Obra de govern. TV3

Crear estructures d’Estat és tasca dels governants: és assumir la responsabilitat de decidir, de prioritzar, de complir els programes electorals pels quals s’ha acceptat la voluntat de govern, és pensar més enllà de l’avui i tenir visió de futur. Governar és també escoltar la veu de la ciutadania.

Quan el 24 d’abril de 1980 – contra tot pronòstic – Jordi Pujol era proclamat President de la Generalitat es va trobar amb una Catalunya que tot estava per fer i que no tot era possible, amb una Catalunya encara molt aferrada a les decisions de l’Estat Espanyol però Pujol havia assumit la responsabilitat d’endreçar el país devastat pels molts anys de dictadura anticatalanista.

El primer gran repte va ser començar a assumir petites competències (que arribaven de gota en gota, eren menys de les que en teníem dret i a més no anaven acompanyades del finançament adequat). En paral•lel s’havia de gestionar el dia a dia per tal que la vida de la ciutadania fluís sense massa sotracs.

Recordem que moltes de les competències que anaven sent transferides a Catalunya anaven acompanyades de funcionaris que feia molts anys que treballaven d’una manera determinada i no ho van posar fàcil. Naturalment, per Pujol, la Generalitat no podia parlar ni escriure en castellà i va evitar-ho des del primer dia sense concessions.

Dins d'aquest gran bloc, hi havia molta feina per fer però en aquest sentit era més gestió que tasca de govern.

El que realment va definir la tasca del Govern Pujol va ser crear estructures d’Estat que impregnessin caràcter al país com a tal. Foren moltes les iniciatives en aquesta línia però, avui, vull fer esment a una de cabdal importància: la creació de TV3.

Pujol estava convençut que Catalunya necessitava, amb una certa urgència, uns mitjans de comunicació propis, en català però a la vegada entenedors, distesos, amb uns informatius veraços i propostes d’entreteniment que responguessin a l’interès i a la manera de ser i de pensar dels catalans, que no som, precisament, tallats amb un mateix patró.

La tasca no va ser planera, el Govern de l’Estat no ho va facilitar gens ni mica, més aviat tot el contrari. Per fi, el 10 de setembre sortia per antena TV3, Televisió de Catalunya. La televisió pública de Catalunya. Una autèntica estructura d’Estat.

Ben aviat la població se la va fer seva i encara que per molts se’ls feia una mica estrany veure pel•lícules parlades en català, amb molt poc temps ho hem trobat el més natural del món.

Una cosa a destacar d’aquells inicis va ser que gràcies a la bona feina d’en Jordi Mir i el seu equip de lingüístes, el català de TV3 era, en aquella època, (cosa que amb el temps s’ha anat deteriorant) un català acurat, amb un vocabulari ric, gens acadèmic, però depurat de castellanismes.

TV3 va començar molt a poc a poc, els mitjans eren més aviat minsos, però va disposar dels millors professionals, tots ells molt joves però carregats d’il•lusió per tirar endavant un projecte que, de mica en mica, va anar creixent tant amb les àrees de cobertura com en l’oferta televisiva. Un projecte que avui persisteix i que si no hi fos el trobaríem a faltar.

TV3 és una important obra de govern del President Pujol. Val la pena recordar-ho. Els treballadors de l’ens, els sindicats o el Moro Mussa no tenen cap dret a amagar-ho.

Amb el pas del temps les circumstàncies canvien però allò que es va fer i qui ho va fer possible no modifica ni una mica la història.

Pilar Porcel i Omar

El Túnel de Bracons

La idea de vertebrar Catalunya formava part de l’iderari de Construir Catalunya. Històricament la Garrotxa, i la seva capital Olot, quedaven molt allunyades del centre de Catalunya i de Barcelona. Els accessos eren per carreteres secundàries, o be passant primer per Girona.

