l’exercici físic i la natura. En el discurs que transcriurem a continuació, publicat en el llibre “Paraules del President de la Generalitat -V” del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, veurem com el President Pujol es dirigeix a la clausura de Congrés de Caps Escoltes a Fontmartina el dia 23 de maig de 1983, llegirem com són tractats alguns dels temes més importants de la nostra vida col•lectiva: Immigració, integració, llengua, Pàtria, Fe, comunitat o servei.

“M’han dit que hi havia una reunió de caps d’escolta i que hi agrairien la meva assistència. Aleshores un arriba aquí, quan ja s’ha fet la feina, i corre el perill de no engranar amb el que la gent ha estat parlant. M’hauria agradat venir més d’hora i haver parlat amb la gent. És el que he intentat fer ara, però ja era tard.

Us vull dirigir unes paraules que espero que sí engranin amb les vostres preocupacions. En tot cas, quedo a la vostra disposició per a poder un altre dia. He vingut molt complagut perquè sempre m’interessa anar allà on me fa l’efecte que hi ha el que podríem dir una font d’energia, d’entusiasme, unes ganes de fer coses, un esperit de servei i una disponibilitat. Necessitem aquesta disponibilitat i aquest esperit de servei. Si realment no l’aconseguim, en el nostre país, aquest esperit de servei, aquesta disponibilitat i aquesta generositat, no el construirem.

Això és especialment necessari en un moment en què, com vosaltres sabeu, es diu que hi ha un cert cansament i un cert desencís per part de la societat catalana. Suposant que això sigui cert, a mi, m’ha semblat que Ginesta ha volgut contribuir a superar les dificultats, els desencisos i els cansaments. Per tant, jo vinc aquí a demanar-vos si teniu respostes que jo no tinc en aquest moment.

Hi ha unes coses de les quals em sento segur i m’agradaria dir-vos-les. Algú pot creure que això no és cert, però jo hi crec fermament i tinc per costum expressar allò que penso. A més, us ho vull dir, a vosaltres, que sou educadors. Una de les coses que han passat aquests últims anys és que la gent no vol assumir plenament les responsabilitats. Es dubta de fer ús del patrimoni de què disposem en raó als treballs de les generacions anteriors i es pensa que el mestratge és una cosa passada de moda. Vosaltres sou aquí per transmetre aquestes conclusions i aquestes estratègies sobre el país, sobre la persona i sobre la Fe. Vosaltres teniu una responsabilitat envers els altres per tal que siguin d’una determinada manera i cerquin un determinat camí que els ajudi a trobar-se a ells mateixos. Per tant, sortint de la base que vosaltres sou educadors, que no us fa vergonya ser-ne i que no renuncieu a la vostra responsabilitat, jo us demano que formeu els nostres joves i els nostres infants. I ells que, mitjançant tot això, ens formin a nosaltres –que ja no som ni joves ni infants– en l’exigència i no en la facilitat, en el rigor i no en la superficialitat, en la feina ben feta i no en la brillant habilitat, en el fer i no en el xerrar, en el construir i no en el destruir, en el fer i no en el desfer, en el fer i no en l’aparentar, en la solidaritat, en l’esperit de servei i en la generositat.

De fet, això sembla clar que ha de ser així, però no ho ha estat sempre. Tot sovint ens hem trobat que algun d’aquests valors que jo ara defenso –i estic segur que vosaltres encara més perquè formen part de la tradició escolta– han estat subtilment ridiculitzats. Allò ben clar és que un país en el qual no hi hagi generositat, esperit de servei, disponibilitat, gent que tingui ganes de fer les coses ben fetes, exigència i esforç, està condemnat.

I això s’accentua quan ens trobem amb un país que no ho és encara en el sentit més ple i rotund de la paraula. Nosaltres, els catalans, alguna cosa tenim quan hem superat tantes proves a través dels segles. Indubtablement, però, també tenim alguna falla, quan encara no hem estat capaços de consolidar plenament la nostra identitat com a poble. Vosaltres sou caps de la joventut d’aquest poble. Si per qualsevol motiu, complex, timidesa o traïció interior sou mals caps, la nostra joventut en pagarà les conseqüències. No us podeu escapar de ser responsables de la nostra joventut. Els infants que vénen amb vosaltres estan disposats a acceptar la vostra acció de caps. Vosaltres podeu ser bons caps o mals caps; el que ja no podeu és no ser-ho.