El túnel de Capsacosta va aconseguir enllaçar Olot amb l’eix Pirenaic, però faltava un eix que unís la Garrotxa amb Osona, i facilites la connexió amb Barcelona. I aquest va ser el seu embrió. Al 1985 s’aprova el Pla General de Carreteres on ja es plantejava la possibilitat d’unir les dos comarques. Al 1994 es presenta el primer estudi informatiu i a partir d’aquí comencen protestes de diversos grups per un traçat massa agressiu pel medi ambient. Expliquen que el President Pujol va pujar al Santuari de Bellmunt, muntanya emblemàtica d’Osona, des d’on es pot veure tota la comarca a imaginar un nou traçat més allunyat de les poblacions. Hi va estar moltes hores parlant amb els ermitans, que eren membres del moviment de Salvem les Valls. Ell escoltava el que li deien per entendre els problemes d’una comarca que ja començava a tenir problemes de contaminació de purins, i que no volia tenir un creixement poc sostenible. El President va escoltar i va prendre nota, i al 1998 es va presentar un nou projecte amb els canvis proposats que va tenir menys detractors. Amb l’arribada del govern tripartit les obres queden aturades quan ja hi havia un tram construït, i finalment es van acabar construint. El 3 d’abril de 2009 queden inaugurats pel President Montilla, que agraiex a Convergència el seu disseny.

Aquí teniu més informació:

CARRETERA C-37 VIC-OLOT PEL TÚNEL DE BRACONS

IV Festa Popular de les Nacionalitats i Regions (Mollet) 27 de maig de 1983

Un 27 de maig de l’any 1983, el President Pujol assistia a la Hermandad Gallega de la ciutat de Mollet, en el marc de la IV Festa Popular de les Nacionalitats i les Regions. El President Pujol va dedicar unes paraules defensant l’encaix dels nouvinguts gallecs, i d’altres pobles espanyols, dins la societat catalana, va demanar a tothom, sobretot als més joves, treballar i esforçar-se per aprendre català i esdevenir autèntics catalans. La importància de les paraules del President és notòria, doncs, si volem tenir un futur nacional assegurat, d’existència futura, és imprescindible dotar-se d’una societat verdaderament cohesionada, integrada en el marc de la cultura catalana. A continuació trobareu les paraules del President Jordi Pujol:

“Casi somos de la familia, porque este baile que hoy han bailado aquí en la Sala Fivaller me lo sé de memoria, ya que es la tercera vez que lo veo, en poco tiempo. Está muy bien. Como decía Casado, casi somos de la familia, ya que nos vemos a menudo; hay algunos de los chicos y chicas de esos, por ejemplo, hay un par de estos chicos pequeños, morenos, que bailan muy bien, con mucho entusiasmo. O sea que, como les decía, ya casi somos de la familia. Por lo tanto, yo y mi mujer nos sentimos muy a gusto aquí esta noche con ustedes y hemos estado también muy a gusto con ustedes esta tarde.

Por otra parte, estamos a gusto porque, realmente, las relaciones que hemos tenido de pueblo a pueblo, Galicia-Catalunya, y de Institución a Institución, Xunta-Generalitat, han sido siempre unas relaciones –la de pueblo a pueblo desde hace siglos y de las de Xunta-Generalitat hace poco–, realmente muy cordiales y muy positivas y espero con auténtico placer anticipado, por así decirlo, el día en que podré devolver la visita que el Presidente de la Xunta hizo –ustedes lo saben perfectamente– en el pasado mes de marzo. Ahora, a cierta distancia, estábamos comentando con Casado que, para mí, personalmente –y no lo digo ahora para alagarles–, el tema de la cultura y de la lengua y de la voluntad de defensa de la propia identidad de Galicia han sido siempre muy interesantes. Me acuerdo que hace muchos años leí un libro de un gran enamorado de Galicia, un catalán, que se llama Casas Ribó, y allí, por primera vez, leí los nombres de Castelao, de Risco, de Otero, esos grandes nombres de la cultura y de la política gallega, y ahora nombres, como el de Bóveda, el de Cabanillas y el de Otero y, por supuesto, el del propio Castelao. O sea que no solamente Galicia, sino también lo que ha sido la voluntad de recuperación de su propia identidad como pueblo durante este siglo XX, a partir de los años quince o los años veinte, es algo que para mí ha sido familiar.