Per aquest motiu, jo us demanava això, perquè no construirem un país sense ideal, sense generositat i sense esperit de servei, sobre la base de la comoditat, o del consumisme i de la murrieria. Us venia a demanar que infonguéssiu el vostre entusiasme no sols als joves, sinó també a molta més gent. Ara, amb tota rotunditat, us dic que crec que vosaltres teniu una feina a fer com a caps. Aquesta feina, en part molt important, passa per la defensa d’aquestes actituds, d’aquesta manera de fer i de ser; passa, naturalment, per la defensa d’uns continguts. En aquesta trobada de Ginesta, vosaltres heu tractat temes com la persona, el país, la societat i la Fe. En darrer terme, la mesura de tot és la persona. Els homes, però, no podem ser sense una col•lectivitat que ens agermani. Aquesta col•lectivitat no s’ha d’entendre com una extracció, com un mite o com un record històric, tot i que la història és tan i tan important en la consciència col•lectiva. S’ha d’entendre com un instrument al servei de l’home. Jo us vull demanar una cosa. Nosaltres som un poble prou important per haver superat tantes proves històriques i haver sobreviscut enmig de tota la cultura, la llengua i la política francesa i de Castella, amb tota la seva projecció formidable i meravellosa en el món. Si hem sobreviscut, és que tenim alguna cosa, però també és cert que ens n’acaba de faltar alguna per a la nostra plenitud. I dintre d’aquest equilibri inestable, nosaltres fem coses molt importants. Per això no morim, però ens acaba de faltar alguna cosa; seria hora que la nostra generació i la vostra, sobretot, fossin capaços d’aconseguir-la.

En aquest terreny, jo vull posar l’accent sobre una cosa que ja sé que n’heu parlat. La primera condició, la prèvia perquè nosaltres siguem un poble, és que resolguem d’una manera harmònica i positiva el tema immigratori a casa nostra. M’han dit que teniu agrupaments castellanoparlants; si no en tinguéssiu, no compliríeu amb la vostra missió. El moviment català, que no tingui dintre d’ell un contingut suficientment important de gent d’origen no català, és que no és un moviment prou català, perquè no respon prou al conjunt, a la realitat del nostre poble d’avui, del poble de Catalunya de finals del segle XX. Per altra banda, hem de recordar que és català tothom que viu i treballa a Catalunya. El fet de ser català no ens ve donat només per la sang, per la història o pels cognoms. També hi juga això, però també hi compta la voluntat i l’opció de futur. Tota la gent que viu aquí i que hi continuarà vivint en el futur, són catalans. Tothom que vulgui treballar per Catalunya s’ha d’orientar amb un sentit integrador, sabent clar que Catalunya no pot renunciar a la seva tradició nacional mil•lenària, a la seva llengua, a la seva història, a la seva consciència col•lectiva i al seu orgull de ser un poble. Però ho ha de plantejar de tal manera que pugui ser assumible per tothom, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui. La defensa ferrenya, forta i sense claudicacions de la nostra identitat com a poble, de la nostra identitat nacional i de fer que tot això es plantegi de tal manera que tothom hi pugui participar, és una tasca nostra que s’ha d’exercitar sobre la joventut i sobre els infants. La gent gran que faci el que vulgui, però els infants, les generacions futures, els que són garantia del nostre esdevenir han de ser gent integrada, incorporada amb coneixement de les dues llengües i de la sensibilitat col•lectiva, una sensibilitat feta de tal manera que pugui ser vàlida per a tothom.

Si no fos perquè em sembla que no és el moment, m’agradaria parlar-vos de més coses d’aquestes, que vosaltres heu discutit aquests dies: el sentit de la societat, de la convivència, del diàleg, de l’obertura o de la col•laboració. Heu d’educar els vostres nois en el respecte d’allò que dura més que els homes, en el respecte d’allò que representa el conjunt del país. No us faci vergonya. De vegades, hi ha hagut algú que n’hi ha fet, o que ho troba massa institucional, que no sap distingir la persona de la institució, ni allò que és conjuntural del problema de fons. Qui així és no té una bona educació del que és una societat i del que és una institució i del que és, concretament, la Generalitat de Catalunya. Això, cal que vosaltres mateixos i el vostres nois ho tingueu clar perquè la gent canvia, però, en darrer terme, sempre hi ha unes coses que representen allò de permanent que hi ha en el país, allò que dura més que una institució concreta i té un sentit de globalitat. Els pobles fets respecten les institucions. Jo sé que vosaltres les respecteu i per això sóc aquí; però, de tota manera, no tingueu en aquest sentit, tampoc, cap timidesa.

Els catalans hem de ser capaços de combinar la defensa del nostre campanar, de la nostra comarca, del nostre poble, d’allò que tenim molt a prop amb un sentit universal, d’obertura al món. Si nosaltres no som capaços de combinar les dues coses, serem un poble petit que s’asfixiarà.

Us vull demanar, també, que tingueu ben present, en aquesta vostra tasca d’educadors, el sentit del més enllà; ja sé que el teniu, el sentit religiós; vosaltres sou confessionals, jo també. Per tant, aquí podem parlar amb tota claredat; no excloem ningú. Déu nos en guard que ens tanquéssim en les nostres conviccions, de vegades, potser, massa segures. Però, al mateix temps, Déu nos en guard que perdéssim aquesta Fe, aquesta fortalesa, aquest sentit d’allò que ens depassa, o que perdéssim de vista que l’home no s’acaba en ell. Avui dia, quan tantes ideologies han fracassat i tants programes han demostrat que són molt relatius, quan hi ha un cert desencís i un cert cansament, molta gent jove troba en la Fe la seva esperança. Tingueu això ben present. Fa uns anys, potser ens haguessin dit que parlar d’aquest tema no era moda. Avui, però, ja hi ha molta gent que està pensant que la resposta a allò que ells demanen no la trobaran en les ideologies, els partits o els sindicats. Tot això és molt important. Però quan un entra en un mateix es troba amb l’etern interrogant de qui sóc, d’on vinc, on vaig i qui són els altres. No us faci angúnia, cap mena d’angúnia d’arribar fins el final d’aquest vostre caràcter de moviment confessional.

Si vinc a aquests llocs és perquè sento la necessitat i el desig de ser aquí, on es conrea l’energia moral, l’esperit de servei i de generositat. Si nosaltres no tenim això, no anirem endavant. Si vosaltres falléssiu, no aniríem endavant. Vosaltres sou una minoria dintre el país. Hi ha una gran multitud de joves, i una gran multitud de gent desvertebrada, no integrada, no incorporada a cap projecte col•lectiu.

No heu de perdre de vista la defensa de la vostra identitat, com a moviment, ni la defensa de tots aquells valors que són pròpiament vostres. No hi heu de renunciar i heu de mirar que, de mica en mica, per mitjà de diversos procediments i mecanismes, tot això arribi al màxim possible de gent. Hem d’evitar de tenir un país desvertebrat i espiritualment desorganitzat. Els polítics farem el que sabrem i el que podrem, però, en darrer terme, la nostra societat no anirà endavant només pel que fem els polítics: anirem endavant per allò que faci la societat, la gent, per la qualitat dels nostres homes i per la qualitat dels valors que estimin i defensin. I això és el que us vinc a demanar: que més enllà dels fets de conjuntura d’aquests partits, dels altres i dels de més enllà, hi hagi aquest sentit profund d’exigència, d’obra ben feta, d’esperit de servei, de disponibilitat, de convivència i aquesta voluntat de tirar endavant per vosaltres i per tots plegats.”

Jordi Aragonès, historiador.

Fotografia: “Escoltes i guies llancen fulards al cel durant una trobada. Foto: FCEG”

Jocs Olimpics, XXV anys

Enguany 2017, s’escau la celebració del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. La Generalitat hi va tenir un paper important tot i que el mateix president Jordi Pujol repetia sovint: "Els Jocs Olímpics són d'una ciutat no són d'un país. Parlem del Jocs Olímpics de Seül, de París, de Londres. No diem els jocs de Korea, de França o d'Anglaterra". D’altra banda és ben cert que sense la col•laboració de totes les administracions, fossin del color que fossin, no hauria estat possible la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs.

Vaig escoltar del mateix president Pujol l'anècdota que va succeir a Nova York amb motiu de la visita de l’alcalde de Barcelona per promocionar la candidatura de la ciutat com a seu olímpica. En Maragall va presentar a l’alcalde de Nova York en Ramon Trias Fargas, aleshores cap de l’oposició municipal, que formava part de la comitiva. L’alcalde de Nova York es va adreçar a en Trias i li va dir "Celebro que acompanyi la delegació, no sé que podrà fer vostè per donar suport a la candidatura, però no em costa d’imaginar el que podria fer si volgués no donar-li suport"

Barcelona va ser seu olímpica i els Jocs es celebraren el 1992, malauradament en Trias Fargas ens va deixar el l'any 1989, precisament durant un míting electoral. Ben cert que els Jocs de Barcelona varen ser la suma d’un conjunt d’esforços i no es pot oblidar tampoc la influència que hi devia tenir en Samaranch, un personatge controvertit, però que coneixia molt bé la rebotiga de l’olimpisme mundial.