Confío, por lo tanto, que en este viaje no solamente podré entrar en contacto con esta vieja y antigua, muy antigua tradición gallega, sino, además, con esta más moderna, pero, en realidad, asentada en esta vieja tradición, esta voluntad de defender la propia identidad.

Por otra parte, ha existido siempre una relación fácil, cordial entre los gallegos, que ha habido en Catalunya, y el resto de la sociedad catalana. Hay una anécdota que indica el espíritu de superación, de trabajo, de pensar que las dificultades no se resuelven sólo pidiendo subsidios, ayudas, sino trabajando como sea. Ustedes tienen aquí, en Catalunya, un gallego, a mi entender muy notable, un caballero, un personaje técnicamente muy considerado dentro de su ramo, que es el director del Banco de España, Víctor Moro. Pues Víctor Moro un día me decía que iba al Banco de España y se detuvo en la Rambla para que le limpiaran los zapatos. Bueno, el hombre se sentó y vino un limpiabotas que empezó a limpiarle los zapatos. Y se dijo: <>. Entonces empezó a hablar con él y le notó que era gallego. <> <>. Y entonces añadió: <>. <>.

Ese espíritu, que es muy gallego, encaja muy bien con lo que ha planteado antes Casassas, cuando ha dicho que uno de los temas que nosotros tenemos aquí en Catalunya, junto al de la lengua y la cultura, es el de entender este nuevo concepto de lo que es el trabajo y la vida social. En este sentido hay, como este ejemplo de Víctor Moro pone muy bien de manifiesto, unos puntos de contacto que hacen que la incorporación, el entendimiento y la colaboración entre gallegos y catalanes sea la mejor.

Quisiera aprovechar esta cena y estos pequeños comentarios para incidir ahora en un tema que para nosotros es absolutamente esencial. Catalunya es un país que ha crecido mucho durante los últimos 20 o 25 años de una forma muy desordenada. Y, además, por un aporte muy importante de personas no nacidas en Catalunya. Por ese mismo desorden y por la circunstancia del momento, ha nacido de una forma poco armónica, con graves problemas urbanísticos, de comunicación entre las gentes, de barrios encerrados en sí mismos, no bien comunicados con la traba clásica tradicional de las poblaciones catalanas, que, además, ahora, vive un momento de crisis profunda, la más profunda que hay en España, porque, en realidad, la crisis que tenemos en estos momentos, en un componente muy importante, es una crisis industrial que afecta a las zonas industriales y, por lo tanto, afecta a Catalunya y, sobre todo, a las zonas industriales de Catalunya, especialmente a las zonas del cinturón industrial de Barcelona. Por lo tanto, es un país en el cual hay una diversidad lingüística, gentes de procedencia cultural distinta y, en consecuencia, si en este país no hacemos un esfuerzo importante para que sea un país pensado en función de todos cuantos viven y trabajan aquí, de todos los conciudadanos de Catalunya, si no hiciéramos este esfuerzo, nosotros crearíamos un grave riesgo de fracaso en nuestra convivencia, de ruptura en nuestra comunidad.