Un fet remarcable va ser l’oficialitat del català en els Jocs. Era ben sabut que a les celebracions dels jocs sempre eren llengües oficials l’anglès i el francès, al costat de la llengua de l’estat amfitrió. En el cas de Barcelona es va ampliar el nombre de llengües de tres a quatre i el català i el castellà també foren llengües oficials. Ben segur que quan aparegueren els rètols de les cerimònies d’inauguració i cloenda, escrits en català, i transmesos per les televisions d’arreu del món, la nostra llengua tingué una màxima difusió.

No va ser fàcil l’oficialitat del català, el president de la Generalitat hi tingué un paper fonamental. Vaig sentir explicar, que quan en Samaranch va proposar al president Pujol la possibilitat de que Barcelona fos seu olímpica, aquest li va dir que sí, que tindria tot el suport del Govern de Catalunya però amb la condició que la identitat catalana hi quedés reconeguda i és manifestés amb l’ús de la llengua. Va ser així.

Des del departament d’Agricultura de la Generalitat vivíem amb preocupació el risc que la malaltia coneguda com la pesta equina pogués afectar els cavalls que havien de competir en els Jocs. El Govern de la Generalitat, amb el suport de l’Oficina Central d'Epizoties amb seu a París, es va esforçar en demostrar que el mosquit transmissor de l’esmentada malaltia dels cavalls no es reproduïa al nord del paral•lel 42º. El mateix Departament d'Agricultura va establir un control "fronterer" d’entrada de cavalls per carretera als límits del sud de Catalunya.

Gràcies a les bones gestions de la representació de la Generalitat a Brussel•les es va aconseguir tenir una entrevista i donar les explicacions oportunes al comissari d'Agricultura de la Unió Europea, aleshores d’irlandès Ray Mac Sharry. Va ser un fet molt excepcional ja que l’ambaixada espanyola davant la Unió Europea dificultava i impedia entrevistes de consellers amb els comissaris. Les gestions donaren el seu fruit i finalment les proves hípiques, en la seva totalitat, varen celebrar-se a Barcelona. Mesos abans hi havia hagut unes informacions que recomanaven que les proves hípiques es fessin a Perpinyà, al nord dels Pirineus. No varen tenir cap efecte.

La hípica a Barcelona va tenir lloc al Club de Polo i també les de cros al Muntanyà, al terme municipal de Seva. Pocs dies abans d’acabar-se els Jocs es va informar des de l’Ajuntament de Barcelona al departament d’Agricultura que uns cavalls andalusos participarien a la cerimònia de cloenda. Des de la Generalitat es va negar aquesta possibilitat ja que si venien cavalls del sud de la península hi havia el risc que els cavalls participants, vinguts d’arreu del món, poguessin encomanar-se de la pesta equina. Finalment no varen venir. Varen ser els de la Guàrdia Urbana els que col•laboraren a la cerimònia. Va ser una cerimònia més catalana.

Joan Vallvé Exconseller d'Agricultura

L'acció i obra d'en Jordi Pujol va ser cabdal per la recuperació del català

La recuperació del català

Al 1983 s’aprova la primera Llei de normalització linguistica. Aquesta llei va ser impulsada des del govern de la Generalitat, i promulgada per Jordi Pujol. La seva preparació va ser molt llarga i en uns anys políticament molt convulsos (cop d’estat, LOAPA,..) i malgrat tot es va aconseguir un dels consens més forts des de la restauració de la democràcia: va ser aprovada per 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció.

En la seva exposició de motius llegim tota una declaració de principis que han complert el seu objectiu: “La llengua catalana, element fonamental de la formació de Catalunya, n’ha estat sempre la llengua pròpia, com a eina natural de comunicació i com a expressió i símbol d’una unitat cultural amb profundes arrels històriques. A més ha estat el testimoni de la fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura especifica. Finalment, ha servit d’element integrador, facilitant la més absoluta participació dels ciutadans de Catalunya en la nostra convivència pacífica, amb total independència de llur origen geogràfic”.