Y pienso que sería bueno decir que, no solamente tiene que haber la buena voluntad de que esta convivencia exista, sino que, además, tiene que haber un rechazo de todo lo que represente un intento de crear una ruptura o de destruir esta convivencia, venga de donde venga. Yo tengo la convicción de que esta voluntad de convivencia existe; de que a lo mejor no existe, a veces en ciertos sectores políticos, pero que en el pueblo, es decir, en las mujeres que van a la plaza, los niños que van a la escuela, los hombres que van al trabajo y los jóvenes, chicos y chicas, que van a las discotecas –para decir cuatro actos de vida cotidiana muy difundida, muy generalizada–, hoy, básicamente, esa convivencia existe. Y eso es una bendición de Dios. En parte es debido a que el pueblo de Catalunya, todo el pueblo de Catalunya, todos cuantos viven y trabajan en Catalunya han dicho que la convivencia es más importante que cualquier otra cosa. Y eso es bueno. Y hay que mantenerlo contra quien sea y como sea. En ese sentido, yo comentaba con la señora Alcaldesa que es absolutamente esencial que el Gobierno Autónomo catalán sienta un especial interés –y pienso que lo hacemos, y ahora no estamos en época electoral; por lo tanto, si lo digo, es porque pienso que lo puedo decir honestamente–, haga un especial esfuerzo en favor de estas zonas de crecimiento rápido, desordenado, como es el de la ciudad de Mollet, una de tantas en todo ese cinturón de Barcelona. Porque, si en algún sitio hay que hacer un esfuerzo para la creación de lo que podríamos llamar la trama social, la infraestructura social, para que se produzcan las condiciones elementales de bienestar y de equilibrio, es precisamente en esta zona. Tenemos en Cataluña dos grandes zonas deficitarias: ésta y algunas comarcas rurales absolutamente decadentes. Si en algún sitio tenemos que hacer un esfuerzo, es en estas comarcas rurales, alejadas, perdidas y, sobre todo, en ese gran cinturón.

Pero, además de esto, hay que hacer este gran esfuerzo que decíamos de convivencia. A mí, me ha satisfecho muchísimo el poder asistir hoy a esta fiesta de ustedes, porque representa la constatación de la vida, de la vitalidad, en ese caso, concretamente, de la Hermandad Gallega de Mollet. Es bueno que esta vitalidad se conserve. Algunos de ustedes saben, por ejemplo, –ahora estoy viendo un distinguido jotero delante de mí–, el interés con que hemos seguido esa vitalidad; ese, por una parte, ser o ir siendo poco a poco, a través de las generaciones, catalán, pero, al mismo tiempo, ser capaz de mantener viva esa tradición y estas raíces. Es esto que hemos visto tantas veces, por ejemplo, en el Centro Aragonés de Sarriá; o bien, en este caso, en la Hermandad Gallega, concretamente, aquí. Celebro, digo, que se conserve esta vitalidad y, al mismo tiempo, este penetrar en la trama, en la mentalidad; es decir, esta mezcla, por así decirlo, de encontrarnos con tantas personas de esos centros muy perfectamente enteradas de Catalunya, pero que siguen siendo de estos centros. Esto nos parece un hecho positivo y hoy, una vez más, lo hemos comprobado aquí.

Esta convivencia requiere un esfuerzo por parte de todos y Catalunya, concretamente, pide correspondencia en este sentido. Ustedes ya saben cuál es. Es, simplemente, que en un plazo de 20 o 30 años, porque eso es un proceso lento, tenemos que conseguir que las generaciones jóvenes, todas cuantas viven y trabajan en Cataluña, conozcan las dos lenguas. Para eso, tiene que jugar un papel la escuela. Y más que ahora, los medios de comunicación; pero tenemos que llegar a un momento en que las dos lenguas sean de normal uso, de un uso casi indiscriminado. Siempre habrá una lengua dominante en cada uno de nosotros; la mía será el catalán, la de muchos de ustedes será el castellano, pero, en último término, que haya una posibilidad de un uso muy indiscriminado, muy normalizado de las dos lenguas. Esto lo necesitamos. Y este esfuerzo tienen que hacerlo no sólo las personas mayores, que son gente ya muy hecha y muy definida en todos sus contornos, sino que éste es un esfuerzo que tenemos que hacer sobre las generaciones jóvenes, sobre la escuela y sobre los niños. Siempre es más difícil aprender dos lenguas que una, o tres que dos, porque, además, tenemos que procurar que nuestros hijos sepan además de castellano y catalán, francés o inglés, para estas preparados para ir por el mundo. Este es el precio que tenemos que pagar nosotros, nuestros hijos, todos. Esto también tiene muchas contrapartidas positivas, de riqueza, de enriquecimiento mutuo, de una relación más íntima, más fructífera, por así decirlo. Este es el esfuerzo que yo les pido.

Y, por supuesto, pienso que todos tenemos derecho –y ustedes, las personas no nacidas aquí, pero que viven aquí– a pedir otra cosa que es que todos, naturalmente, en primer lugar, los organismos oficiales, el Ayuntamiento de Mollet, la Generalitat tenemos que hacer todo lo que sea preciso para que éste sea un país abierto a todo el mundo, un país en el cual todo el mundo pueda sentirse realmente en su casa.

Nada más. A los de la Hermandad Gallega de Mollet, les felicito, les agradezco mucho lo que han hecho. Us agraeixo molt, als qui sou aquí, la vostra presència, aquesta confraternitat que veig que hi ha entre tanta i tanta gent de Mollet, de tota mena i de tota condició, que fa que realment existeix una comunicació dels uns amb els altres, que no hi hagi fronteres. No n’hi ha d’haver. Heu de tirar a terra totes les parets, tot allò que sigui incomprensible; heu de rebutjar tot allò que sigui un radicalisme, en un sentit o en un altre.

Nada más. Espero señor director, que en este otoño tendremos ocasión de vernos en Santiago, que podremos ver, que podré reencontrar esa vieja amiga mía que es Galicia y que, juntos, podremos escribir una nueva página, el Presidente Fernández Albor y yo mismo, todos juntos, en esta historia larga y básicamente positiva de las relaciones entre Galicia y Cataluña.”

Jordi Aragonès, historiador.

Bibliografia: Departament de la Presidència. Paraules del President de la Generalitat – V. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1985.

Jocs Olimpics, XXV anys

Enguany 2017, s’escau la celebració del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. La Generalitat hi va tenir un paper important tot i que el mateix president Jordi Pujol repetia sovint: "Els Jocs Olímpics són d'una ciutat no són d'un país. Parlem del Jocs Olímpics de Seül, de París, de Londres. No diem els jocs de Korea, de França o d'Anglaterra". D’altra banda és ben cert que sense la col•laboració de totes les administracions, fossin del color que fossin, no hauria estat possible la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs.

Vaig escoltar del mateix president Pujol l'anècdota que va succeir a Nova York amb motiu de la visita de l’alcalde de Barcelona per promocionar la candidatura de la ciutat com a seu olímpica. En Maragall va presentar a l’alcalde de Nova York en Ramon Trias Fargas, aleshores cap de l’oposició municipal, que formava part de la comitiva. L’alcalde de Nova York es va adreçar a en Trias i li va dir "Celebro que acompanyi la delegació, no sé que podrà fer vostè per donar suport a la candidatura, però no em costa d’imaginar el que podria fer si volgués no donar-li suport"

Barcelona va ser seu olímpica i els Jocs es celebraren el 1992, malauradament en Trias Fargas ens va deixar el l'any 1989, precisament durant un míting electoral. Ben cert que els Jocs de Barcelona varen ser la suma d’un conjunt d’esforços i no es pot oblidar tampoc la influència que hi devia tenir en Samaranch, un personatge controvertit, però que coneixia molt bé la rebotiga de l’olimpisme mundial.

Un fet remarcable va ser l’oficialitat del català en els Jocs. Era ben sabut que a les celebracions dels jocs sempre eren llengües oficials l’anglès i el francès, al costat de la llengua de l’estat amfitrió. En el cas de Barcelona es va ampliar el nombre de llengües de tres a quatre i el català i el castellà també foren llengües oficials. Ben segur que quan aparegueren els rètols de les cerimònies d’inauguració i cloenda, escrits en català, i transmesos per les televisions d’arreu del món, la nostra llengua tingué una màxima difusió.

No va ser fàcil l’oficialitat del català, el president de la Generalitat hi tingué un paper fonamental. Vaig sentir explicar, que quan en Samaranch va proposar al president Pujol la possibilitat de que Barcelona fos seu olímpica, aquest li va dir que sí, que tindria tot el suport del Govern de Catalunya però amb la condició que la identitat catalana hi quedés reconeguda i és manifestés amb l’ús de la llengua. Va ser així.