Després fa esment de la precarietat de l’estat de la llengua, recordant primer el decret de nova planta, les persecucions de la mateixa des de 1939, les arribades de gent de fora que no tenia accés a l’aprenentatge de la mateixa i l’allau de medis de comunicació, especialment la televisió en llengua castellana. I de la necessitat de superar aquesta desigualtat atès que el català és la llengua oficial.

En el seu desenvolupament parla de:

• L’obligatorietat d’admetre l’ús del català en organismes públics, tant comunitaris com estatals.

• El canvi dels toponímics al català.

• L’obligatorietat d’ensenyar el català.

• La promoció de mitjans de comunicació (embrió de TV3 i de Catalunya Radio).

• El foment del teatre, cinema i espectacles en català.

• El foment dels llibres en català

Fruit d’aquesta llei es crea també el Consorci per la normalització Linguistica que vetllarà pel seu desenvolupament correcte.

Posteriorment va ser substituïda per una llei més ambiciosa: Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística per seguir avançant en el procès normalitzador i adaptar-lo a les noves necessitats.

Ambdós lleis van iniciar també diverses campanyes de sensibilització de l’ús del català que trobareu en aquest enllaç: Campanyes d’us del català.

Llei del Cooperativisme de la Generalitat restaurada

Quan Jordi Pujol arriba a la presidència de Catalunya, un dels pensaments és el de recuperar l’esperit emprenedor de la societat catalana. En aquell moment, Catalunya era el primer territori de l'Estat en presència cooperativa i per això volia dotar de força el cooperativisme de llarga tradició a Catalunya.

El seu interès pel cooperativisme queda plenament reflectit, primer en la redacció de l’Estatut d’Autonomia, i després en la primera llei de cooperatives de la Generalitat restaurada. El text del preàmbul de la llei 4/1983 de 9 de març diu això:

Les societats cooperatives tenen una llarga tradició a Catalunya, que data de molt més d'un segle enrere, tant en la branca de treball associat com en la de consum i àdhuc l'agrícola. Aquesta tradició denota el sentit associatiu del poble de Catalunya en cercar solucions des de la col·laboració i la solidaritat. Es tracta d'unes societats que tenen una activitat econòmica, però que no solament cerquen aquesta activitat sinó també objectius socials d'ordre humanístic i cultural. Amb l'activitat econòmica es pretén prioritàriament resoldre problemes socials, com és ara l'adquisició d'articles de consum, o bé l'accés a un habitatge digne, o a la creació de llocs de treball a través d’empreses comunitàries, o la comercialització de productes agrícoles que un pagès, ell tot sol, no podria dur a terme, o de qualsevol altra activitat econòmica que sigui fruit de la col·laboració igualitària dels membres que participen en aquesta tasca comuna. Ja el 1934 la Generalitat de Catalunya tingué una Llei de Bases de la Cooperació i, separadament, una de Cooperatives i una altra de Sindicats Agrícoles, legislació que en aquells temps fou considerada al nivell mundial com una de les més avançades i com a tal fou elogiada per l'Oficina Internacional del Treball de Ginebra. El 1939, aquesta normativa fou derogada pel règim sorgit de la guerra civil, i les cooperatives de Catalunya s'han regit des d'a les hores per la normativa estatal, (...). Cal tenir en compte que, en aquest lapse de quaranta-nou anys d'ençà que fou promulgada la legislació de cooperatives per la Generalitat anterior, s'ha produït un canvi sociològic al país igual com a tot el món, així com una major complexitat en la vida econòmica que influeix en el funcionament de les cooperatives, la qual cosa ha calgut tenir present en redactar aquesta Llei. Factors com la generalitzada taxa d'atur, la inflació, els criteris tècnics de gestió econòmica fan que la Llei que es presenta hagi d'incloure uns continguts diferenciats de la legislació anterior de la Generalitat que permetin de donar a les cooperatives la solidesa necessària per a assolir les finalitats que persegueixen.