Des del departament d’Agricultura de la Generalitat vivíem amb preocupació el risc que la malaltia coneguda com la pesta equina pogués afectar els cavalls que havien de competir en els Jocs. El Govern de la Generalitat, amb el suport de l’Oficina Central d'Epizoties amb seu a París, es va esforçar en demostrar que el mosquit transmissor de l’esmentada malaltia dels cavalls no es reproduïa al nord del paral•lel 42º. El mateix Departament d'Agricultura va establir un control "fronterer" d’entrada de cavalls per carretera als límits del sud de Catalunya.

Gràcies a les bones gestions de la representació de la Generalitat a Brussel•les es va aconseguir tenir una entrevista i donar les explicacions oportunes al comissari d'Agricultura de la Unió Europea, aleshores d’irlandès Ray Mac Sharry. Va ser un fet molt excepcional ja que l’ambaixada espanyola davant la Unió Europea dificultava i impedia entrevistes de consellers amb els comissaris. Les gestions donaren el seu fruit i finalment les proves hípiques, en la seva totalitat, varen celebrar-se a Barcelona. Mesos abans hi havia hagut unes informacions que recomanaven que les proves hípiques es fessin a Perpinyà, al nord dels Pirineus. No varen tenir cap efecte.

La hípica a Barcelona va tenir lloc al Club de Polo i també les de cros al Muntanyà, al terme municipal de Seva. Pocs dies abans d’acabar-se els Jocs es va informar des de l’Ajuntament de Barcelona al departament d’Agricultura que uns cavalls andalusos participarien a la cerimònia de cloenda. Des de la Generalitat es va negar aquesta possibilitat ja que si venien cavalls del sud de la península hi havia el risc que els cavalls participants, vinguts d’arreu del món, poguessin encomanar-se de la pesta equina. Finalment no varen venir. Varen ser els de la Guàrdia Urbana els que col•laboraren a la cerimònia. Va ser una cerimònia més catalana.

Joan Vallvé Exconseller d'Agricultura

L'acció i obra d'en Jordi Pujol va ser cabdal per la recuperació del català

La recuperació del català

Al 1983 s’aprova la primera Llei de normalització linguistica. Aquesta llei va ser impulsada des del govern de la Generalitat, i promulgada per Jordi Pujol. La seva preparació va ser molt llarga i en uns anys políticament molt convulsos (cop d’estat, LOAPA,..) i malgrat tot es va aconseguir un dels consens més forts des de la restauració de la democràcia: va ser aprovada per 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció.

En la seva exposició de motius llegim tota una declaració de principis que han complert el seu objectiu: “La llengua catalana, element fonamental de la formació de Catalunya, n’ha estat sempre la llengua pròpia, com a eina natural de comunicació i com a expressió i símbol d’una unitat cultural amb profundes arrels històriques. A més ha estat el testimoni de la fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura especifica. Finalment, ha servit d’element integrador, facilitant la més absoluta participació dels ciutadans de Catalunya en la nostra convivència pacífica, amb total independència de llur origen geogràfic”.

Després fa esment de la precarietat de l’estat de la llengua, recordant primer el decret de nova planta, les persecucions de la mateixa des de 1939, les arribades de gent de fora que no tenia accés a l’aprenentatge de la mateixa i l’allau de medis de comunicació, especialment la televisió en llengua castellana. I de la necessitat de superar aquesta desigualtat atès que el català és la llengua oficial.

En el seu desenvolupament parla de:

• L’obligatorietat d’admetre l’ús del català en organismes públics, tant comunitaris com estatals.

• El canvi dels toponímics al català.

• L’obligatorietat d’ensenyar el català.

• La promoció de mitjans de comunicació (embrió de TV3 i de Catalunya Radio).

• El foment del teatre, cinema i espectacles en català.

• El foment dels llibres en català

Fruit d’aquesta llei es crea també el Consorci per la normalització Linguistica que vetllarà pel seu desenvolupament correcte.

Posteriorment va ser substituïda per una llei més ambiciosa: Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística per seguir avançant en el procès normalitzador i adaptar-lo a les noves necessitats.

Ambdós lleis van iniciar també diverses campanyes de sensibilització de l’ús del català que trobareu en aquest enllaç: Campanyes d’us del català.

Llei del Cooperativisme de la Generalitat restaurada

Quan Jordi Pujol arriba a la presidència de Catalunya, un dels pensaments és el de recuperar l’esperit emprenedor de la societat catalana. En aquell moment, Catalunya era el primer territori de l'Estat en presència cooperativa i per això volia dotar de força el cooperativisme de llarga tradició a Catalunya.

El seu interès pel cooperativisme queda plenament reflectit, primer en la redacció de l’Estatut d’Autonomia, i després en la primera llei de cooperatives de la Generalitat restaurada. El text del preàmbul de la llei 4/1983 de 9 de març diu això:

Les societats cooperatives tenen una llarga tradició a Catalunya, que data de molt més d'un segle enrere, tant en la branca de treball associat com en la de consum i àdhuc l'agrícola. Aquesta tradició denota el sentit associatiu del poble de Catalunya en cercar solucions des de la col·laboració i la solidaritat. Es tracta d'unes societats que tenen una activitat econòmica, però que no solament cerquen aquesta activitat sinó també objectius socials d'ordre humanístic i cultural. Amb l'activitat econòmica es pretén prioritàriament resoldre problemes socials, com és ara l'adquisició d'articles de consum, o bé l'accés a un habitatge digne, o a la creació de llocs de treball a través d’empreses comunitàries, o la comercialització de productes agrícoles que un pagès, ell tot sol, no podria dur a terme, o de qualsevol altra activitat econòmica que sigui fruit de la col·laboració igualitària dels membres que participen en aquesta tasca comuna. Ja el 1934 la Generalitat de Catalunya tingué una Llei de Bases de la Cooperació i, separadament, una de Cooperatives i una altra de Sindicats Agrícoles, legislació que en aquells temps fou considerada al nivell mundial com una de les més avançades i com a tal fou elogiada per l'Oficina Internacional del Treball de Ginebra. El 1939, aquesta normativa fou derogada pel règim sorgit de la guerra civil, i les cooperatives de Catalunya s'han regit des d'a les hores per la normativa estatal, (...). Cal tenir en compte que, en aquest lapse de quaranta-nou anys d'ençà que fou promulgada la legislació de cooperatives per la Generalitat anterior, s'ha produït un canvi sociològic al país igual com a tot el món, així com una major complexitat en la vida econòmica que influeix en el funcionament de les cooperatives, la qual cosa ha calgut tenir present en redactar aquesta Llei. Factors com la generalitzada taxa d'atur, la inflació, els criteris tècnics de gestió econòmica fan que la Llei que es presenta hagi d'incloure uns continguts diferenciats de la legislació anterior de la Generalitat que permetin de donar a les cooperatives la solidesa necessària per a assolir les finalitats que persegueixen.

A partir de poder disposar un marc legislatiu adient posa en marxa la Direcció General de Cooperatives delegant la responsabilitat de la mateixa a Josep Castaño, un jove amb una història personal de profunda formació cooperativista forjada més en el fer que no pas en la saviesa teòrica. Pujol defineix a Josep Castaño com “una figura molt emblemàtica de tot un sector de gent cristiana, obrera o molt vinculada al món obrer, catalana, constructiva, oberta i generosa. I que va jugar un paper important durant els anys de la dictadura i el nacionalcatolicisme, i de la situació en tots sentits molt difícil de tanta gent humil. I va treballar molt tenaçment. I molt generosament. I potser ara no són prou recordats" (Porcel i Omar Pilar. Castaño i Colomer, Josep. La responsabilitat i el compromís el portaren al cooperativisme 1931-200). Tan bon punt el sector cooperatiu va estar una mica endreçat, Pujol es va adonar que calia oferir propostes formatives als cooperativistes i va crear l’Institut per a la Formació Cooperativista al capdavant de la qual va trobar en Josep Castaño la persona que buscava i li va assignar la responsabilitat de posar en marxa d’Institut.