A partir de poder disposar un marc legislatiu adient posa en marxa la Direcció General de Cooperatives delegant la responsabilitat de la mateixa a Josep Castaño, un jove amb una història personal de profunda formació cooperativista forjada més en el fer que no pas en la saviesa teòrica. Pujol defineix a Josep Castaño com “una figura molt emblemàtica de tot un sector de gent cristiana, obrera o molt vinculada al món obrer, catalana, constructiva, oberta i generosa. I que va jugar un paper important durant els anys de la dictadura i el nacionalcatolicisme, i de la situació en tots sentits molt difícil de tanta gent humil. I va treballar molt tenaçment. I molt generosament. I potser ara no són prou recordats" (Porcel i Omar Pilar. Castaño i Colomer, Josep. La responsabilitat i el compromís el portaren al cooperativisme 1931-200). Tan bon punt el sector cooperatiu va estar una mica endreçat, Pujol es va adonar que calia oferir propostes formatives als cooperativistes i va crear l’Institut per a la Formació Cooperativista al capdavant de la qual va trobar en Josep Castaño la persona que buscava i li va assignar la responsabilitat de posar en marxa d’Institut.

Digui el que es digui, Pujol tenia present el món obrer, creia en el moviment sindical però també en les iniciatives col•lectives i no especulatives que representen el món cooperatiu.

Pilar Porcel i Oma

Dignitat contra la xuleria

Desprès que el Director de la Vanguardia, nomenat per Consell de Ministres, sortís d’una missa dient “Todos los catalanes son una mierda”, un grup de joves catòlics liderats per Jordi Pujol van organitzar una campanya contra La Vanguardia. Repartien pamflets clandestins sota el lema “Dignitat contra xuleria”, feien actes trencant exemplars del diari, fins provocar un descens de vendes i un canvi de director.

Sembla que la història es repeteix: Aquesta "victòria" popular va enfortir l'oposició catalana al franquisme i va obligar a una visita de Franco a Barcelona, en el marc de l'anomenada «Operación Cataluña» per mostrar una cara amable del règim als catalans. Tanmateix, la repressió existent va continuar, tot i les petites revoltes com els fets del Palau de la Música.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Afer_Galinsoga

Fotografia i més informació: http://blogs.elpunt.cat/enricfigueras/2013/03/16/%C2%A1todos-los-catalanes-son-una-mierda-dignitat-contra-xuleria/

El Circuit de Catalunya ha fet 25 anys

Al 2015 el circuit de Catalunya va celebrar 25 anys i ha posat en el mapa mundial del motor el nostre país.

Als anys 70 teníem a Montjuïc un circuit de competició antic i perillós. L’any 75 varem patir una tragèdia anunciada quan, després que molts pilots es neguessin a participar, per manca de seguretat, un cotxe es va estimbar contra les grades i va matar cinc persones.

Amb la recuperació de la Generalitat, i amb l'empenta del RACC, el govern es va posar a treballar, buscant terrenys, aconseguint finançament i posant d’acord tres municipis, Montmeló, Granollers i Parets, fent possible el Circuit de Catalunya que s'inaugurà l’any 91, ara fa 25 anys.

El Circuit de Catalunya ha vist consagrar una generació de pilots de primer nivell, com Sito Pons, Àlex Crivillé o Marc Màrquez. Ha dinamitzat la comarca amb l'atracció de molts visitants i inversors, amb un impacte estimat de 1.500 milions d’euros, quaranta vegades el que va costar construir-lo.

Jordi Pujol - Construir Catalunya

Us presentem el General Franco

foto d'en @nicolapadovan

Avui és fàcil d'anar contra en Franco. Fins i tot fer-lo caure del cavall i escarnir-lo. Sense massa risc i enmig de l'aplaudiment o, si més no, de la complicitat col·lectiva. Avui és fàcil fer d'antifranquista. 

I és bo que sigui així; vol dir que els catalans ja no estem disposats que se'ns trepitgi. 

Però fa només uns anys que això no era tan senzill: calia abaixar el cap i a voltes aixecar el braç, empassar-se la propaganda del régimen i callar.

Circulen, ens deien. A casa nostra. 

Gairebé ningú no gosava d'aixecar la veu quan el dictador ens visitava per passejar pel que considerava el seu domini i per recrear-se contemplant la nostra cultura i la nostra llengua aixafades, esmicolades. 

Gairebé ningú, tret d'un jove Jordi Pujol que sí gosà d'escriure i difondre uns pamflets que van amargar una de les visites triomfants del dictador al nostre país. 

Aquell pamflet li va costar a en Pujol tortures i anys de presó, però va obrir els ulls i els cors a molts catalans. Hi havia esperança.

Llegiu-lo.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Us_presentem_el_General_Franco

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com