Digui el que es digui, Pujol tenia present el món obrer, creia en el moviment sindical però també en les iniciatives col•lectives i no especulatives que representen el món cooperatiu.

Pilar Porcel i Oma

Dignitat contra la xuleria

Desprès que el Director de la Vanguardia, nomenat per Consell de Ministres, sortís d’una missa dient “Todos los catalanes son una mierda”, un grup de joves catòlics liderats per Jordi Pujol van organitzar una campanya contra La Vanguardia. Repartien pamflets clandestins sota el lema “Dignitat contra xuleria”, feien actes trencant exemplars del diari, fins provocar un descens de vendes i un canvi de director.

Sembla que la història es repeteix: Aquesta "victòria" popular va enfortir l'oposició catalana al franquisme i va obligar a una visita de Franco a Barcelona, en el marc de l'anomenada «Operación Cataluña» per mostrar una cara amable del règim als catalans. Tanmateix, la repressió existent va continuar, tot i les petites revoltes com els fets del Palau de la Música.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Afer_Galinsoga

Fotografia i més informació: http://blogs.elpunt.cat/enricfigueras/2013/03/16/%C2%A1todos-los-catalanes-son-una-mierda-dignitat-contra-xuleria/

El Circuit de Catalunya ha fet 25 anys

Al 2015 el circuit de Catalunya va celebrar 25 anys i ha posat en el mapa mundial del motor el nostre país.

Als anys 70 teníem a Montjuïc un circuit de competició antic i perillós. L’any 75 varem patir una tragèdia anunciada quan, després que molts pilots es neguessin a participar, per manca de seguretat, un cotxe es va estimbar contra les grades i va matar cinc persones.

Amb la recuperació de la Generalitat, i amb l'empenta del RACC, el govern es va posar a treballar, buscant terrenys, aconseguint finançament i posant d’acord tres municipis, Montmeló, Granollers i Parets, fent possible el Circuit de Catalunya que s'inaugurà l’any 91, ara fa 25 anys.

El Circuit de Catalunya ha vist consagrar una generació de pilots de primer nivell, com Sito Pons, Àlex Crivillé o Marc Màrquez. Ha dinamitzat la comarca amb l'atracció de molts visitants i inversors, amb un impacte estimat de 1.500 milions d’euros, quaranta vegades el que va costar construir-lo.

Jordi Pujol - Construir Catalunya

Us presentem el General Franco

foto d'en @nicolapadovan

Avui és fàcil d'anar contra en Franco. Fins i tot fer-lo caure del cavall i escarnir-lo. Sense massa risc i enmig de l'aplaudiment o, si més no, de la complicitat col·lectiva. Avui és fàcil fer d'antifranquista. 

I és bo que sigui així; vol dir que els catalans ja no estem disposats que se'ns trepitgi. 

Però fa només uns anys que això no era tan senzill: calia abaixar el cap i a voltes aixecar el braç, empassar-se la propaganda del régimen i callar.

Circulen, ens deien. A casa nostra. 

Gairebé ningú no gosava d'aixecar la veu quan el dictador ens visitava per passejar pel que considerava el seu domini i per recrear-se contemplant la nostra cultura i la nostra llengua aixafades, esmicolades. 

Gairebé ningú, tret d'un jove Jordi Pujol que sí gosà d'escriure i difondre uns pamflets que van amargar una de les visites triomfants del dictador al nostre país. 

Aquell pamflet li va costar a en Pujol tortures i anys de presó, però va obrir els ulls i els cors a molts catalans. Hi havia esperança.

Llegiu-lo.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Us_presentem_el_General_Franco

Construïm

Tagamanent - Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.

“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona...; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.

D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.

Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.

No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.

En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.

A Tagamanent - Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.

Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.

I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.

I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.

Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.

Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.

Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà:  els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.

           

            En Pujol mai no s’hi ha conformat, i ara nosaltres, tampoc.

       

          Pots enviar-nos els teus comentaris o suggerències a p.tagamanent@gmail.com